dilluns, 23 de gener de 2012

ESSEN O L'IRA DE THOR



Quan va sonar el despertador, em vaig penedir, un dia que podia dormir i se m'ocorre alçar-me matí. Encara era de nit, però l'aventura em cridava, era hora d'explorar la vall del Ruhr. Però com vaig aprendre eixe dia, si les coses comencen a anar mal, probablement aniran a pitjor, així que el millor és tornar-se a gitar i esperar que gire l'oratge. 

Volia anar a Essen, una ciutat de 500.000 habitants en el cor de la vall del Ruhr i que durant el segle XX es va caracteritzar per ser el major centre productor de carbó i acer de tot el continent europeu. Allà esperava visitar la catedral, la sinagoga i el Zollverein i perquè no, perdre'm entre els seus carrers i descobrir altres edificis.

En arribar a l'estació, el paraigües (dir que plovia seria una obvietat a aquestes altures) va causar baixa a causa del vent. Molt bé, la meua companyia ja havia perdut un membre valuós, l'agradable expedició hauria de ser substituïda per una ràpida ràtzia víkinga. Vaig anar a l'oficina de turisme, que es troba just davant de l'estació, per tal que em donaren informació. El tipet que hi havia darrere el taulell sols parlava alemany, em va donar un mapa i va estar parlant durant 10 minuts, del poc que em vaig assabentar és que no feia un bon dia per a visitar la ciutat, que era millor esperar a un dia que fés sol.  I jo pensant que em podria morir esperant a que un dia no ploga. A més, un poc de pluja no mata a ningú i pitjor que la pluja no pot haver res més.

Oh, desgraciat de mi, com si aquestes darreres paraules foren una provocació al déu Thor, en sortir de l'oficina no plovia, diluviava i també feia vent, no oblidem el vent. Però no pensava tornar enrere, més que res perquè la broma del tren m'havia costat 14 euros (per un trajecte de 50km, poc menys que Gandia-Silla).

Catedral

Desafiant les inclemències del temps, vaig arribar a la Catedral. En origen una abadia de monges, l'edifici fou fundat l'any 845 per un noble saxó anomenat Altfrid. Aquesta abadia sempre gaudí de la protecció dels emperadors carolingis primer i otonians. Els emperadors otonians foren una dinastia de sobirans saxos que restauraren l'imperi carolingi després que aquest es desfés a la mort de Lluís el Pietós (fill de Carlemany). L'imperi otonià o Sacre Imperi romà germànic comprenia durant els monarques otonians, Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos, el nord d'Itàlia, Alsàcia i Àustria.


Llavors, com a abadia imperial, aquesta comunitat de monges gaudí de ser un  centre sobirà i autònom que sols responia a l'autoritat de l'emperador. Moltes de les seues abadesses estigueren vinculades a la família imperial, entre elles Matilde II, néta de l'emperador Odó I. Essent abadesa Matilde, la comunitat va viure el seu període de màxim esplendor. D'aquest període data el cor, construït durant el renaixement otonià, un estil artístic preromànic desenvolupat principalent a Alemanya entre els segles X i XI i que busca en l'art bizantí i carolingi les seues fonts d'inspiració. 

Posteriorment la catedral hagué de ser reconstruïda després d'un incendi, aquesta vegada en estil gòtic i encara una vegada més en el segle XX després dels bombardejos de la guerra. No sé si aquest acarnissament sobre patrimoni alemany per part dels aliats és fruït de la casualitat o hi havia algun pla d'esborrar tot vestigi de la història alemanya. I tal vegada aquesta major sensibilitat que demostren els alemanys per la protecció del seu patrimoni es dega a que són més conscients sobre la seua fragilitat.

Cor de la catedral

Junt a la catedral hi ha el Museu del Tresor on es pot visitar una col·lecció d'art sacre provinent de l'abadia. Com ells publiciten, posseïxen la representació de la Mare de Déu més antiga a aquesta banda dels Alps. Això si, previo pago de su importe. No m'agraden els museus d'art sacre i vaig preferir prescindir de la visita. Però en conjunt la catedral em va agradar, perquè és gòtica, perquè té un cor aquisgranesc i pel seu claustre amb columnes que recordaven a les del Palau de Knossos. Crec que podria situar-la entre les 5 primeres posicions d'edificis religiosos cristians que més m'han agradat, això si sempre per darrere de Sant Bartomeu de Xàbia i Sant Joan de l'Hospital de València. I amb tot, la pàgina de Turisme de la ciutat d'Essen ni la menta.

Claustre de la catedral

En sortir de la catedral la fúria de Thor encara no s'havia aplacat i continuava plovent a gavelles. Primer em vaig desfer dels caiguts en batalla, vaig llançar el paraigües en la primera paperera que vaig veure. No sé si si era el contenidor adequat o l'hora indicada però em vaig assegurar d'actuar amb nocturnitat, en un carrer on no hi hagueren testimonis i després vaig haver de buscar un carreró amb sostre on muntar el campament i planificar el següent atac. La següent parada anava a ser la Sinagoga però Thor no volia posar-m'ho fàcil i va decidir que la pluja i el vent no eren suficients, així que va enviar també neu. En eixe punt perfectament hagués pogut rendir-me i abandonar, però rendir-se sols podia significar que anaven a guanyar ells. A més, rendir-se és propi de francesos i aquestes altures no anava a posar-me a aspirar rapé.

Així que xino-xano vaig poder arribar a la Sinagoga d'Essen, la més gran d'Alemanya que roman en peu des dels temps del nazisme i que té un cert aire a la Mesquita d'Alabastre d'El Cairo.


La Alte Synagogue fou construïda entre 1911 i 1913 per les grans famílies industrials i jueves de la ciutat. Fou destruïda parcialment durant la Nit dels Vidres Trencats (un pogrom organitzat pel Partit Nazi la nit del 9 de novembre de 1938 contra la població jueva d'Alemanya; es destruïren sinagogues, comerços, cases de famílies jueves, es detingueren i assassinaren jueus i es profanaren cementeris jueus). Després de la guerra i amb una població jueva delmada es va decidir aprofitar la sinagoga per a organitzar actes culturals relacionats amb la cultura jueva. La visita es gratuïta i gràcies, perquè a dins no hi ha res a veure, una petita exposició permanent sobre el judaisme i poc més, tot la informació en alemany. Supose que durant l'any s'organitzaran concerts, xerrades, exposicions. Però l'únic ressenyable és que la recepcionista tenia un sospitós paregut amb certa professora de patrimoni de la universitat. Per què la tirarien al carrer? Pels seus atemptats reiterats contra la moda? 

Just enfront de la sinagoga hi ha una església catòlica i com que vaig acabar abans del previst vaig dir-me, per què no?  Quan vaig arribar estava tancada en pany i clau. Mira!-vaig pensar- com en Xàbia. Com que s'apropava un altre esquadró guiat per una guia, vaig decidir esperar estratègicament i veure que feien. Esbalaït em vaig quedar quan vaig veure com la guia premia el botó d'un porter automàtic (verídic) i d'una porta va eixir una dona amb la clau i va obrir l'església. Perquè fa molt de fred tanquem la porta, va dir la serena. Clar, és conegut per tots que el fred obri les portes, i si et descuides se'n du tot el que troba.

Jo em vaig colar amb el grup, no les tenia totes en mi de passar desapercebut, pensava que anaven a descobrir que era un infiltrat. Ah que no ho havia dit? Eren un grup de 10 dones musulmanes, totes amb el hiyab posat al cap...i jo. Però la meua maniobra funcionà, tot i que allà dins no hi havia res a veure. Dir que era una església em sembla fins a cert punt un atreviment, allò era la típica capella que es paga un burgés per a no haver de barrejar-se amb el populus i dir que té una capella privada. Així que vaig fer mitja volta i al empentar la porta d'eixida, es produí un dramàtic gir dels esdeveniment (xan-xan), la porta estava tancada (xan-xan-xan) amb clau! (xannn). 

Foto de la sinagoga, presa durant el meu breu captiveri en l'esglèsia-trampa.

El més sensat era esperar a que la guia acabés i tornar a barrejar-me en el grup, com Odisseu entre les ovelles de Polifem, per poder escapar. La guia es va esplaiar amb ganes. Si hagués sabut més alemany hagués pres el testimoni: mireu xicones, a mà dreta una pared blanca, a mà esquerra una altra pared blanca, el sostre folrat amb paper, com si fos un prostíbul britànic i en l'altar una creu, llatina si m'apureu. I ja està. Enlloc d'això vaig haver d'esperar a que la dona acabés les seues batalletes sobre les filigranes de la creu o que sé jo quin rotllo estava soltant-los, però al final vaig poder escapar d'allà.

La següent i última parada seria el Zollverein, l'antic Complexe Industrial de la mina de carbó d'Essen, des de 2001 patrimoni de la humanitat per la UNESCO. 

Aquesta foto grisa contrasta amb la del fullet amb una família feliç i somrient en un dia asolellat.
Encara que es troba als afores d'Essen, es pot arribar "fàcilment" agafant el tramvia de la línia 107. I fàcilment entre cometes perquè el metro d'Essen és per a soldats experimentats i no per milicians rasos. Primer has de buscar com anar on vols anar, en un mapa que abraça tota la regió del Ruhr i en el que s'inclouen metros, autobusos i trens, dit mapa es troba fora de l'estació.

n segon lloc has de baixar al metro, comprar el bitllet en una màquina que solament està en alemany i turc. Has de triar el teu bitllet entre una dotzena de modalitats i aquí es quan te n'adones que has trobat la teua línia però no en quina zona està la teua estació scheisse. Torna enrere, emergeix de nou a la superfície a la recerca del mapa i aquí és quan descobreixes que en el mapa no apareixen les zones,  bieeeeeen.

Què fer aleshores? Fer l'únic que funciona en aquests casos, comprar un bitllet a cegues. Amb el bitllet a la mà, del qual no estàs molt segur si és l'adient, baixar dos pisos fins les andanes. I oh sorpresa, en l'andana del metro és on estan els mapes de zones, però no màquines per comprar bitllets. Increible. Massa tard per descobrir que el bitllet no és el correcte, perquè les zones no es mesuren amb metres com en un metro normal sinó per temps. Així que has d'endevinar quant pot durar el teu trajecte per comprar el bitllet adequat. El meu bitllet era per a 30 minuts i el trajecte duraria molt més segur. Però de perdidos al rio, per aquestes contrades les estacions són obertes i no hi ha revisors.

Després d'un trajecte en un tramvia sardinero i que m'inspirava tanta confiança com els trens de la línia 1 de València, terra a la vista, el Zollverein.

Tramvia sardinero, conegut també com el Widow maker


El Zollverein s'estructura al voltant del pou 12, obert en 1932 en estil Bauhaus segons la guia, i que s'ha guanyat el títol de la mina més bella del món. La mina va tancar en 1986 després de més de cent anys d'extraccions, en un període en que la mineria del carbó estava en decadència (paral·lelament a la crisi de la mineria asturiana, basca o gal·lesa). L'estat de Renània comprà les instal·lacions immediatament, conscient de la seua singularitat tot i que en principi no sabien ben bé que fer amb el complexe. El govern xinès va voler comprar-lo per a fins segurament obscurs i malèvols però, a la fi no es va dur a terme la transacció.

Aleshores decidiren enderrocar la mina i construir un barri residencial. Però algú més intel·ligent pensaria, "eixes coses sols les fan en València, nosaltres reconvertirem l'edifici en un centre d'expossicions per rendir homenatge a una activitat que ha alimentat les nostres famílies durant generacions"  Eixe va ser més o menys el discurs final que pronuncià algú, probablement una jove advocada que lluita per obrir-se pas en un món d'homes, amb les pales a punt d'enderrocar-ho tot

Més tard, l'any 2001 la UNESCO l'inclogué en el seu catàleg de patrimoni de la humanitat i en l'actualitat és la seu de diverses exposicions sobre la mineria i temes diversos, tot en alemany i un poc en anglés natürlich. Això és el que em va decebre, que sembla no haver cap interés per fer-ho accessible més enllà del públic alemany. Es nota que la indústria continua representant bona part del PIB i que el turisme és quelcom d'accessori que tenen per castic.

En fi, en arribar a la taquilla, t'ofereixen un combinat d'entrades i tement que no anava a ser satisfactori vaig triar l'entrada menys costosa que donava dret a visitar una exposició permanent sobre les indústries del Ruhr i una altra sobre la Rührtal o Vall de Rühr. L'exposició de les indústries ofereix un vídeo que solament podria definir com a yokoonesc, una successió d'imatges sense cap ni peus que al ramat volia dir: mira que guays que som en la vall del Ruhr, som molt divertits i fem moltes coses xules. Vaig trobar a faltar alguna cosa sobre el treball en eixe pou en concret o alguna cosa sobre l'extracció del carbó o sobre les famílies que hi vivien, perquè el Zollverein era també una ciutat, on vivien els treballadors.

Des d'aquesta exposició pots pujar al terrat i contemplar tota la trama industrial que encara s'hi manté:

Panoràmica de la ciutat d'Essen

L'exposició de la Vall de Rühr és un aquí cap tot, des de bustos romans a documents medievals, fauna dissecada de la vall, restes prehistòriques i paleontològiques trobades en el riu (fins i tot un mamut sencer), cartells publicitaris del segle XX, el primer forn domèstic que es va comprar i va voler donar la tia Pepiqueta de Hagen (Frau Pepiketen aus Hagen). Fet que no lleva que tenen moltes coses interessants (una gran quantitat de documents originals escrits en gòtica cursiva que encara recordava com llegir!) Però l'exposició és inabarcable en un dia sencer i les meues tropes estaven ja esgotades, les cames em tremolaven d'anar tot el dia amunt i avall, era el moment d'una retirada digna.

En general Essen paga la pena visitar-la si el dia acompanya i jo espere tornar, per veure més del seu centre històric, poder visitar altres exposicions del Zollverei i anar a la Vila de la família Krupp, una de les famílies industrials més importants (i col·laboracionistes) de la regió. Però tot serà sempre i quan el diví Thor ho permeta. 




diumenge, 15 de gener de 2012

STEINWACHE, UNA VISITA A L'INFERN


No sé bé repetir com allí vaig entrar;
tant era ple de son en aquell punt;
que la via vertadera vaig abandonar.
Però ja que al peu d'una muntanya em vaig veure;
allà on acabava l'obscura vall;
que de por el cor m'havia contret.
(Infern, Dant, I)

Després d'aconseguir creuar l'estació de Dortmund, vaig arribar a l'Steinwach, l'antiga comissaria de la Gestapo. Apartada del centre històric i situada en una zona més abandonada, vaig dubtar si realment allò era un museu o era un edifici abandonat pel temps. 

El Museu Memorial dedicat a la Resistència i la Persecució en Dortmund entre 1933 i 1945, aprofita l'antiga comissaria de la Gestapo, la policia secreta de l'Alemanya Nazi dedicada a investigar tot allò que puguès posar en perill l'ordre establert. La policia detenia, interrogava, torturava i empresonabva els sospitosos sense cap respecte per l'habeas corpus, la presumpció d'innocència o qualsevol altra garantia jurídica. 



L'edifici té tres plantes i un soterrani, en la primera planta hi ha els despatxos, en les plantes superiors cel·les de dimensions minúscules i en el soterrani estava la sala d'interrogatoris (una sala de tortures bàsicament, amb procediments que excitarien el mateix Torquemada). Cada habitació és aprofitada per a una temàtica, des dels darrers dies de la República de Weimar fins la fi de la Guerra. 

Però a l'igual que l'ascens a l'infern de Dant, l'atmosfera s'anava tornant cada vegada més asfixiant, endinsar-se en les cel·les és una experiència molt dura. A més va donar la casualitat que no hi havia cap més visitant a banda de mi ni cap persona més a banda del conserge. Estava sol front a la història. En les parets encara ressonaven els crits dels presos, el dolor, la desesperança.




Mostrat t'he la perversa gent 
i ara pretenc mostrar-te els esperits 
que purguen en els teus dominis.
(Purgatori, Dant, I)


La part dedicada a les víctimes fou la més dura. Més de 65.000 persones foren detingudes i torturades, funcionaris, membres dels sindicats, representants de les esglésies, comunistes, anarquistes, opositors al règim, jueus, gitanos. I no sols alemanys, sinó també persones provinents de França, d'Espanya, d'Itàlia que els règims respectius enviaven a eixe col·lector gegant que s'estava convertint Alemanya. I d'aquí eren redistribuïts als camps de concentració. 

Hi havia una sala en la que es pot escoltar i veure testimonis d'antics presos supervivents que tingueren la valentia de tornar a eixe infern per contar la seua experiència i una autèntica llàstima no poder entendre el que deien. 



Però el més dur fou una cel·la que és manté intacta amb les inscripcions que els presos feien sobre les parets. En eixa habitació la distància temporal es trenca, hi ha un contacte directe amb el patiment humà. Llegir els missatges que els presos imprimien sobre el guix, intentant deixar una última cosa en el món, missatges d'esperança en Déu, missatges de preocupació sobre el futur de les seues famílies, missatges d'indignació, de decepció... alguns eren realment dur.

Per exemple una polonesa va escriure: Jo, J.Wolowa, vaig nàixer en Polònia, i arrancada de la meua llar sense saber perquè, moriré en terra estranya i ningú no ho sabrà.

O un jove que digué: És trist per a mi, que encara no he viscut, acomiadar-se la vida...he viscut 26 anys i 3 mesos.

I amb un nus a la gola i les cames tremolant, solament desitjava poder fugir d'aquell infern. Però encara quedava el soterrani, la sala d'interrogacions amb diversos i variats aparells per traure la informació als detinguts. Però ja sols sentia repugnància i ganes de vomitar en aquelles misèries, que no són les d'Alemanya ni les d'Europa, són les de tota la humanitat, els únics animals capaços d'assassinar gratuïtament. 

Quan finalment vaig poder eixir d'allà, el món exterior havia cobrat un nou significat, poder sortir indemne d'aquell forat, poder tornar respirar l'aire lliure, veure el sol, els núvols i el món que ha continuant girant a pesar de tot. Una experiència molt dura però necessària per tornar a valorar el que tenim i com de febles són els nostres drets i la nostra vida. 

Suprema llum, que t'eleves tant
dels conceptes mortals. A la meua ment
presta de nou un poc del que semblaves.
I fes la meua llengua tan potent, 
que almenys una espurna de la teua glòria
puga deixar a la gent futura.
(Paradís, Dant, XXXIII)



Web del Steinwache:





dijous, 12 de gener de 2012

PROS I CONTRES


Aquesta setmana estic desanimat del tot, tant que estic pensant en tornar-me'n cap a casa. 25 anys i no sé que fer de la meua vida. Eixe ha sigut el desencadenant de tot. Què pense fer amb Alemanya? I què pense fer en casa? Em sent un poc estafat pel sistema, tota la vida fent el que devia, curs per any, una carrera i un màster i he acabat en un treball que no m'agrada gens. A la fi, per a fer este viatge no feia falta tant d'equipatge. 

Avantatges de tornar a casa:
-Els amics.
-La família.
-El sol, la llum.
-La mar.
-Entendre tot el que la gent diu.
-L'animació de la gent en si.
-Major qualitat de vida.


Avantatges d'Alemanya:
-Aprendre l'idioma (si algún dia ho aconseguisc).
-Perspectives de futur més prometedores.
-A curt termini, guanyar diners.
-Poder viatjar.

Però Alemanya és tan avorrida. És tan difícil conéixer gent. És tan rutinària, la gent sempre fa i diu el mateix, moltes vegades puc avançar-me al que faran o diran i sembla que estiga en la pel·lícula Groundhog day. El clima és simplement eine Scheisse, i no és pel fred (aquests dies està fent al voltant de 10 graus) sinó per la pluja contínua, els núvols que pareixen enganxats i que no se'n van. 


Crec que acabaran guanyant els diners (money, money, money...money makes the world go round).
A' vorem (a' vorem deien els cegos i es quedaren sense veure).

Al cap i a la fi, demà serà un altre dia.                      




diumenge, 8 de gener de 2012

RINOCERONTS AMB ALES!


El dissabte a l'hora del desdejuni pantagruèlic (tots els desdejunis alemanys ho són), parlant sobre que fer aquest cap de setmana, jo vaig anunciar la meua intenció d'anar a Dortmund, no de compres ni tampoc al cinema ni molt menys al futbol, solament per veure la ciutat. Però la meua intrepidesa va ser resposta de manera contundent amb un: però si allà no hi ha res a veure!. Tal vegada fa uns mesos hagués desistit, però ja comence a estar-ne tip de l'actitud alemanya: jo ho sé tot, sóc alemany, tu no saps res. No anava a deixar-me acovardir, estava en joc l'honor del sud així que em vaig alçar de la taula i amb determinació vaig dir el que calia dir, no sols no trobaré 10 coses per visitar en Dortmund, sinó que a més trobaré la mona de jade abans de que canvie la lluna! 

Així que, com aquell qui res em vaig plantar en l'estació de Schwerte direcció a Dortmund. Per cert, mai més em queixaré dels preus del transport públic valencià. Un bitllet de tren per a un trajecte de menys de 12 quilòmetres, 4.90 euros! Amb menys pots fer el trajecte Gandia-Castelló de la Plana! (150 km segons el google maps). 

Sobre la ciutat de Dortmund no els faltava raó, tot i que poblada des del segle IX, no fou fins el segle XIX que la ciutat va començar a prendre importància, lligada a l'explotació del carbó i la indústria de l'acer. A més durant la Segona Guerra Mundial, els bombardejos nord-americans, francesos i britànics destruïren bona part del patrimoni de la ciutat. 

Arribats a aquest punt, estimat Diafebus, no era moment de tornar enrere. Jo sabia que la ciutat havia de tindre almenys 10 atraccions. I una d'elles no anava a ser el barri roig, ho sent si algú esperava una visita als prostíbuls, bordells i cases de mala vida i perdició de la ciutat. Però això ja és una altra història, perquè en girar una cantonada, tota la meua atenció va anar dirigida a aquesta imatge:


Oh mein Gott! un rinoceront alat! (si, ja pense en alemany, m'estic convertint en un d'ells). Però tornem als rinoceronts. Què dimonis és això! Simplement desequilibrant!

Un rinoceront amb sabates!


Un rinoceront amb bufanda!
Tal vegada era moment de deixar-se dur pel pànic. Devia ser una senyal inequívoca de la destrucció de la civilització humana. Ja estava per buscar una campana i posar-me a predicar quan vaig recordar que en l'Apocalipsi de Sant Joan no hi ha res sobre rinoceronts amb ales i complements graciosos. Havia d'haver una altra explicació. 

Així que després de molt de buscar, sembla que el rinoceront alat és el símbol de la Filharmònica de Dortmund, que a principis de la dècada del 2000 es va celebrar una efemèride relacionada i que van trobar que seria graciós envair la ciutat amb una estampida de més de 100 rinoceronts, cadascun diferent i que acabada la festa es va decidir deixar alguns. I també he sentit parlar d'alguna cosa semblant amb vaques, cavalls i lleons alats en altres ciutats. Definitivament, el món s'aproxima a la seua destrucció. 

Un rinoceront amb els morros pintats!

Un rinoceront amb rimmel!