dissabte, 26 de juliol de 2014

VIATJANT PEL NORD: MÁNCORA



Proseguint el nostre viatge pel nord, en abandonar Puerto Pizarro cap al sud, direcció Máncora, veiérem com la frondosa vegetació de les terres equatorials deixava pas a la sabana amb els seus cÒndors i estepicursors inclosos. Semblava que haguérem fet un salt, des de les exòtiques costes de Polinèsia al salvatge Far West, com en Port Aventura però més gran. Tot això estacats en un cotxe 12 persones durant una hora i mitja, sense aire condicionat, amb gent en contra dels desodorants i escoltant cúmbia i reggaeton, bieeeeeeeen. Si Dante ho haguera conegut, l'haguera inclòs en el seu catàleg de tortures infernals.

A la fi arribàrem a Máncora, la Califòrnia peruana, el paradís dels surfers nord-americans amants de les drogues lleugeres. Després de buscar allotjament, el grup es separà; els pobres que ja anàvem a gastar-nos uns diners que no teníem, optàrem per rentar un armari en un pati de veïnes que almenys tenia ventilador i bany propi, oko! Això si, el bany era tan menut, que mentre estaves en el vàter podies llavar-te el monyo. Tot són beneficis. A més a més teníem veïns holandesos, exòtic a més no poder.

Pintorescs carrers de terra que poden convertir-se en trampes mortals de fang en ploure


Però Máncora és una platja, què voleu que vos diga. He viscut tota la vida al costat de la mar, passar el dia estomacat en una platja no forma part del meu catàleg de vacances ideals. I a més sense pedres velles que visitar, no tenia molts atractius per a mi. Jo em vaig dedicar a fer el que fan la majoria de madrilenys en Xàbia, passejar amunt i avall intentant gastar el menys possible. Fins i tot anava amb sandàlies. No duia calcetins perquè tot té un límit.

I a la nit, milacres de milacres, es va posar a ploure i prou, tant que acabàrem atrapats en el xiringuito d'hamburgueses d'un colombià, un argentí, un nord-americà, un peruà, un italià, una belga i dos de la Marina. Ni en un anunci de Beneton hi ha tanta multiculturalitat. Va ploure tant que els carrers, de terra, eren un fangar i jo vaig acabar atrapat en una bassa de fang, sort que anava amb sandàlies (ara entenc la manera de vestir dels guiris, és molt còmoda en certes ocasions). I així s'acabaren unes de les vacances més avorrides de la meua vida. (És un dir, encara quedaven 20 hores d'autobús de retorn a Lima).

Atrapats en el xiringuito

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada