dilluns, 24 de novembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (II)

Anteriorment en Girlmore Girls  Viatjant amb Murphy, Murphy havia intentat no deixar-me volar fins a Roma, i encara que semblava haver-lo guanyat, d'alguna manera s'amagà dins l'equipatge i el vaig dur amb mi de polissó.

En arribar a l'estació de Termini, un llamp creuà el cel i per un moment es féu de dia. Si existeixen els senyals de l'univers, eixe era el SENYAL que m'advertia que anés enlerta. En canvi, jo ho vaig prendre com una salutació de Júpiter. Als que estudiem història se'ns pressuposa i accepta un cert grau d'inconsciència i estupidesa. Això és a canvi de no servir per a molt.

I amb el cel atrotinat, vaig arribar a la pensió, prop de Santa Maria, la Major, sobre l'Esquilí, un dels set turons de Roma. Vaig tocar el timbre, però ningú va obrir i vaig haver d'esperar deu minuts fins que vaig veure, pujant carrer amunt corrent, Katia, la propietària. Això d'hostatjar-se en una pensió sona tant a pel·lícula europea dels 60, però no va ser per a tant. Em va explicar amb molta amabilitat tot el que podia veure en Roma, després m'inquirí on havia aprés italià i finalment va voler jugar a eixe joc anomenat: endevina l'edat que tinc. Anem a veure, per què els agrada tant torturar-se? Jo sempre tire per damunt o exageradament per davall, així que les llàgrimes estan garantides. Malgrat tot quan em vaig adonar estava tirant-me el rall, així que calia abandonar el lloc.

Era eixa hora tonta en què és massa prompte per anar a dormir i massa tard per a emprendre qualsevol exploració. Com que no estava gens lluny del Coliseu, vaig decidir apropar-m'hi, ja que sempre paga la pena contemplar-lo. No importa les vegades que vages a Roma, has de passar-hi. Un parell de rajos més es dibuixaren al cel. Si existeixen els senyals de l'univers, les gotes que començaren a caure mentre baixava per Via Cavour, eren un senyal. Però, només eren quatre gotetes. La pluja no mata, a no ser que siga una pluja radioactiva. Només eren gotetes. Només.

Va ser tot un,  plantar-me davant l'amfiteatre i obrir-se el cel. Sant Pere havia obert l'aigua de la dutxa i aquesta queia sobre la ciutat, sense pietat. El centenar de turistes que hi havia al voltant del monument va desaparéixer i llavors va començar la meua cursa de tornada a la pensió. Tot allò era obra de Murphy, en eixe moment ho vaig comprendre, mentre esquivava els venedors ambulants de paraigües que emergien de cada runa. NO! No anava a comprar-me un paraigua, això és el que pretenia ELL, que em rendira, que claudicara i no anava a fer-ho, perquè si ho feia, guanyaria ELL. Vist en perspectiva, crec que la meua tossuderia és autodestructiva. Però en el seu moment, allà sota la pluja, amb l'aigua que queia copiosament, tot tenia molta lògica.

Vaig continuar corrents, em vaig tapar primer amb la jaqueta però en un minut estava eixamorada, la samarreta pareixia de neopré i els camals havia d'arrossegar-los de com pesaven. Fins i tot la cartera se'm xopà. I a més m'entossudia jo a no comprar un paraigua, més forta queia la pluja. Tan fort que ja no s'hi veia res. De fons sols s'escoltava les gotes de pluja precipitant-se furioses sobre l'empedrat i un irònic violinista que feia sonar el Oh Sole Mio en un restaurant. I si les coses podien posar-se pitjor, arribà un moment en què ja no sabia on estava, si m'havia passat de llarg o no. Però no em vaig rendir i d'alguna manera vaig trobar la porta de la pensió.

Katia ja no hi era i al seu lloc hi havia Giulio, un d'eixos personatges que tenen una opinió formada sobre qualsevol cosa, costum altrament molt mediterrània. Va estar una hora per explicar-nos, a mi i a un altre hoste brasiler amb una barreja d'italià i castellà, on feien la millor pizza de Roma, però cada paraula servia de pretext per a començar una altra història que no anava a cap lloc. Odie quan la gent fa això, quan parlen i parlen i no diuen res i a la fi no vam saber quina era la millor pizza de Roma. Però el fet important és que jo havia guanyat la batalla, Jo-2, Murphy-0. La pluja cessà i vingué la calma, tanmateix encara no s'havia acabat la guerra, quedava la batalla final. Roma era massa petita per als dos.

dimarts, 18 de novembre de 2014

ELS TRUCS DEL MAG

Prèviament havia parlat sobre deu idees per aprendre una llengua. Abans de continuar he de fer un incís, necessite una música èpica per a cada vegada que referencie entrades anteriors, alguna cosa com Previously on xanananxanan. 

Bé, continuem després d'aquesta digressió. Parlar de motivació, interés i tot això està molt bé quan et dediques al coaching, però hui vull ser menys abstracte i donar idees més concretes. Per això desvetlaré els meus trucs de mag per aprendre llengües, encara que insistiré molt en això: la motivació és essencial, ja siga per aprendre a ballar o per a destruir el món, és necessari tindre un perquè. Tal vegada vulgues aprendre una llengua per motius laborals o perquè no se sap quan pots viatjar en el temps. En el meu cas, no m'agradaria tornar a la França il·lustrada i ser altra vegada el centre de burles dels amics de Madame Pompadour, eixa colla de pretensiosos, addictes al rapé. 

Començaré per les xarxes socials. Aquestes no serveixen únicament per a anunciar al món què has dinat o per a massacrar al personal amb pseudofilosofía i missatges religiosos. També hi ha per aprendre llengües. Livemocha és una de les més antigues que conec, s'hi pot aprendre una trentena d'idiomes i pots xatejar amb gent d'altres països, per exemple pots parlar amb un xinés i parlar-li de les meravelles del capitalisme. Aquesta és ideal per adquirir un nivell fonamental, sobretot de llengües amb menys recursos en Internet. També pots escriure textos i que te'ls corregeixen. La pega és que no hi ha gramàtica i a mesura que avances, va quedant-se empobrida.

Un altra xarxa és busuu, té unes 8 llengües i una interfície més atractiva que el livemocha. La diferència també estreba en què les paraules apareixen en un context. I m'agradaria insistir en això, perquè aprendre paraules soltes sense saber com i quan s'utilitzen és inútil, sobretot perquè entre idiomes no hi ha sempre equivalències. També disposa de xat i per a escriure, però igual que l'altra, no té gramàtica, encara que pot inferir-se a partir dels exemples i els nivells són molt elementals.

Duolingo n'és una altra però amb menys funcions. Té una dotzena de llengües i el mètode en essència consisteix a traduir frases de l'anglés a la llengua escollida. El desavantatge és que necessites saber anglés i l'avantatge és que necessites saber anglés. L'anglés sí o sí que és molt important. Diga'm que parlant castellà o català podem accedir a molta informació en internet, però sabent anglés les quantitats es multipliquen per deu. En aquesta pàgina sí que s'explica la gramàtica i té un vessant lúdica que la fa molt atractiva.

La més graciosa és The lyrics training. No sé si ho havia comentat ja, perquè últimament em repetisc o crec que he fet coses que realment no he fet, però la música és una ferramenta molt important i molt menystinguda en l'aprenentatge de llengües. En primer lloc perquè la rima ajuda a memoritzar amb més facilitat i en segon lloc, a la comprensió oral. Memoritzar cançons també permet incorporar molt de vocabulari i estructures en un tres i no res i sense adonar-se. Jo, per a preparar-me l'examen de francés em vaig escoltar tota la discografia de Jacques Brel i Edith Piaf (incloent-hi la millor versió de la Marsellesa que s'haja pogut parir mai). Si et quedes en blanc en l'examen, sempre li pots amollar a l'examinador un ne me quittes pas, il faut oublier o un allez enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé i deixar-los bocabadats. Mai se sap quan saber una cançó podrà salvar-te la vida,  imagineu que viatgeu als anys 40 i l'única manera d'escapar de l'Alemanya Nazi és treballar de corista en un cabaret de Berlin? Millor començar a preparar-se el repertori alemany. 

En The Polyglott Project trobareu llibres en versió original en una vintena de llengües. El més interessant és que en subratllar una paraula, vos la tradueix la pàgina al vostre idioma matern. El problema és que són llibres lliures de drets d'autors, és a dir, llibres de més de cent anys, o siga, llibres de difícil digestió. Jo vaig intentar llegir-me Kafka en alemany i en el segon paràgraf ja havia renunciat. 

Finalment tenim la pàgina aula fácil, que conta amb cursos d'una dotzena d'idiomes, textos i explicacions gramaticals. No són el súmmum del disseny però debades què voleu? Debaes, els frares peguen cabotaes.

Hi ha molts més recursos, però he volgut aquí parlar dels que tracten de diversos idiomes, la resta són més per a llengües en concret. La conclusió és que hui amb internet, no hi ha excuses per a no ser políglotes.  

La meua recomanació final és que aprendre una llengua, com tot, requereix temps i constància. Estem molt acostumats a això de: aprobar sin estudiar, adelgazar sin esfuerzo, ganar dinero fácil, cocinar una paella en cinco minutos, una onada de facilisme que no condueix a res bo.  No hi ha coses fàcils ni senzilles, esborreu-ho de les vostres ments. 

dilluns, 10 de novembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (I)

Murphy és l'encarnació de totes les coses negatives que em succeïxen, és un vell amic que de vegades ve de visita, altres per fortuna se'n va de vacances i altres decideix vindre-se'n de vacances amb mi.

-Ah Roma, la Ciutat Eterna, mai he estat en Roma- em va dir mentre preparava la maleta.
-Ni se t'ocórrega!- el vaig amenaçar. Sí, jo sostinc diàlegs amb Murphy. Al cap i a la fi a la gent en l'atur se'ns permet ser extravagant.

Però les meues amenaces van ser vanes perquè acabà per amagar-se dins l'equipatge. Com vaig saber que el duia de polissó? Molt senzill. Vaig arribar a l'aeroport, puntual com un germànic i vaig buscar en la pissarra el vol. Com que tinc eixe desordre obsessiu de revisar-ho tot quaranta vegades, vaig voler comprovar el número de vol i en buscar els bitllets, sorpresa, sorpresa, els bitllets no estaven. I per què el meu desordre no es va aplicar als bitllets?  Per culpa de Murphy, d'alguna manera és culpa seua, ell té un esborrador de ments màgic. Visualitze els bitllets dins d'una llibreta que a la fi no em vaig endur per jutjar-la, a última hora, massa gran per a la motxilla. Reunió del gabinet de crisi. Per sort o per desgràcia no és la primera vegada que em passa.

Un any abans per Nadal i en Edimburg, em va passar el mateix, em vaig deixar els bitllets damunt l'escriptori. Allò podia haver sigut la sinopsi d'un drama nadalenc d'eixos que fan en antena 3, però com que Escòcia és un país civilitzat, en l'aeroport hi ha ordinadors i impressores públiques per a gent estúpida com jo. Llavors il·lús de mi, vaig pensar que en València també n'hi hauria. Vaig recórrer l'aeroport amunt i avall i res. Així que tan prompte com l'orgull masculí m'ho permeté, em vaig arrossegar al taulell d'informació per a preguntar. L'amable senyoreta número 1 em va dir: no, aquí no hi ha d'això, però les seues paraules deixaven entreveure: de quin país de la piruleta vens? Però no has vist l'aeroport aquest, que pareix l'hangar de Casablanca?

Aleshores vaig anar al taulell de l'aerolínia, a veure si podien ajudar-me. L'amable senyoreta número 2 em va dir que sí, que ella podia reimprimir el bitllet pel mòdic preu de 15 euros. Què? Això era almenys un 70% del que havia pagat per ell, lladres! Segona reunió del gabinet de crisi. Què fer? Accedir al xantatge i pagar l'impost revolucionari? Mai! Quedaven dues hores per a què eixira el vol, l'aposta podia ser arriscada, però, que dimonis! Hem vingut a jugar! I Murphy no anava a eixir-se'n amb la seua. 

Si hi ha una cosa que en València no falta (no vaig a fer la broma de dir polítics corruptes) són supermercats, bars i locutoris. Així que cavalcant amb el metro, ràpid i veloç o tan ràpid i veloç com metrovalencia em permeté, vaig arribar al Carrer Xàtiva. Probablement en totes i cadascuna de les vint parades que hi ha entre Xàtiva i l'aeroport hi haurà locutoris, però quan jugues dur, millor caminar sobre segur. Vaig trobar un locutori de paquis al costat de l'estació, Déu beneïsca el Pakistan, i per menys d'un euro ja els tenia en el meu poder. I la malèvola amable senyoreta número 2 pretenia cobrar-me'n 15!

En una hora ja estava de nou en l'aeroport, fent cua entre un grupet de valencianes de tous, espècie digna d'estudi i la seua contrapartida futura, el grupet de casades que s'han deixat els homes de Rodríguez per anar-se'n de viatge, estudiants d'Erasmus i rectors. Li havia guanyat la partida. Murphy 0, jo 1. Ai, però aquella no havia sigut més que una batalla de la meua guerra contra Murphy. 

dimarts, 4 de novembre de 2014

DEU CONSELLS PER APRENDRE LLENGÜES

Algunes persones m'han preguntat quin és el meu secret per a aprendre llengües. Havia pensat dir que la màgia i les drogues de disseny, però no tenia per a una entrada sencera, així que aprofite per  a esplaiar-me.

TIN UN OBJECTIU. Quan prens la decisió d’aprendre una llengua has de tindre clar per què vols aprendre-la. Els motius poden ser diversos: obtindre un treball millor, viatjar, descobrir una nova cultura, divertir-se. Siga el que siga cal tindre’l sempre ben present, perquè serà la teua guia quan les coses es posen difícils, quan sentes que no avances o quan el derrotisme s’apodere de tu. L’únic motiu que no aconselle és aprendre una llengua per obligació. Les coses que es fan per obligació es fan a disgust.


POSA-LI VOLUNTAT. No sempre en aquesta vida voler és poder, però en aquest cas t’alegrarà saber que sí, que aprendre una llengua depén totalment de tu, de les ganes que li poses, del temps que estigues disposat a invertir. Excuses com “a mi no se’m donen bé les llengües” o “no tinc temps” són fem. Inventa-te’n de millors i més originals. Si no se’t donaren bé les llengües, ni tan sols parlaries la teua. I ja sabeu el que opine sobre l’excusa: “no tinc temps”, hom té temps per a allò que vol.

QUANTITAT MILLOR QUE QUALITAT. En qüestió de llengües és molt important la constància. Dedicar-li a una llengua 15 minuts al dia és més efectiu que estudiar durant dues hores una vegada a la setmana. Per què? És molt senzill, el nostre cervell esborra el 80% de la informació que li introduïm en un dia per a no col·lapsar-se. Els seus criteris tal vegada ens semblen arbitraris, però manté tota informació que siga necessària en el nostre dia a dia. Estudiant un poc cada dia li enviem el missatge que eixa informació és important. Algun dia els sistemes educatius comprendran aquesta idea tan senzilla i deixarem de preocupar-nos pel fracàs en l’aprenentatge de l’anglès. 

OBLIDA L’ETNOCENSTRISME. La teua llengua no és ni millor ni pitjor ni més bonica que les altres. Totes les llengües responen a la necessitat de les societats per expressar-se i comunicar-se. Les llengües no s’inventen per a ser boniques i fàcil o difícil són dos conceptes bastant subjectius i basats en la nostra llengua de partida. Per a un valencià, l’italià, el francés o el portugués són com sucar pa, però això no vol dir que les llengües romàniques siguen per defecte més fàcils. Pregunta-li a un anglés que opina del temps subjuntiu o que li pareix que una taula siga femenina i un llit masculí sense tindre sexe. 

MANTÉ L’OPTIMISME. Els inicis són sempre senzills, aprens amb molta facilitat però arribarà un moment en què la tasca esdevindrà dura i pesada. Això vol dir que estàs travessant l’efecte altiplà, quan el teu cervell s’ha acomodat i perd tot interés. Necessitem estar sempre estimulats, en totes les facetes de la nostra vida. Per passar aquest altiplà podem prendre’ns unes vacances o millor encara, innovar, incorporar nous elements a l’aprenentatge o augmentar la dificultat. 

NO BUSQUES LA PERFECCIÓ. Per molt de temps, esforç i voluntat que li dediques has de saber que mai parlaràs una llengua perfectament. Però no et preocupes, ningú pot aprendre a parlar una llengua a la perfecció. Això significaria conéixer totes les paraules, tots els usos, totes les regles gramaticals amb llurs excepcions i ni tan sols som capaços de conéixer les nostres llengües maternes amb tal grau de perfecció. Aleshores no et frustres i intenta aprendre més d’una llengua, I si algú et diu: preferisc parlar bé una llengua a parlar-ne tres regular, pega-li, per favor.

APRÈN EL VOCABULARI BÀSIC. Hom calcula que en el nostre dia a dia utilitzem únicament 1000 paraules, així que eixa és la quantitat que necessites per sentir-te còmode amb una llengua estrangera. Aprèn paraules que siguen molt utilitzades i que tu necessites. Si no t’agrada prendre el te, no cal que aprengues a dir-ho, si no saps que és el consomé, tampoc ho aprengues. Molts mètodes fracassen perquè s’entesten a ensenyar-te paraules que mai utilitzaràs i que són candidates a desaparéixer de la teua ment.

FES-TE AMB LA MELODIA! Aprèn els sons i l’entonació, reconeix la llengua entre mil, tota llengua és una forma de música i per tant té la seua melodia. Imita la manera de parlar i no tingues por a sonar exagerar!

APRÈN DE MANERA EQUILIBRADA. Una llengua es compon de 4 elements: comprensió oral, comprensió escrita, expressió oral i expressió escrita. Practica cada element per igual. Quasi tots els mètodes abusen de la gramàtica i de llarguíssimes llistes de regles i més regles que en la pràctica no funcionen bé i acaben per frustrar-te. Parla, escolta, llig i escriu!

Finalment el consell més important. UTILITZA-LA! La llengua no és un objectiu, és un mitjà. Una llengua serveix per conéixer nova gent, trobar informació, accedir a altres productes culturals. Però no és un ornament. No deixes que la vergonya s’apodere de tu! I si no saps com dir una paraula, la meua regla d’or és: dis-la en valencià i posa-li l’entonaeta.

I com a bonus track, aquí una gravació amb aquestes idees explicades en les 6 llengües que domine i 4 més que tracte d'aprendre.