dimecres, 18 de juliol de 2012

LA SECRETÀRIA

Camine amb pas àgil per tal d'escapar de la calor matinera del Cap i Casal, la xafogor què cau desplomada sobre les manises de la Plaça de l'Ajuntament i què el mateix sòl sembla retornar als vianants amb rudesa. Esquive el venedor de cupons, la venedora de roses, el del quiosc de premsa, els turistes què càmera en mà immortalitzen la seu municipal, les seues columnes ciclòpies i la seua imatge vuitcentista, en fi també esquive la senyora distreta que passeja el gosset i el pidolaire què demana unes quantes monedes per bescanviar-les per tabac. 

A la fi en girar la corba i alçant el cap, puc veure la torre on devia pujar-hi. Un raig esgarra el cel ensordint amb el tro el ritme frenètic de la ciutat. Aquell és un d'eixos edificis blancs i alts construïts al segle XIX per substituir les antigues edificacions què havien perdut la partida del temps, per promoció de la burgesia valenciana sedera. Al entrar-hi hi ha un porter, un d'eixos andalusos o valencians de província arribats a la capital als anys 70, què assegut a un escriptori de fusta anota les entrades i les visites. Puge  les escales amb cautela, com si adivinés que podia trobar-hi, armat amb escut i espasa per enfrontar-me a un drac o una bruixa, que per al cas era el mateix.

Al arribar a la porta, un cartell demana empentar sense avisar i efectivament, en obrir-la allà hi ha una alemanya posada d'ulleres amb muntura daurada i modals de secretaria de l'època del desarrollisme, què tecleja furiosament a l'ordinador. Em veure'm entrar-hi, es gira sobre la cadira i em mira per damunt dels vidres de les ulleres. Amb els seus cabells ataronjats i curts i la seua simpatia germànica em demana seure'm. El seu accent revela que ha nascut en un territori indeterminat entre la vall del Rin i la de l'Elba, però l'ostenta orgullosament, sense amagar-lo, com qui passeja un estendard. 

Em pregunta que vull i jo responc amb fermesa, però aquella dama no tolera la seguretat i em contesta amb un deix de suficiència i perdonavides. Solament dessitge matricular-me al curs A-2 d'alemany, però sense cap patent ni butla amb la què pugués demostrar que tenia el nivell previ, ella dona per segur que m'ha de posar a l'A-1 més jo no estava disposat a posar-li-ho tan fàcilment. Reclame que he estat quasi un any a Alemanya i que no tenia cap intenció de perdre el temps aprenent números i colors. Ella replica que viure en un país no es suficient per aprendre la gramàtica. Dimonis, sempre la maleida gramàtica. Les llengües són un instrument de comunicació no una cotilla de la llibertat d'expressió. Ella torna a pegar-li la volta al molí, hi ha molta gent que viu en un país i no aprèn la llengua. Ignore si ho diu per experiència pròpia i intente reprimir un somriure.

Ella reparteix les cartes i em proposa fer una prova ràpida de nivell, jo recull el guant i accepte de ben grat. No anava a acoquinar-me i deixar-me vèncer per aquella teutònica. Done'm paper i bolígraf sarraïna! Mire les preguntes i em sembla endevinar-la darrere de mi apuntant un somriure maliciós amb ulleres de muntura daurada. Tot o res, pensava haver-me llançat un 7 i no tindre un altre per fer-li la rèplica. Comence a respondre. Escolte la veu d'un altre presoner que mentre fuig per la porta s'acomiada: Auf Wiedersehen!. Ella respon arrossegant cada síl·laba i marcant cada so: Auf Wiedersehen, sempre insaciable d'errades. 

Acabe i li done el test. Ella l'agafa amb les ungles pintades i amb la mà lliure pren un bolígraf vermell, mentre es passa la llengua pels llavis, assaborint abans d'hora el triomf. Corregeix ràpidament, tan vertiginosament com colpeja les tecles de l'ordinador. Jo rese per tal de no fer el rídicul i obtindre un resultat digne. Però el seu somriure adopta el rictus rígid i etern d'una estàtua egípcia. Reconeix la seua derrota, però deixem-ho en un empat, et pose a l'A-2 a canvi de que repasses més la gramàtica. Formalitzem tot allò que s'havia de formalitzar. Mentre surt ella em diu amb la seua veu arrossegadora: Tschüss! Jo la mire i mentrestant em pose el barret, li dic amb insolència: Tschüss! amb eixa u tan francesa què faria plorar de devoció a Molière. (En realitat no duia cap barret, però he pensat que quedaria bé, aleshores posem que era un d'eixos barrets d'ala i feltre que s'estilaven als anys 30, com la que duia Humprey Bogart a les escenes finals de Casablanca).

Baixe els esgraons de l'escala amb la sensació d'haver vençut una bèstia, una Ceto mare de les gòrgones què tenia presonera Andròmeda, la filla del rei etíop. El porter continua allà amb la seua tasca enregistradora. Li desitge un bon dia i surt al carrer. Sobre la vorera allà continuen el venedor de cupons i la de roses, el pidolaire i la senyora que passeja els gossos i com no els turistes què immortalitzen els edificis, aliens a la batalla que acabe de lliurar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada