divendres, 24 d’octubre de 2014

DEU IDEES QUE HAN CANVIAT LA MANERA EN QUÈ PERCEP EL MÓN

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys. 

1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE

Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Gestapo en Alemanya vaig plorar en adonar-me'n de com de miserables podem ser els humans. En definitiva els viatges han modelat en bona mesura el jo que sóc hui en dia.


2- ANAR A LA UNIVERSITAT NO SERVEIX PER A RES

I la polèmica està servida. Però anar a la universitat et garanteix un futur millor, una vida millor. Esteu segurs d'això? No és que haja d'anar apartant les ofertes de treball, precisament. A més sols diré que ni Leonardo Da Vinci ni Edison van estudiar en la universitat, per posar dos exemples. La universitat no és una caixa màgica on estàn continguts tots els sabers de la humanitat, és una forma més d'aprendre, però no l'única. En molts casos et trobaràs professors mediocres, encantats d'haver-se conegut, que l'únic mèrit que tenen és estar en el lloc adequat en el moment indicat. I no vull dir noms. Està clar que la universitat a mi m'ha aportat moltes coses positives, sobre tot haver conegut a gent meravellosa, però vull dir que per a mi no em suposa cap drama que algú no vulga estudiar-hi. Em remet al primer punt, s'aprén molt més viatjant i també treballant, que en una universitat. Per posar un exemple, els meus avis no estudiaren mai en la universitat i sobrevisqueren a una guerra, una postguerra i una dictadura, a banda de diverses crisis econòmiques. Jo en canvi, em sent bastant inútil, si haguera d'alimentar-me del que dóna la terra o la mar, aniria aviat.


3- LA VIDA NO CONSISTEIX A SEURE I ESPERAR QUE SUCCEÏSQUEN LES COSES

Tota eixa filosofia barata de Coelho i Bukowski de què les coses succeixen quan han d'ocórrer, que tot és desitjar-ho amb força i altres bovades, són fem. El destí no està escrit en cap lloc, som un accident de l'evolució, no una creació màgica. Per tant no hi ha cap pla predisposat per a nosaltres. El moment és ara, el lloc aquí i tot depén de posar-li esforç i no creuar-se de braços. Mai vindran temps millors, perquè ja han passat o perquè sols són millors en la nostra ment. Com diria eixa gran filòsofa Manuela Trasobares: estem quasi en el segle XXI...no, això no era...m'agrada veure un home provocar perquè sap que la provocació és lo que ven...no, això tampoc. Ah sí, ja m'en recorde: jo crec en la gent que lluita, en la gent que dia a dia fa les coses i s'empenya en fer-les.


4-VULL TREBALLAR PER A VIURE NO VIURE PER A TREBALLAR

Això ho vaig aprendre en Alemanya, entre parets d'uralita i barris residencials. Si treballes unes 8 hores diàries, significa que has d'afegir mitja als descansos, entre mitja i una hora als trasllats, una hora i mitja més per a menjar, huit per a dormir i una altra hora i mitja entre tasques de casa i de cura personal. En total et queden 3.5 hores lliures al dia. Si treballes de dilluns a dissabte, resulta que quan te n'adones estàs vivint per a treballar i quan arribes a casa estàs tan cansat que les 3 hores lliures que et queden, te les passes en posició horitzontal. Les vacances es redueixen a un mes a l'any. Hipotequem els anys com si tingueren un nombre il·limitat. Però clar, la casa, el cotxe, el menjar, la llum, l'aigua, el telèfon, l'internet, el material escolar, la roba, la higiene, la salut tot això s'ha de pagar d'alguna manera. Quan ens adonem, ens hem posat la soga al coll i d'aquí arribarem el punt següent. Concluïsc que odie donar-li la raó a certa mestra del màster, però el treball ha de ser molt més que guanyar diners, també ha d'agradar-te, donat el temps que t'hi hauràs de passar.


5- LA VIDA NO ÉS QÜESTIÓ DE DINERS, SINÓ DE PRIORITATS

Què podem fer per a no viure per a treballar? Reajustar les nostres prioritats vitals. Jo no vull una casa en propietat, no vull un xalet amb un jardí que em furtarà més temps, una piscina que utilitzaré dues vegades en tot l'estiu, gastar-me mil euros en un creuer per a estar tancat en un vaixell, gastar-me 50 euros en una nit per anar a una discoteca hipermegaguay, vestir a la moda o tindre l'última tecnologia del mercat. M'agradaria? I a qui li amarga un dolç? Però sé quin és el preu a pagar i no estic disposat. Així que si he de tindre un armari minimalista, viure tota la vida de lloguer i un mòbil que no et fa el cafè, em consolaré cada vegada que viatge.


6- EL TEMPS ÉS MAL·LEABLE

No hi ha frase que em faça més gràcia i m'indigne més que no tinc temps. Pareix com si a alguns ens hagués tocat 40 hores per dia i a altres 2. El temps és igual per a tots, no hi haurà cosa més democràtica, a part de la mort. Que puguem fer més o menys coses dependrà de les nostres prioritats. Tenia un amic que volia aprendre anglés, però passaven els dies i no obria ni un llibre. Volia realment aprendre anglés? No, perquè no estava disposat a dedicar-li temps. Caldria dir millor que li agradaria aprendre anglés. A mi m'agradaria aprendre a tocar la guitarra, però sé que ara no entra dins les meues prioritats ni li podré dedicar el temps necessari. Jo vull aprendre diverses llengües estrangeres, perquè sé que m'aporten noves visions del món i una major possibilitat de trobar una feina que a mi m'agrade, llavors els dedique almenys una hora diària. I amb les relacions passa el mateix, tindrem més o menys temps disponible segons ens caiga la persona. Algunes persones no les veuria ni en pintura malgrat que no treballés i altres trauria el temps de baix les pedres, encara que treballara 50 hores al dia.


7-TOT CANVIA I RES NO DURA PER A SEMPRE

Aquesta és una de les lliçons més dures que he aprés. Tots anem canviant dia a dia i en conseqüència també van canviant les nostres prioritats, els nostres pensaments, les nostres relacions. Resulta que una persona amb la qual et duies molt bé fa x temps o en x lloc, el dia de hui ja no pot significar el mateix. Tot té el seu moment i cal aprofitar-ho, demà pot ser, les coses siguen ben diferents.


8-EXISTISC

Aquesta pareix un poc absurda, però abans tenia la sensació que no existia, que anava com un fantasma pel món. Però resulta que no, que la gent et té present, es preocupa i se'n recorda. Això ho vaig aprendre a Escòcia, quan les primeres setmanes d'arribar em sentia com un fantasma més dins del castell i el meu cap es preocupava de la meua taciturnitat. Després de segur que se'n va penedir que obrira la boca.


9-NO PUC CANVIAR EL MÓN

Qui no ha somiat en canviar el món? Crec que és un somni típic de joventut i despertar d'ell un dels moments en què despertes a la vida adulta. A mi m'ha costat prou disgustos aprendre-ho, però fou al Perú on per fi em vaig resignar. Hi ha gent que té una tendència autodestructiva, hi ha gent que li agrada viure com viu, hi ha gent que els agradaria canviar però no estan disposats a posar-hi remei. Sempre he considerat que tinc massa empatia, que els problemes de la gent acabaven afectant el meu humor i la meua felicitat, fins que un dia al Perú em vaig adonar que anava a costar-me la salut. Un matí ja no vaig poder alçar-me del llit, no tenia al·licients, alçar-me significava que, a l'altra banda de la porta m'estava esperant la mateixa merda. He renunciat a què el món siga diferent, em conforme a què el meu món canvie el suficient.


10- ARRIBA UN MOMENT EN QUÈ HAS DE SABER RENUNCIAR

Està clar que cal lluitar dia a dia i fer les coses, però també és cert que arriba un moment que cal considerar si una guerra llarga pot compensar-nos. De vegades més difícil que guanyar és renunciar, acceptar que hem de deixar seguir el curs natural de les coses, que no canviarem el món, que una relació ja no funciona per molts bonics records que queden, que està bé somiar en què un dia les coses seran diferents però en certs moments ens adonem que eixe moment ja no arribarà mai o arribarà a deshora. És part de la vida i no cal plorar, quan acaba un viatge, en comença un de nou.

6 comentaris:

  1. El anterior comentario era yo, que no sé por qué se me ha puesto con esa cuenta.

    ResponElimina
  2. Por supuesto, estoy de acuerdo con cada uno de los puntos :D
    Tengo que decirte que en muchas ocasiones cambiar tu mundo es cambiar el mundo, así que no renuncies a eso

    ResponElimina
  3. Bueno, pues con cierto retraso y mucha empanada mental, te comento:

    1. En esta coincido al 200% y nunca me canso de repetirlo.

    2. Esta es más complicada por varias razones. En primer lugar porque la explicación posterior contradice al titular. Dices que te ha aportado cosas muy positivas, que has conocido grandes personas, que es otra forma de aprender. Es decir: la universidad sirve para algo, pero no te garantiza mejores oportunidades de trabajo ni es una creadora de genios. Son dos posiciones diferentes y creo que sostienes la segunda, pero por la forma de enunciarlo, parece que dices que es inútil.

    La universidad en mi caso marcó una diferencia porque propició que hiciese grandes cambios en mi vida. Por una parte me rodeé, por primera vez, de personas que realmente me entendían, con las que podía ser yo misma y expresarme a mi manera. No es fácil tener vocación de filósofa entre personas a las que no les gusta nada la Filosofía, ¿sabes? Conocí allí a algunas de las que son hoy las personas más importantes de mi vida y no sé si, de no haber pasado por allí, esa vida sería mejor o peor, pero sería diametralmente distinta. Y como me gusta la vida que tengo y soy feliz, no creo que fuese mejor.

    Además, estudiar en otra ciudad hizo que saliera de casa de mis padres aunque no contase inicialmente con su apoyo. Disponer de una beca, además del trabajo de los fines de semana, me permitió independizarme. Otro de los maravillosos cambios que hicieron que a los 20 pudiese ver la vida de otra manera.

    Y aunque el título de Licenciada y el del Máster no me hayan solucionado la vida (aunque me posibilitaron y enfocaron a estar trabajando hoy en la educación no reglada), todo lo que rodeó a la Universidad fue tan útil para mí, que sería muy hipócrita de mi parte asentir a esta idea. Lo que pasa es que la Universidad debería ser 100% gratuita y obligar a l@s alumn@s a hacerse, al menos, una Erasmus.

    3. Esta la suscribo y de hecho creo que está en la misma línea de mis propias ideas cuando hablaba de que uno debe tomar decisiones y hacerse cargo de la responsabilidad que tiene sobre su vida.

    4. Lo mismo digo y, de hecho, lo mismo hago. No tengo nada propio (a gran escala: ni letras, ni hipotecas, ni seguros...) y nunca he tenido un trabajo convencional (de los de 8h diarias). Tengo trabajos que me aporten lo que necesito para vivir de forma independiente, que me dejen mucho tiempo libre y que no me amarguen.

    5. Digo lo mismo que en la anterior. Yo de dinero no entiendo. Entiendo sólo de lo que me gusta.

    (El censor de blogspot no me deja publicar comentarios tamaño testamento, ¿de qué va?)

    ResponElimina
  4. 6. Tienes toda la razón y me avergüenza reconocer que soy una de esas personas que dicen constantemente que "no han tenido tiempo". Y sí, es mentira, al menos en mi caso, jajajajaja.

    7. Sí y sí. Condición de los seres cambiantes y finitos. Toda realidad cambia (aunque sea a nivel subatómico) y concluye (a mí no me enterréis que los nichos me dan mucho yuyu. Abonad algo con mis cenizas).

    8. Descartes infería su existencia del hecho fáctico de su pensamiento; tú del impacto que tiene tu ausencia sobre la vida de otras personas. Cada uno tiene su método .

    9. Nop, tú y yo no podemos. Eso no quiere decir que el mundo no pueda cambiar, o que no haya ahora mismo en él una o más personas que podrían cambiarlo si quisieran (y que no querrán). Sin embargo, y en esto estoy con Kant, has de comportarte como si tus actos pudieran convertirse en ley universal. Por eso me hice vegetariana, por ejemplo; sé que mi acción no va a cambiar el mundo (ese mundo), pero no puedo darme esa razón como pretexto para seguir participando en algo que me horroriza. Sin embargo, entiendo que tu caso es diferente. También Ortega decía que, aún a sabiendas de que ningún ser humano ha logrado jamás superar las contradicciones, cada uno de nosotros debe actuar como si fuésemos los llamados a hacerlo. En fin, me gusta ese rollo... ^^

    10. esta también la contemplo de alguna forma entre las propias ideas que yo escribí. Un bonito final para tu post. Sólo te corregiría en que "se puede llorar, pero no hay que lamentarse".

    ¡Hale! ¡Eso por preguntar! :D

    ResponElimina
  5. Muchas gracias por tu punto de vista. El punto de la universidad es polémico, eso sí.

    ResponElimina