diumenge, 15 de gener de 2012

STEINWACHE, UNA VISITA A L'INFERN


No sé bé repetir com allí vaig entrar;
tant era ple de son en aquell punt;
que la via vertadera vaig abandonar.
Però ja que al peu d'una muntanya em vaig veure;
allà on acabava l'obscura vall;
que de por el cor m'havia contret.
(Infern, Dant, I)

Després d'aconseguir creuar l'estació de Dortmund, vaig arribar a l'Steinwach, l'antiga comissaria de la Gestapo. Apartada del centre històric i situada en una zona més abandonada, vaig dubtar si realment allò era un museu o era un edifici abandonat pel temps. 

El Museu Memorial dedicat a la Resistència i la Persecució en Dortmund entre 1933 i 1945, aprofita l'antiga comissaria de la Gestapo, la policia secreta de l'Alemanya Nazi dedicada a investigar tot allò que puguès posar en perill l'ordre establert. La policia detenia, interrogava, torturava i empresonabva els sospitosos sense cap respecte per l'habeas corpus, la presumpció d'innocència o qualsevol altra garantia jurídica. 



L'edifici té tres plantes i un soterrani, en la primera planta hi ha els despatxos, en les plantes superiors cel·les de dimensions minúscules i en el soterrani estava la sala d'interrogatoris (una sala de tortures bàsicament, amb procediments que excitarien el mateix Torquemada). Cada habitació és aprofitada per a una temàtica, des dels darrers dies de la República de Weimar fins la fi de la Guerra. 

Però a l'igual que l'ascens a l'infern de Dant, l'atmosfera s'anava tornant cada vegada més asfixiant, endinsar-se en les cel·les és una experiència molt dura. A més va donar la casualitat que no hi havia cap més visitant a banda de mi ni cap persona més a banda del conserge. Estava sol front a la història. En les parets encara ressonaven els crits dels presos, el dolor, la desesperança.




Mostrat t'he la perversa gent 
i ara pretenc mostrar-te els esperits 
que purguen en els teus dominis.
(Purgatori, Dant, I)


La part dedicada a les víctimes fou la més dura. Més de 65.000 persones foren detingudes i torturades, funcionaris, membres dels sindicats, representants de les esglésies, comunistes, anarquistes, opositors al règim, jueus, gitanos. I no sols alemanys, sinó també persones provinents de França, d'Espanya, d'Itàlia que els règims respectius enviaven a eixe col·lector gegant que s'estava convertint Alemanya. I d'aquí eren redistribuïts als camps de concentració. 

Hi havia una sala en la que es pot escoltar i veure testimonis d'antics presos supervivents que tingueren la valentia de tornar a eixe infern per contar la seua experiència i una autèntica llàstima no poder entendre el que deien. 



Però el més dur fou una cel·la que és manté intacta amb les inscripcions que els presos feien sobre les parets. En eixa habitació la distància temporal es trenca, hi ha un contacte directe amb el patiment humà. Llegir els missatges que els presos imprimien sobre el guix, intentant deixar una última cosa en el món, missatges d'esperança en Déu, missatges de preocupació sobre el futur de les seues famílies, missatges d'indignació, de decepció... alguns eren realment dur.

Per exemple una polonesa va escriure: Jo, J.Wolowa, vaig nàixer en Polònia, i arrancada de la meua llar sense saber perquè, moriré en terra estranya i ningú no ho sabrà.

O un jove que digué: És trist per a mi, que encara no he viscut, acomiadar-se la vida...he viscut 26 anys i 3 mesos.

I amb un nus a la gola i les cames tremolant, solament desitjava poder fugir d'aquell infern. Però encara quedava el soterrani, la sala d'interrogacions amb diversos i variats aparells per traure la informació als detinguts. Però ja sols sentia repugnància i ganes de vomitar en aquelles misèries, que no són les d'Alemanya ni les d'Europa, són les de tota la humanitat, els únics animals capaços d'assassinar gratuïtament. 

Quan finalment vaig poder eixir d'allà, el món exterior havia cobrat un nou significat, poder sortir indemne d'aquell forat, poder tornar respirar l'aire lliure, veure el sol, els núvols i el món que ha continuant girant a pesar de tot. Una experiència molt dura però necessària per tornar a valorar el que tenim i com de febles són els nostres drets i la nostra vida. 

Suprema llum, que t'eleves tant
dels conceptes mortals. A la meua ment
presta de nou un poc del que semblaves.
I fes la meua llengua tan potent, 
que almenys una espurna de la teua glòria
puga deixar a la gent futura.
(Paradís, Dant, XXXIII)



Web del Steinwache:





5 comentaris:

  1. Wow, me recuerda a la visita que hice al campo de Sachsenhausen cerca de Berlín hace unos años... se te pone la gallina de piel.

    Y el reloj de piedra... ¿dónde está?

    ResponElimina
  2. A ver si me puedo acercar. En el oeste de Alemania creo que sólo hay un campo, pues no són listos ni nada, el marrón que se lo coman los del este.

    reloj de piedra...reloj de piedra...¿qué reloj de piedra? ¿es algo metafórico? como el reloj de piedra que todos llevamos dentro?

    ResponElimina
  3. Steinwache no significa Reloj de piedra? Stein + Wache ?

    ResponElimina
  4. Wache significa cuartel o guardia, que en inglés es watch pero no tiene nada que ver con el de muñeca.

    ResponElimina
  5. aaaaaaaaaah... si es que el alemán no es lo mío!

    ResponElimina