dimecres, 29 d’octubre de 2014

DE PERQUÈ EM VAIG ENAMORAR DE SICÍLIA

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses. 

Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris. És el paganisme latent que s'arrossega darrere mil Mare de Déus i sants. 

Sicília, com València és la terra que ha renunciat a governar els seus destins, que s'ha acomodat al paper de criat més que al d'amo. És la terra de gents d'esquenes cansades d'intentar traure-li a la terra l'aliment. Sempre amb un ull en la terra i l'altre en l'oratge, esperant que una granissada s'emporte el fruit de mesos de treball. És el país dels desheretats, de tribus i de súbdits. 

Els sicilians, com els valencians, són els guardians del sol. Per això ambdós rendeixen la mateixa devoció a Santa Llúcia. Són els custodis d'un passat semrpe evocador, però ja mort. Són com eixes persones ancianes que recorden amb un somriure el passat, per ocultar la incertesa del present. Uns i altres sabem que estem de sobra. Els bàrbars volen el nostre sol, els nostres murs antics i la nostra cuina feta a base d'inventiva. Però no ens volen a nosaltres, ni a la nostra cultura. Som el ressort d'Europa. Terres de cambrers i jardiners. Som hereus d'un imperi romà que encara ens permet alçar el cap i mirar amb orgull aquells que ho donarien tot per tindre una miserable pedra romana. Adormits entre el passat i la xafogor. 

Sicília és una cruïlla de camins, milers de vegades travessada, terra de fenicis, de grecs, de púnics i romans, de vàndals i bizantins, d'àrabs, jueus i cristians, de normands, francesos, aragonesos, castellans i italians. Terra de tots i de ningú. Terra acostumada als vaivens de la fortuna. Sicília, com València, ignora que la mala fortuna cau quan s'allunya de la Mediterrània i de les seues idiosincràsies, quan aspira a ser un país de valls verdes i cims nevats. Sicília, com València, vol ser Europa i ignoren, que altres agrairien ser mediterranis, a mig camí entre Europa i el Magreb.

divendres, 24 d’octubre de 2014

DEU IDEES QUE HAN CANVIAT LA MANERA EN QUÈ PERCEP EL MÓN

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys. 

1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE

Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Gestapo en Alemanya vaig plorar en adonar-me'n de com de miserables podem ser els humans. En definitiva els viatges han modelat en bona mesura el jo que sóc hui en dia.


2- ANAR A LA UNIVERSITAT NO SERVEIX PER A RES

I la polèmica està servida. Però anar a la universitat et garanteix un futur millor, una vida millor. Esteu segurs d'això? No és que haja d'anar apartant les ofertes de treball, precisament. A més sols diré que ni Leonardo Da Vinci ni Edison van estudiar en la universitat, per posar dos exemples. La universitat no és una caixa màgica on estàn continguts tots els sabers de la humanitat, és una forma més d'aprendre, però no l'única. En molts casos et trobaràs professors mediocres, encantats d'haver-se conegut, que l'únic mèrit que tenen és estar en el lloc adequat en el moment indicat. I no vull dir noms. Està clar que la universitat a mi m'ha aportat moltes coses positives, sobre tot haver conegut a gent meravellosa, però vull dir que per a mi no em suposa cap drama que algú no vulga estudiar-hi. Em remet al primer punt, s'aprén molt més viatjant i també treballant, que en una universitat. Per posar un exemple, els meus avis no estudiaren mai en la universitat i sobrevisqueren a una guerra, una postguerra i una dictadura, a banda de diverses crisis econòmiques. Jo en canvi, em sent bastant inútil, si haguera d'alimentar-me del que dóna la terra o la mar, aniria aviat.


3- LA VIDA NO CONSISTEIX A SEURE I ESPERAR QUE SUCCEÏSQUEN LES COSES

Tota eixa filosofia barata de Coelho i Bukowski de què les coses succeixen quan han d'ocórrer, que tot és desitjar-ho amb força i altres bovades, són fem. El destí no està escrit en cap lloc, som un accident de l'evolució, no una creació màgica. Per tant no hi ha cap pla predisposat per a nosaltres. El moment és ara, el lloc aquí i tot depén de posar-li esforç i no creuar-se de braços. Mai vindran temps millors, perquè ja han passat o perquè sols són millors en la nostra ment. Com diria eixa gran filòsofa Manuela Trasobares: estem quasi en el segle XXI...no, això no era...m'agrada veure un home provocar perquè sap que la provocació és lo que ven...no, això tampoc. Ah sí, ja m'en recorde: jo crec en la gent que lluita, en la gent que dia a dia fa les coses i s'empenya en fer-les.


4-VULL TREBALLAR PER A VIURE NO VIURE PER A TREBALLAR

Això ho vaig aprendre en Alemanya, entre parets d'uralita i barris residencials. Si treballes unes 8 hores diàries, significa que has d'afegir mitja als descansos, entre mitja i una hora als trasllats, una hora i mitja més per a menjar, huit per a dormir i una altra hora i mitja entre tasques de casa i de cura personal. En total et queden 3.5 hores lliures al dia. Si treballes de dilluns a dissabte, resulta que quan te n'adones estàs vivint per a treballar i quan arribes a casa estàs tan cansat que les 3 hores lliures que et queden, te les passes en posició horitzontal. Les vacances es redueixen a un mes a l'any. Hipotequem els anys com si tingueren un nombre il·limitat. Però clar, la casa, el cotxe, el menjar, la llum, l'aigua, el telèfon, l'internet, el material escolar, la roba, la higiene, la salut tot això s'ha de pagar d'alguna manera. Quan ens adonem, ens hem posat la soga al coll i d'aquí arribarem el punt següent. Concluïsc que odie donar-li la raó a certa mestra del màster, però el treball ha de ser molt més que guanyar diners, també ha d'agradar-te, donat el temps que t'hi hauràs de passar.


5- LA VIDA NO ÉS QÜESTIÓ DE DINERS, SINÓ DE PRIORITATS

Què podem fer per a no viure per a treballar? Reajustar les nostres prioritats vitals. Jo no vull una casa en propietat, no vull un xalet amb un jardí que em furtarà més temps, una piscina que utilitzaré dues vegades en tot l'estiu, gastar-me mil euros en un creuer per a estar tancat en un vaixell, gastar-me 50 euros en una nit per anar a una discoteca hipermegaguay, vestir a la moda o tindre l'última tecnologia del mercat. M'agradaria? I a qui li amarga un dolç? Però sé quin és el preu a pagar i no estic disposat. Així que si he de tindre un armari minimalista, viure tota la vida de lloguer i un mòbil que no et fa el cafè, em consolaré cada vegada que viatge.


6- EL TEMPS ÉS MAL·LEABLE

No hi ha frase que em faça més gràcia i m'indigne més que no tinc temps. Pareix com si a alguns ens hagués tocat 40 hores per dia i a altres 2. El temps és igual per a tots, no hi haurà cosa més democràtica, a part de la mort. Que puguem fer més o menys coses dependrà de les nostres prioritats. Tenia un amic que volia aprendre anglés, però passaven els dies i no obria ni un llibre. Volia realment aprendre anglés? No, perquè no estava disposat a dedicar-li temps. Caldria dir millor que li agradaria aprendre anglés. A mi m'agradaria aprendre a tocar la guitarra, però sé que ara no entra dins les meues prioritats ni li podré dedicar el temps necessari. Jo vull aprendre diverses llengües estrangeres, perquè sé que m'aporten noves visions del món i una major possibilitat de trobar una feina que a mi m'agrade, llavors els dedique almenys una hora diària. I amb les relacions passa el mateix, tindrem més o menys temps disponible segons ens caiga la persona. Algunes persones no les veuria ni en pintura malgrat que no treballés i altres trauria el temps de baix les pedres, encara que treballara 50 hores al dia.


7-TOT CANVIA I RES NO DURA PER A SEMPRE

Aquesta és una de les lliçons més dures que he aprés. Tots anem canviant dia a dia i en conseqüència també van canviant les nostres prioritats, els nostres pensaments, les nostres relacions. Resulta que una persona amb la qual et duies molt bé fa x temps o en x lloc, el dia de hui ja no pot significar el mateix. Tot té el seu moment i cal aprofitar-ho, demà pot ser, les coses siguen ben diferents.


8-EXISTISC

Aquesta pareix un poc absurda, però abans tenia la sensació que no existia, que anava com un fantasma pel món. Però resulta que no, que la gent et té present, es preocupa i se'n recorda. Això ho vaig aprendre a Escòcia, quan les primeres setmanes d'arribar em sentia com un fantasma més dins del castell i el meu cap es preocupava de la meua taciturnitat. Després de segur que se'n va penedir que obrira la boca.


9-NO PUC CANVIAR EL MÓN

Qui no ha somiat en canviar el món? Crec que és un somni típic de joventut i despertar d'ell un dels moments en què despertes a la vida adulta. A mi m'ha costat prou disgustos aprendre-ho, però fou al Perú on per fi em vaig resignar. Hi ha gent que té una tendència autodestructiva, hi ha gent que li agrada viure com viu, hi ha gent que els agradaria canviar però no estan disposats a posar-hi remei. Sempre he considerat que tinc massa empatia, que els problemes de la gent acabaven afectant el meu humor i la meua felicitat, fins que un dia al Perú em vaig adonar que anava a costar-me la salut. Un matí ja no vaig poder alçar-me del llit, no tenia al·licients, alçar-me significava que, a l'altra banda de la porta m'estava esperant la mateixa merda. He renunciat a què el món siga diferent, em conforme a què el meu món canvie el suficient.


10- ARRIBA UN MOMENT EN QUÈ HAS DE SABER RENUNCIAR

Està clar que cal lluitar dia a dia i fer les coses, però també és cert que arriba un moment que cal considerar si una guerra llarga pot compensar-nos. De vegades més difícil que guanyar és renunciar, acceptar que hem de deixar seguir el curs natural de les coses, que no canviarem el món, que una relació ja no funciona per molts bonics records que queden, que està bé somiar en què un dia les coses seran diferents però en certs moments ens adonem que eixe moment ja no arribarà mai o arribarà a deshora. És part de la vida i no cal plorar, quan acaba un viatge, en comença un de nou.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

VIATJANT A SOLES

Abans pensava com molta gent, que això de viatjar a soles havia de ser perillós i molt avorrit. Sempre sol, exposat a la maldat dels altres i sense ningú amb qui parlar. Tanmateix arriba un moment que hem de deixar la vora i nadar mar endins, eixir de la nostra zona de confort. Així que he decidit provar-ho i he viscut una aventura de deu dies que han sigut els millors en molt de temps. Sens dubte repetiria sense pensar-m'ho.

Des de menut ens inculquen la idea que allà fora hi ha un gran bosc, habitat per llops ferotges i bruixes que ens esperen per devorar-nos. Després creixem i els mitjans de comunicació no milloren la cosa: delinqüència, terrorisme, epidèmies, guerres. Sembla que el món és un lloc molt inhòspit i que el millor que podem fer és tancar-nos en casa. El món pot ser tan gran o menut com vullguem fer-lo. És clar que hi ha molts perills, però també a casa nostra i per altra banda també hi ha coses meravelloses per descobrir. 

Viatjar sol no és més perillós que conduir un cotxe, pujar en un avió o habitar en una zona d'alta activitat sísmica. La diferència que hi veig és que en aquests casos sempre influeix molt l'atzar, mentre que viatjant podem controlar moltes situacions i prendre precaucions. Que el món siga un lloc meravellós no vol dir que hem d'anar-hi com si fórem Sor Maria Von Trapp. Es tracta de prendre algunes precaucions. Per exemple no hem de dur damunt grans quantitats de diners o roba i coses cares que siguen molt goloses. No convé dur tots els diners en el mateix lloc, millor repartir-los i intentar dur sempre canvi i no pagar pel carrer amb bitllets grans. 

És millor alçar-se amb el sol i viatjar de dia, agafar sempre transports públics, no allunyar-se en excés de les zones cèntriques i circular sempre per grans avingudes i carrers, evitar els carrerons foscos i estrets i de nit eixir sempre amb companyia, amb altres viatgers. 

Actua amb cautela, respecta els altres, a ca'ls romans, fes com els romans i no vages amb por, perquè això crida més l'atenció. Camina sempre com si sapigueres on vas.

Per a mi, viatjar sol té altres inconvenients. Per exemple no saber amb qui compartiràs habitació, això és una loteria. Pot tocar-te gent simpatiquíssima. Poc tocar-te gent amb poca estima per la higiene corporal o que ronque. Però al remat, això constitueixen les anècdotes del viatge. O no tindré ningú que et faça fotos. 

És cert que hi ha molts instants de solitud. Encara que pots elegir quan vols estar sol i quan, acompanyat. Si viatges sol, et sorprendràs que no eres tan original, hi ha molta altra gent que va pel món sola. Si comparteixes habitació, sempre trobaràs algú per anar de festa o a prendre alguna cosa a la nit. Si veus algú assegut sol en una terrassa, sempre pots demanar-li d'acompanyar-lo, tan sols hi ha un 50% de possibilitats de quedar com un perseguidor, però en aquesta vida hem vingut a jugar. Un altre consell és anar als mateixos locals si vas a estar alguns dies. Per exemple, en Catània anava sempre al mateix bar, d'enfront de la catedral i em feia el café en la barra, com la gent local. El darrer dia en entrar per la porta ja tenia el café sobre la barra. Tots som desconeguts abans de conéixer-nos.

La soledat no és mala, sempre que siga elegida i no imposada. Pots estar més en contacte amb tu mateixa. És increible pensar que vivim tan obcecats amb la rutina que ja no ens escoltem a nosaltres mateixa i a la llarga ens acaba passant factura. És necessari prendre's uns dies de descans i desconnectar de tot. Assegut a la vora de la mar, contemplant els murs blancs de Siracusa, amb el sol mediterrani sobre la pell i s'evaporen tots els problemes; ja no existeix el futur ni el passat, sols el present.

Un altre gran avantatge de viatjar sol és la possibilitat de fer i desfer plans a voluntat, sense haver de negociar amb ningú. No t'agraden els museus? No patisques que no en xafaràs cap. T'apeteix estar-te tota la vesprada assegut en la plaça de la catedral de Catània i veure la gent passar? Sense cap problema. Que Palermo és tan increïble que decideixes quedar-te més dels dies pensats? Els plans es fan sobre la marxa. Zero negociacions, no cal donar explicacions a ningú, viatges quan vols, on vols i com vols. 

En definitiva ha sigut una gran experiència. Viatjar deu dies amb una motxilla i adonar-te'n que necessites tan poc per a viure i que ens compliquem tant la vida, que fan ganes de comprar-se un bitllet sense retorn. 

Però canviaria alguna cosa? Sens dubte, al proper viatge m'en duré millor calcer. Caminar vint quilòmetres amb unes sabates comprades a Huamantanga em van llastrar molt. I també m'agradaria aconseguir una cosa. Vos haveu fixat com de fàcil sembla en les pel·lícules fer amistat amb el company de seient de l'avió? A veure si a la propera ho aconseguisc, que ja són molts viatges.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

RENÀIXER DE LES CENDRES

Font: Vikipédia


Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats.
Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.

 L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist minvar els seus mecanismes de neteja. Els animals són cada vegada més rars de veure;  cabres salvatges, cérvols i molts altres grans herbívors que s’alimentaven del bosc han desaparegut de les nostres muntanyes. Els javalins que erosionen el sòl buscant menjar  són cada vegada més escassos i els grans animals com els llops o les raboses que trepitjaven l’herba en passar, també s’han extingit.

L’altre gran aliat era l’home que duia a pasturar els seus ramats i rompia la terra més difícil en època de necessitats. D’aquells temps no gaire llunyans ens han quedat els bancals que encara podem veure a la Plana. Però la pèrdua de pes de l’agricultura ha afavorit la proliferació de la vegetació, que sense gaire depredadors creix i creix. I ja no això, sinó que els avanços energètics també han deixat obsoleta la fusta com a combustible i no em referisc a calfar-nos amb les xemeneies quatre setmanes a l’any, vull dir quan la llenya també s’utilitzava per a cuinar o en major mesura, per a la indústria. En fi, vull dir que  s’ha perdut una altra manera que tenia l’home de netejar la muntanya.

Encara que semble que la degradació de la naturalesa cada any és major, podem dir que hui en dia tenim molt més massa forestal que fa dos-cents o tres-cents anys, però és una massa bruta, selvàtica i infranquejable. En aquest context, una espurna és com una bomba.

Com que els boscos no es repoblaran d’animals ni aprofitarem els recursos forestals com abans, es fa necessari una intervenció directa en el manteniment dels boscos nets, com fan en molts altres indrets com el País Basc. Malauradament l’administració li dedica molt poca atenció, al cap i a la fi, netejar un bosc no dóna diners.


Font: la Veu del País Valencià


Passant del general al concret, una altra qüestió important és la situació anòmala de la Plana de Sant Jeroni. Es troba dins d’un Parc Natural però en el qual hi ha cases. Molts propietaris s’han queixat que la Generalitat no permet als propietaris tallar pins de les seues parcel·les i camins. No sé fins a quin punt siga cert, però torne a la qüestió d’abans, tractem els boscos com a santuaris en els quals sembla que intervindre siga poc més que un sacrilegi. Aquesta situació crec que no siga factible allargar-la molt més en el temps i que caldrà posar-li remei. Com la situació irregular de molts camins. El camí de la Corona, per exemple, que és una via directa per a pujar a la Plana du anys i anys blocat amb grans còdols únicament perquè a un propietari vol que la gent hi passe. I quan als serveis d’extinció d’incendis els haguera vingut bé eixe camí, se l’han trobat inutilitzat. Això hauria de servir a l’Ajuntament per a decidir-se a resoldre ja la situación de molts camins comunals que estan tallats perquè sí.

Fins aquí algunes reflexions que de vegades no es tenen en compte. Sobre què cal fer ara, la situació és un poc més complicada o simple, com es vulga veure. No es tracta, com vaig llegir el dia posterior, d’anar cadascú a plantar un pinet amb Heidi i les cabretes ballant pel voltant i arreglat l’assumpte en dos dies. Si fóra tan senzill, aquests incendis no serien tan dramàtics. La muntanya és un ésser viu i com tot ésser viu després de passar per una situació traumàtica, necessita temps per recuperar-se. Ella també té els seus propis mecanismes, deixem-la actuar com fa mil·lions d’anys que fa i en tot cas, intentem no fer més mal o evitar mals pitjors. Per exemple, aquest any una gota freda seria catastròfica, sense massa forestal que subjectara la terra, l’erosió del sòl esdevindria fatal. Aquí els antics bancals i marges, molts dels quals estan caent, són uns grans aliats.

Respecte a la reforestació, en primer lloc la tardor no és una bona època, moltes espècies no sobreviurien al fred de l’hivern, l’època ideal és el final de l’hivern, quan es fan moltes de les reforestacions. En segon lloc malgrat que els pins donen resultats ràpids, són una espècie que també afavoreix els incendis. El millor és reforestar amb diverses espècies, mediterrànies i adaptades al nostre clima. Així tindrem un paisatge molt més divers i ric. Però en aquesta qüestió sempre ens pot l’egoisme de voler tornar a veure la muntanya verda i hauríem de prendre consciència que tal vegada nosaltres ja no veurem el Cap de Sant Antoni verd com abans i per això torne al punt primer, el de la prevenció. Però és millor fer les coses ben fetes i pensar a llarg termini.


En conclusió la tasca és llarga i la vida breu, per tant hauríem d’invertir més en la prevenció que després esquinçar-nos les vestidures i evitar trobar solucions demagògiques, d’eixes que sols busquen el vot fàcil. Per exemple la Granadella, després de deu anys s’ha recuperat d’aquell fatal incendi, però torna a ser un polvorí, no esperem a què siga aquest paratge el proper que perdem. 


font: Marina Plaza