dissabte, 11 de maig de 2013

KARMA

Cada vegada crec menys en el destí, en el fet que les coses ocórreguen perquè així estava predisposat i si en canvi, estic més convençut de la causalitat de la vida, de que les coses ocorren perquè són conseqüència d'una causa. Tampoc crec en l'axioma de que a les persones bones els passen coses bones i a les roïns roïns, principalment perquè l'empirisme ens demostra que no i en segon lloc definir que és bo i que és dolent queden dins de terrenys relativistes. 

Certament és una postura molt desoladora, perquè ens deixa sols front a l'univers i en tenc perquè tenen tants adeptes les religions que venen més enllà, castic i recompenses i predestinacions. Per això de tant en tant també em concedisc algun caprici metafísic. 

Aquesta història comença com solen començar moltes històries, un bucòlic matí de primavera, d'eixos en els què el cel és blau i les roselles són de color roig intens. Jo me n'anava a córrer i caminava de manera eixerida, com obliguen els cànons, pot ser més eixerit de l'habitual, tenint en compte que feia temps que no em donava cap ensurt l'addicte al pegament amb el seu pot de titanlux a la mà i la seua mirada perduda que, com els trolls de la mitologia nòrdica, ronda per baix del pont. 

Quan de sobte, vaig escoltar un gemec amagat entre les brosses que creixen darrere un contenidor de fem. Era el mèu angoixós d'una boleta de pèl negre, una criatureta que no tindria més d'una setmana de vida, espantada i preguntant-se en quin món havia aterrat. Jo m'hi vaig apropar però el gatet va recular, va intentar anar-se'n per una canonada de desguàs, però el forat era massa estret i no hi cabia. Llavors m'hi vaig apropar més i li vaig donar la mà, l'animalet em respongué amb la seua llengüeta humida. Tenia tots els ulls bruts de lleganyes i pols que no sabia netejar-se i vaig pensar en principi que li faltava un ull. 

No tenia mare o l'havia perduda. No sabia que fer, o continuar amb la meua rutina o intentar ajudar l'animalet. El fet curiós és que jo no devia estar en eixe moment allà, perquè no era el meu dia de córrer així que si el destí capciós havia repartit així les cartes, tocava acabar la partida. El vaig agafar amb la mà i me'l vaig endur. No sabia que fer, però com que era dia de mercat, vaig anar en aquella direcció per si trobava a les de la protectora d'animals que hi solen pidolar, Però si de mentre algun vianant volia quedar-se l'animal, jo encantat de la vida.

Així que en una escena més típica de Dickens, vagava entre les parades preguntant si algú volia un gat. Em faltava la campana i anar cridant: es ven xiquet, es ven xiquet. Però entre les hordes de compradors i turistes untats de crema solar no vaig trobar cap ànima caritativa. Tampoc vaig trobar a les de la protectora. 

Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma haurà d'anar a la muntanya. Vaig decidir anar jo mateixa a la protectora, que està un poc lluny, la veritat. Xino-xano amb el gat al braç i arrapant-me tot, em vaig posar en marxa. A meitat camí em vaig trobar amb un Pitbull. Aquest no tenia gana de fer-me un remix, més bé no havia esmorzat i volia cruspir-se al gat. Cames ajudeu-me vaig començar a córrer amb el gos darrere fins que li vaig poder fugir. Aprofite aquest moment per denunciar públicament que qui vulga eixos gossos que se'ls tinga dins de casa, no solts pel carrer sense boç ni corretja ni collar identificatiu ni res. 

El matí bucòlic havia deixat pas a un sol torrador d'estiu. Mai saps realment com de lluny està un lloc fins que has d'anar a peu i vols arribar prompte. Però a la fi vaig arribar. Allà dins estomacada, prenent el sol em va rebre una alemanya, que amb accent teutònic i sense el hallo de rigor em va dir: "no gatos". Ja estem enganxats, vaig pensar, que mania tenim els éssers humans de fer llocs exclusius, pareix que un lloc si no veta l'entrada a un determinat grup no és un lloc mereixedor. Menys mal que va aparèixer una altra alemanya més compassiva. Em va enviar a una clínica veterinària que està al poble, lloc del qual venia.

De manera que de nou xino-xano cap al poble. I l'animal cada vegada més desesperat. Com que la saviesa popular diu que la música amansa les bèsties, vaig començar a cantar-li i quan s'acabà el repertori de cançons sobre gats, vaig passar a les cançons de felins i quan vaig rematar la discografia del Rey León, vaig tornar a les de gats. Jo no cante bé, però al gat li agradava així que toca. Finalment vaig arribar sense cap contratemps més i la veterinària, molt simpàtica, es quedà el gat. 

Per tant, considere que he complit amb l'univers, la justícia còsmica i tota la falla, el karma em deu ara un favor ben gran i espere que ben prompte la roda es torne a posar en marxa i tinga sort en el futur immediat. 

dijous, 2 de maig de 2013

TRENCAR EL CERCLE

Pitàgores va intentar de moltes maneres resoldre aquest enigma matemàtic, relacionar l'àrea d'un quadrat amb la d'un cercle. És un enigma irresolubre per a la ciència actual. Però a mi no m'interessa quadrar el cercle, jo vull trencar-lo, destruir-lo, entregar les seues restes als animals carronyers, cremar-les i escampar les seues cendres per l'univers. Perquè aquest cercle no és més que un ídem viciós, tancat, que no em deixa penetrar-hi, ni a mi ni a moltíssims de la meua generació. 

L'equació és senzilla, o jo la veig així i he d'advertir que les matemàtiques i jo som com l'oli i l'aigua. Ningú està disposat a donar feina a aquells que per desgràcia no vam nàixer amb una experiència innata, com que no tenim experiència ningú ens dona treball i ningú està disposat a, etc.. Perquè treball hi ha, malgrat el que diguen, però aquest treball també està tot copat per els babyboomers que han oblidat la immensa sort que tingueren en heretar un context força favorable i que nosaltres no em tingut eixa sort, què anem a fer?

Hi ha experts que opinen que tot és qüestió de temps, a mesura que vagen desapareixent les generacions que ocupen més espai en la piràmide demogràfica, hi haurà més opcions per als que venim espentant des de darrere. Però aquest argument també és una fal·làcia, perquè els que ocupem el vagó de cua no ens mantindrem joves i esplèndids eternament, sinó que el rellotge de caducitat continua corrent i com bé diu un amic, prompte serem massa vells per a ocupar determinats càrrecs i les generacions més joves, eixes que ara es caguen damunt, ens fagocitaran com a carnívors que som.

Per tant hi ha motius per a desesperar-se, estem en una cursa contra el temps i aquest sempre té les de guanyar. Ja podem córrer i córrer i maleir que els anys acabaran venint al damunt. Així que ara mateix tenim dos opcions, o descobrim la fórmula de convertir la no-experiència en experiència o violentem el cercle, com feu Alexandre en Gordion. Fa el mateix deslligar-lo com destruir-lo.