dissabte, 7 de juliol de 2012

COM ESTÀ EL PATI

Poc de temps i ja trobe a faltar el fet de no entendre la majoria de persones que m'envoltaven. vivia en una felicitat ignorant, però ara he descobert que tinc la capacitat d'acabar rodejat de la intel·lectualitat filosòfica del poble. Així com si del cercle il·lustrat de Madame Pompadour es tractés, un dia em vaig veure bevent cervesa amb un d'Almeria i una madrilenya (de la Rioja, per a que quede més clar que prové de les profunditats geogràfiques). 

Llavors entre terç i terç havia d'escoltar perles com: ezo del valenciano no zirve pa'ná, sus vai a Murcia y naide habla valenciano!; esto es Alicante y aquí nunca se ha hablado valenciano; estamos en España y aquí siempre se ha hablado apañó; a mi hija la obligan a aprender catalán, no valenciano; aquí los niños no aprenden inglé porqué pierden el tiempo con el valenciano, etc.

Ens diu la Bíblia i si no ens ho diu, ho dic jo, que si tenim un problema el més sensat és eliminar el problema. Si, si. Quan estudiava en la meua joventut, les matemàtiques se'm donaven fatal, les passava putes per aprovar-les, llavors el que deuria haver fet és exigir poder decidir estudiar o no matemàtiques, donat que no anaven a servir-me de molt. Això és el mateix que passa amb la qüestió de les llengües, si no podem aprendre una llengua, podem invertir tot eixe temps a elaborar complexes argumentacions negant la utilitat de la llengua, proclamant que obligar a estudiar-la és propi d'un estat feixista i brandar el dret inalienable a no estudiar dita llengua. Morta la cuca, mort el verí o en castellano para que lo entiendan todos: muerto el perro se acabó la rabia. Vet aquí l'argumentari què utilitzen.

-Els pares han de tenir dret a decidir si els fills estudien valencià o no a les escoles. Per eixa regla de tres els pares també deurien tenir el dret de decisió sobre altres assignatures, ja siga matemàtiques o ja siga música. Filant més prim, els pares també deurien poder decidir sobre què aprenen els seus fills: la teoria de l'evolució, educació sexual, certs passatges de la història...

-Aquells que emigren a comunitats bilingües han de poder elegir fer tot l'ensenyament en la seua llengua materna i què no se'ls impose la llengua del país receptor. Però aquest dret sols és aplicable a castellanoparlants, un pare gallec o valencià no pot escolaritzar el seu fill en la seua llengua materna en un col·legi de Toledo. De la mateixa manera un romanès no pot escolaritzar els seus fills en romanès en un institut espanyol.

-El valencià és una llengua que no serveix per a res. Aquest punt és el què més em toca la moral, nosaltres no parlem valencià perquè siga una llengua universal, sinó perquè és la llengua de casa i a casa es parla valencià, de la mateixa manera que ho feien els pares, els avis, els avis dels avis i tots els antecessors de segles arrere. És llavors una qüestió de respecte cultural i generacional i no d'utilitat. Hi ha moltes persones què han demostrat no servir per res i tolerem que continuen existint.

-Estudiar valencià lleva temps a estudiar llengües més útils com l'anglès. Aquest argument cau pel seu propi pes perquè en Burgos o Sevilla no s'estudia valencià i el nivell d'anglès és igual o més lamentable. De fet, a persones què se'ls fa un món aprendre valencià, cal recordar que ambdues són llengües romàniques i que el grau d'intel·ligibilitat mútua és d'un 85%, no poden aprendre llengües més distanciades com l'anglès. Al mateix temps podríem capgirar-lo malignament, hom podria decidir estudiar valencià o castellà i dedicar la resta d'hores a l'anglès, implicant que hom podria decidir no estudiar el castellà perquè al cap i a la fi, quan tots parlem anglès ens podrem comunicar mitjançant aquesta llengua. 

-A l'escola no s'ensenya valencià, s'ensenya català. A mi la qüestió del secessionisme lingüístic ja em provoca ois, imagineu doncs com li caurà a un filòleg que fins i tot Joaquineta la de l'estanc tinga una opinió al respecte basada simplement en l'odi i l'autoodi. Però si és trist que utilitzen el secessionisme amb fins malignes (i deuríem nosaltres començar a fer el mateix i parlar d'andalús, murcià, madrileny, cubà, guineà i així parlaríem centenars de llengües), haver d'escoltar coses del tall: "a ma casa sempre hem dit senisero i kamón i ara en escola diuen cendrer i pernil". Ganes de plorar. 

I mentre escoltava cada perleta, jo alzinava el colze i feia un glop. Vaig acabar amb colze de tenista i una bona merla damunt. Almenys en Alemanya jo a tot deia que ja i pensava en coses boniques i agradables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada