dijous, 25 de maig de 2017

DE VISITA PER L'ILLA

El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau.

En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.

La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.

Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.

A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.

Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.

Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.


Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca




dimecres, 17 de maig de 2017

LES OLORS DE L'ESTIU

De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols?

Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.

dimarts, 2 de maig de 2017

AMOR D'AMO

Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella. I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes alçar el cap perquè llavors ja tens a la tropa mediàtica parlant de sacrifici i de capital emocional i que "és que hui en dia la gent no vol treballar (sense cobrar)" Conegueu cap ricot que done duros a pessetes? I nosaltres sí que hauríem de fer-ho?  També et diuen que això de protestar està molt bé però és del passat, que marxisme, sindicalisme, lluita obrera, tot això ja està superat, no com el feixisme  que sembla cada dia més viu i de color de rosa.

Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís,  m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.