RETALLS DEL DIARI

Des que he tornat d'Alemanya i després de desfer tot l'equipatge, la meua habitació ha adquirit una imatge barroca. No l'he pintat de daurat ni l'he decorada amb quadres de Rubens o Ribera ni molt més lluny,  entre el barroquisme i el xonisme hi ha una línia molt fina, simplement que emprant un terme de la història de l'art, la meua habitació té ara mateixa horror vacui (horror al buit, per als estudiants de la LOGSE), no queda pràcticament un centímetre d'espai buit. Així les coses toca fer neteja i començar a desprendre's de moltes coses, no podem acumular els objectes materials eternament, és un luxe que solament les persones amb la síndrome de Diògenes es poden permetre i a certes edats no està ben vist.

Rebuscar entre els armaris i els calaixos és una experiència gratificant, més encara per als que som historiadors, podem trobar-nos moltes coses què ja pensàvem perdudes. Algunes poden ser sorpreses desagradables, com un parell de caixes farcides amb apunts de la carrera encara, dos anys després, pendents d'arxivar. D'altres són agradables, com una bossa amb pessetes que encara no s'han canviat, he tingut una dècada molt ocupada per anar al banc. Altres són estranyes i ens fan veure com el temps passa inexorablement, de manera cruel, enduent-s'ho tot per davant.

D'aquesta tercera categoria he trobat una carpeta amb retalls del diari, una petita hemeroteca conformada per articles que van entre el 2003 i el 2007, un lustre què foren els últims anys daurats, quan la crisi encara no havia arribat per quedar-se. Molts retalls daten d'una època en la què desitjava estudiar Història i m'interessava àvidament per qualsevol article què trobés al diari. D'altres són sobre Xàbia i la temuda ampliació del port esportiu, quan pensava què els moviments ciutadans encara podien canviar el món en el què vivim. Vaig agafar tots els retalls i els vaig llançar al fem.

D'alguna manera aquells pedaços de paper eren com un espill en el què podia mirar-me, però no em va agradar el que vaig veure. Em mostraven una imatge de mi ingènua i sense malícia que no m'agradava, em fan recordar altres temps. Així que els vaig llançar.  Si ja ho sé, els hagués tingut que cremar a la xemeneia, mentre el sol arribava a l'ocàs i de fons sonaven les notes punyents i llastimoses d'un violí provinent d'una vella i marcida gramola. En el seu lloc les vaig posar en una bossa del masymas i les vaig botar al contenidor pertinent.

Que va ser llavors d'aquell jo? Supose que com el Càndid de Voltaire, es va trobar amb la crua realitat, va vindre la crisi i com si hagués algú obert el tap d'una banyera, tot se n'anà pel desaigüe en un ràpid remolí quedant solament eixe xarrup desagradable que fan els desaigües en acabar la seua feina.

Però va ser curiós poder traure el nas per aquella finestra retrospectiva i veure un passat no massa llunyà, aquell en què anàvem a menjar-nos el món, en el què vivíem rodejats de riqueses, xampany, caviar, seda, cuir, cristalls de Bohèmia i eixes coses altres coses que tenen un gran valor extrínsec. València ja no era aquell país bàrbar fet a cop de conquesta, bastit amb la sang vessada dels ocupats, construït sobre la suor i les llàgrimes dels desarrapats, aquell Far West al què hom venia a morir exposant a pirates, roders i indígenes sublevats. Ara érem un país refinat, com Mónaco o Dubai. Lo queremos todo deia el president Camps en un d'eixos articles què apareixen al darrere d'una notícia sobre l'almoina de València.

I un dia ens despertàrem amb ressaca i ens veiérem en l'espill de la realitat. Érem els rics que tan bé reflecteix Blasco Ibáñez a Arrós i Tartana. Érem doña Manuela, sempre a l'última, sempre en tots els saraus, menjant arròs amb la coberteria d'argent, sense diners, sempre entrampats i acabàrem com Doña Manuela, prostituint-nos per poder mantindre un nivell de vida que ni necessitàvem ni ens pertocava. Un dia ens desertàrem i ens adonàrem que encara érem el pirata, el roder, el colon salvatge, el moro i tot allò que hem volgut oblidar que érem.

Ara pot ser no ens adonem, però algun dia si acaba la crisi i fem la vista enrere de tot el camí recorregut veurem com hem canviat en el darrer lustre, com ens ha canviat la crisi, com ens ha llevat la inocència de veure com realment funciona el món, veurem com confiàvem cegament en eixos valors de la revolució francesa que ens parlaven de drets humans inalienables, de llibertat, d'igualtat, de fraternitat i observarem com en els darrers anys el món ha revelat la seua imatge real, una imatge selvàtica i poblada de feres carronyeres que s'alimenten sense pietat dels seus iguals, llops antropòfags que defensava Rousseau, la supervivència del més fort segons certes interpretacions del darwinisme. 

Per això a tants molesta la història, perquè de vegades el que trobem del passat ens fa enrogir de vergonya.