dissabte, 26 de juliol de 2014

VIATJANT PEL NORD: MÁNCORA



Proseguint el nostre viatge pel nord, en abandonar Puerto Pizarro cap al sud, direcció Máncora, veiérem com la frondosa vegetació de les terres equatorials deixava pas a la sabana amb els seus cÒndors i estepicursors inclosos. Semblava que haguérem fet un salt, des de les exòtiques costes de Polinèsia al salvatge Far West, com en Port Aventura però més gran. Tot això estacats en un cotxe 12 persones durant una hora i mitja, sense aire condicionat, amb gent en contra dels desodorants i escoltant cúmbia i reggaeton, bieeeeeeeen. Si Dante ho haguera conegut, l'haguera inclòs en el seu catàleg de tortures infernals.

A la fi arribàrem a Máncora, la Califòrnia peruana, el paradís dels surfers nord-americans amants de les drogues lleugeres. Després de buscar allotjament, el grup es separà; els pobres que ja anàvem a gastar-nos uns diners que no teníem, optàrem per rentar un armari en un pati de veïnes que almenys tenia ventilador i bany propi, oko! Això si, el bany era tan menut, que mentre estaves en el vàter podies llavar-te el monyo. Tot són beneficis. A més a més teníem veïns holandesos, exòtic a més no poder.

Pintorescs carrers de terra que poden convertir-se en trampes mortals de fang en ploure


Però Máncora és una platja, què voleu que vos diga. He viscut tota la vida al costat de la mar, passar el dia estomacat en una platja no forma part del meu catàleg de vacances ideals. I a més sense pedres velles que visitar, no tenia molts atractius per a mi. Jo em vaig dedicar a fer el que fan la majoria de madrilenys en Xàbia, passejar amunt i avall intentant gastar el menys possible. Fins i tot anava amb sandàlies. No duia calcetins perquè tot té un límit.

I a la nit, milacres de milacres, es va posar a ploure i prou, tant que acabàrem atrapats en el xiringuito d'hamburgueses d'un colombià, un argentí, un nord-americà, un peruà, un italià, una belga i dos de la Marina. Ni en un anunci de Beneton hi ha tanta multiculturalitat. Va ploure tant que els carrers, de terra, eren un fangar i jo vaig acabar atrapat en una bassa de fang, sort que anava amb sandàlies (ara entenc la manera de vestir dels guiris, és molt còmoda en certes ocasions). I així s'acabaren unes de les vacances més avorrides de la meua vida. (És un dir, encara quedaven 20 hores d'autobús de retorn a Lima).

Atrapats en el xiringuito

dilluns, 21 de juliol de 2014

AMB KILT I A LO LOCO

Escocesos amb kilt en un gravat del segle XVI


Després d'haver-li dedicat tantes entrades a Escòcia, pot ser estigues preguntant-te, amiga de la noche, per què no he dedicat encara cap als problemes amb l'alcohol, a l'odi cap Anglaterra, al whisky als kilts. Quin origen tenen? Quin significat tenen? Què representen? I la pregunta que tothom es planteja, cal depilar-se les cames per dur-ne un?

El kilt, com tot el món sap és una falda peça de roba masculina que s'empra en bodes, batejos i celebracions especials. Arriba fins als genolls (no hi ha per tant minikilts) i du molts plecs. En el país dels caledonis és molt popular, és una manera de demostrar com d'orgullosos es senten del seu país, fins i tot ja han inventat el kilt per a dona. Sí, el seu inventor ha d'haver-se quedat en la glòria.

El meu primer encontre amb un kilt fou en Glasgow, quasi immediatament després de posar els peus en la ciutat. Qui em diria aquella nit d'estiu que em cansaria de veure'ls, mesos més tard, en tota classe de cel·lebracions i fins i tot en bodes hindús?

El kilt es fa de llana, de les famoses ovelles escoceses. El seu disseny s'anomena tartà i tracta d'una combinació de colors i línies paral·leles i perpendiculars. En teoria cada família té el seu disseny propi, com si hi haguera un vestit de fallera per als Miralles, un per als Cerberó, un per als Pellicer, etc. Però també hi ha tartans de dol, altres que sols poden dur els caps, altres de l'exèrcit (com el dels soldats escocesos de la seua graciosa majestat), etc. En l'actualitat totes les botigues de records en venen, de manera que, com tot el folklore, s'ha banalitzat un poc. Així, si veieu un ciutadà d'Osaka amb un kilt de la família Stewart, no penseu que prové de les Highlands. Els tartans més populars són el McKintosh (quadres verds sobre fons roig) i els McKenzie (quadres blaus sobre fons verd).

Tartan dels McKenzie
Originàriament era una llarga peça de teixit, d'uns 6-8 metres, que s'enrotllava al voltant de la cintura i es passava per damunt del muscle, punt on es lligava. Era una mena de manta portàtil dels pastors per fer front a les fredes nits de les terres altes. Encara alguns consideren que la introduiren els víkings quan conqueriren el nord del país allà pel segle VIII. Tanmateix, el kilt actual no apareix fins al segle XVI (recordeu el William Wallace de Mel Gibson amb kilt? Doncs haveu viscut tota la vida enganyats) i no es popularitza fins al segle XVIII-XIX quan comença a gestar-se un revival de tots els elements del folklore escocès.

El kilt du a joc el sporran o bossa penjada del cinturó que antigament s'emprava per guardar pedres calentes (un sistema de calefacció portàtil) i en l'actualitat per guardar les claus, la cartera i el mòbil. I poder-te fer selfies mentre estàs demanant-te l'enèsim Jägger-bomb.


Sobre la gran pregunta, cal depilar-se per dur kilt? La resposta són calces de llana fins als genolls, problema resolt. Jo pensava que vos turmentaria més la pregunta sobre un dels majors misteris d'Escòcia, què hi ha sota el kilt?

Si penseu que és graciós veure hòmens amb falda, cal recordar que els pantalons no foren inventats fins quasi la nostra era pels celtes i que per als romans, els pantalons eren propis de bàrbars. Per tant l'home a vestit faldes, vestits i túniques diverses en la major part de la seua existència.

Girl, do you know about the sea? Is this squid or cuttlefish?


dijous, 17 de juliol de 2014

EL CERCLE

Una de les experiències més diferents que vaig viure en el Perú foren els terratrémols. Sentir que la terra sota els peus tremola, no té preu. El moment de pànic i de no saber que fer en eixos escassos segons, tampoc. Jo sempre pregava per tal que no em tocara un terratrémol en el vàter o en la dutxa. En el vàter, per motius obvis i en la dutxa, per no morir electrocutat. Si que haguera sigut útil per exemple quan estàs fent allioli. Ho fas amb menys esforç. O posem per exemple, que et toca fer una festa a lo Isabel Preysler, amb bombons i tot, i has de preparar una vichysoisse d'eixes, això que estalvies en llum. Però aquesta entrada no va sobre fer alliolis, sinó sobre altres terratrémols. 

Fa unes setmanes tenia la meua vida planificada més o menys fins a finals d'anys. Tanmateix també vaig començar sentir-me superat per la situació, degut a diferents motius, alguns dels quals estan aquí: http://masteritzat.blogspot.com.es/2014/05/santa-rosa.html. Simplement no he estat a l'altura de les circumstàncies i per una vegada m'he permés abandonar. No va ser una decissió fàcil i dels últims dies sempre recordaré, abans d'anar-me'n (o fugir, fora més apropiat) a la secretaria del col·legi, Katty, que em va dir: Admiro tu egoismo. No sabeu com de difícil és de vegades prendre certes decisions i carrejar amb el sentiment de culpabilitat. 

Mentre tancava una porta, uns dies després es reobria una finestra, els orígens de la qual haurien de buscar-los en aquells dies llunyans abans de marxar a Alemanya 
(http://masteritzat.blogspot.com.es/2011/10/castells-darena.html).  La mateixa Katty em deia que això era una recompensa de Déu. Jo que no crec, ni em sent incòmode descreient,  ni sent que haja fet res extraordinari per meréixer una recompensa metafísica, preferisc atribuir-lo a la simple coincidència.

No sé si aquest és la fi de cicle, un punt i final a a la etapa rodamón o si en vindran més. Solament sé que de moment el cos em demana terreta i estabilitat. És una d'eixos senyals que enuncien que s'apropen els 30 com una locotomora sense frens.

dilluns, 14 de juliol de 2014

REAPRENENT CASTELLÀ (III)

Després d'haver vist un poc sobre la gastronomia i el vestit, hui repassaré les paraules peruanes relacionades amb el món escolar, que són les que tenia també en el dia a dia.

Per escomençar, recordem que a Espanya el sistema escolar s'organitza en diversos cicles, que cada cicle es divideix en cursos, que cada curs està format per distintes assignatures o matèries i que pot dividir-se en diverses classes (per exemple, dos classes de 5è de primària). En Perú fins als cicles anem bé, després al curs li diuen grado, a l'assignatura, curso i a la classe, salón. La primera vegada que vaig escoltar la paraula salón, vaig pensar que en entrar, em trobaria una taula i cadires d'estil rococó, amb un llum d'aranya, parets amb paper pintat i a Rousseau i a Madame Pompadour prenent el té en porcellana xinesa. 

Però el que em marejava a mi era diferenciar que el que aquí diem tema, en diuen unidad i que el seu tema per a nosaltres són els apartats. També està la paraula carpeta, que és la taula o pupitre d'escriure. O encara més quan al principi em preguntaven: ¿escribimos con lápiz o con lapicero? i jo pensava, no serà el mateix? Jo sempre he escoltat llapis i llapissera com a sinònims. Ara bé, això és un camí de doble direcció, si jo havia d'acostumar a entendre certes paraules, els alumnes també acabaren per aprendre que boli és una altra manera de dir lapicero. 

Parlant de coses per a escriure, als retoladors sentireu anomenar-los com a plumones, els fulls blancs, bondhoja bond, l'esborrador de pissarra és la mota, el treu-puntes, tajador i el tampón és el coixinet per als segells. 

Entre els nostres amics els anglicismes, tenim a folder, en lloc de carpeta, al sticker per pegatina, al tipex (també anglicisme) li diuen licki-paper (pronunciat: liquipeiper) i al celo, vinifán (que és una marca de papereria) o scotch. Per últim, escriure a màquina o a ordinador rep el nom de tipear (supose que de type, paraula que arriba a l'anglés del grec a través del llatí).

No sols dels anglicismes viu l'home, trobem la paraula kindergarten (de l'alemany) per a nomenar la guarderia i ecran (del francés) per a les pantalles dels ordinadors (dits computadoras). 

Finalment una paraula que no m'agradava gens: desaprobar. Representació de l'art de l'eufemisme, els exàmens es desaproven, no es suspenen. Encara recorden un alumne venint a preguntar: ¿por qué me he desaprobado? -No hijo, te he suspendido, que no es lo mismo, o si prefieres, has jalado


dijous, 10 de juliol de 2014

LA (MEUA) ODISSEA

El nostoi, el retorn, un gènere de la literatura per si mateixa. El més conegut fou el que va fer el grec Odisseu per tornar a Ítaca, superant milers d'obstacles. Les seues peripècies acabaren per donar nom a aquests llargs viatges. Jo no em vaig enfrontar a ciclops ni a sirenes, però quasi, a la policia de duanes peruana.

Eren les 6.00 del matí, estava esperant en l'aeroport de Lima en el taulell de facturació juntament amb una vintena de persones, incloent-hi una senyora que anava a Vigo, però que estava preocupada perquè no trobava la pantalla del seu vol. S'apropen dos individus de la duana i m'exigeixen, solament a mi, el passaport. Dec ser l'únic amb cara de narcotraficant. Després d'un interrogatori inquisitorial em deixen explicar perquè en l'aeroport de Lima no anava a trobar cap destinació a Vigo. S'aproparen aleshores dos policies més amb gossos que començaren a olorar-ho tot. No m'agraden eixos tràngols, ho passe fatal fins i tot creuant els arcs de seguretat del Mercadona, em fan sentir culpable. I si per la nit han vingut uns donyets màgics i han muntat un laboratori de drogues il·legal en la meua maleta? Què? A més a més, com que havia estat vivint sis mesos amb una gossa (però dels canis lupus familiaris, no de les altres), segurament tenia feromones per tota la roba. Afortunadament a penes es van detindre en el meu equipatge. S'entretingueren un poc més amb la senyora de Vigo, malgrat això els policies feren cas omís. Qui sospitaria mai d'una senyora major? Qui? (nota per a traficants: vestir-se de senyora desvalguda).

Vaig poder deixar la maleta sense cap problema i abans d'abandonar la cua, s'apropa un altre policia (ja sé perquè hi ha tanta delinqüència en Lima, estan tots en l'aeroport!) i em torna a demanar el passaport, després pretenia registrar-me l'equipatge, però ja anava en direcció a la bodega de l'avió.  Haguera anat a buscar la maleta, a fer-me perdre temps i a venjar la humiliació de Pizarro, si no haguera sigut perquè va aparéixer Vicent amb l'alçacoll i el policia es va acovardir i em deixà anar sense més (nota per a traficants 2: senyora desvalguda + vestit de rector = monja = qui sospita de les monges?).

Després van vindre un parell de controls rutinaris més. Sóc l'únic a qui li pareix que fa 500 anys les persones eren més lliures de viatjar on volgueren?  S'imagineu que Colón haguera tingut que passar cent controls en Palos de Moguer? De quines glòries velles hauria viscut el nacionalisme ranci espanyol? És que ningú pensa en ells? Amb l'excusa de la nostra seguretat, ens tracten com a ramat boví. Encara sort que l'avió no es va retrassar i 19 hores més tard ja estava en  l'aeroport de Barajas. Perdó, l' aeroport Adolfo Suárez-Barajas. Per cert, ara està de moda que tot duga el nom de Suárez? Hauré de canviar-me jo també el nom? Arribant a l'aeroport de Madrid, o millor dit l'Aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas (amb el que haurà costat canviar tots els rétols, millor que fem servir el nom sencer), vam haver de passar un altre control de seguretat i un passatger resumí la nostra indignació: en els 100 metres que hi ha entre l'avió i aquí, d'on collons hem tret les bombes i les drogues? 

Ja en València i després de recollir la maleta se m'apropa un guàrdia civil d'eixos i em pregunta: ¿De dónde viene? De Lima, dic jo amb innocència. Pues ale, pase por aquí. I un altre control. Crec que després de tants controls m'han donat un diploma i tot per a què ho pose al currículum. He acabat creient que era un traficant de drogues, víctima de la síndrome de Pigmalió.

Finalment, quan ja no podia presentar-se-me cap control més i en obrir-se les portes, he patit una emboscada de flaixos, càmeres de televisió i micròfons. Com han sabut de la meua arribada? M'he preguntat, però no m'esperaven a mi. S'havien equivocat de famós. Haveu vist en la tele quan un eixam de periodistes assetgen un famós en l'aeroport? Doncs abans han donat pel sac a 50 passatgers innocents més amb jet lag, por si acaso que deia Giordano.

dissabte, 5 de juliol de 2014

VIATJANT PEL NORD: PUERTO PIZARRO

Després d'escapar de les garres del senyor català i dels seguidors de l'aramlogia, marxàrem cap al nord, cap a Puerto Pizarro, una petita cala ja quasi fitant amb Equador. El lloc es diu Puerto Pizarro perqué segons conten les cròniques , fou el primer lloc del Perú que xafà el porquer extremeny amb les tropes del rei Carles I. Sort que li deien Pizarro, imagineu que li hagueren dit Senyor Caca, ara el lloc es diria Puerto Caca i ningú voldria anar-hi. Jo almenys no aniria a passar les meues vacances a un lloc anomenat Puerto Caca.

Desvaris al marge, en arribar a Puerto Pizarro vaig pensar que el lloc era el millor del nostre viatge. També és cert que a partir d'aquí m'acusarien de tindre poc criteri, perquè ja havia dit que m'agradava més Zorritos que Santa Rosa i, avançant esdeveniments, havia de dir que m'agradava més Máncora que Puerto Pizarro. Tenia quelcom d'acollidor i relaxant, comparat amb el caos de Tumbes, que feia bona impressió.

En esta foto es veu un 90% del terme municipal de Puerto Pizarro
                                             
El lloc és un poble de pescadors amb dos carrers i quatre tendres, els preus de les quals pateixen de misterioses inflacions si et veuen la cara de gringo. Buscàrem allotjament primer en un hotel.  La recepcionista estava massa enfeinada netejant-se les ungles per a poder atendre'ns i per no destorbar-la anàrem a preguntar en altres. Trobàrem una espècie d'apart-hotel sòrdid, d'eixos en què es refugien els delinqüents i hi ha morts en la piscina. Ens ensenyaren l'habitació i havíem de pagar per avançat, ara bé no podien donar-nos cap rebut fins que no arribara La Patrona, la propietària de l'hotel. La Patrona era una senyora major que caminava per allà com si estiguera en una hisenda de café, tractant a patades a tot el personal. Es va fer de pregar, però no volíem anar-nos-en de l'hotel sense que tinguérem un comprovant, no fora que tornarem de vesprada i les nostres maletes estigueren en qualsevol mercat. Almenys hi havia piscina per amenitzar l'espera.

Quan arribà La Patrona i ja tinguérem el nostre comprovant, anàrem a passejar amb barca pels manglars. Els manglars són biomes formats per arbustos que creixen en aigües salines i acullen molts animalets. No sóc biòleg, així que no espereu una descripció més acurada. Els manglars de Puerto Pizarro formen un laberint d'illes de manglars amb tres atraccions turístiques principals: la Isla del Cocodrilo de Tumbes, la Isla de las Aves i la Isla del Amor. Cadascuna semblava més prometedora que l'anterior.

Simpàtics rèptils prenent el sol
                                                      
L'illa dels cocodrils és una zona protegida en què es cria el cocodril de Tumbes, conegut també com a cocodril americà. Per a què parega que sóc un científic de veritat, diré que el seu nom científic és  Crocodylus Acutus. Què t'ha paregut? La caça descontrolada, per la pell, ha obligat a crear paratges en què els cocodrils poden viure. Estranyament no hi ha cap Dia del Cocodrilo o alguna cosa així, tenint en compte que en Perú hi ha un dia per a tot.

Únicament coneixia que obrien les boques per tal que els pardalets els netejaren les dents. Una d'eixes històries que et conten en el parvulari i que vés a saber si són certes. A més pensava que els cocodrils vivien en Àfrica, mentre que en Amèrica hi havia caimans. Ambdós viuen en el continent americà, però no poden compartir ecosistema perquè l'univers implosionaria uns prefereixen aigües salines i els altres, dolces. També els cocodrils devoren caimans, però no a la inversa. En abscència de caimans, els cocodrils de Tumbes tenen una dieta rica en proteines basada en pollastre i tonyina. En resum, vam aprendre molt sobre aquest simpàtic rèptil.

La següent parada fou Isla de Aves i he de dir que em va decebre. Esperava un resultat més o menys així:




Sóc l'únic a qui la paraula Isla de Aves li fa sonar una revolució marxista d'ocells furiosos amb la humanitat?


Al seu lloc, la cosa fou més tranquil·la. És una illa que per les seues característiques, acudeixen les fragates a reproduir-se. La fragata és un ocell que per atraure la parella, unfla el pap vermell. I ja. Vegeu com era molt més interessant la insurrecció aviària?

El més semblant a Hitchcock que trobarem
                                              

Durant el passeig amb la barqueta, vam veure un home emergint del manglar. El guia ens assegurà que es tractava d'un recol·lector de perles negres, que creixen en el manglar. Jo haguera dit que era el monstre del pantà.

Sobre l'illa de l'Amor, abans cal dir que tal illa no existeix. Perquè en realitat és una península. Sííí, després de segles de deposicions fluvials, l'illa ha quedat unida a la terra. Sobre per què es diu illa del Amor, hom diu que perquè allà tenen costum d'anar els enamorats. No té més misteris. Però té bon peix per a dinar.

I Puerto Pizarro no va donar per a més. L'únic ressenyable és que anàrem a sopar a un restaurant i la propietària-cambrera-cuinera duia com a uniforme, un pijama de Hello Kitty de color fúcsia que hauria d'estar considerat atemptat contra la humanitat.

Passejant pel manglar