dilluns, 24 de novembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (II)

Anteriorment en Girlmore Girls  Viatjant amb Murphy, Murphy havia intentat no deixar-me volar fins a Roma, i encara que semblava haver-lo guanyat, d'alguna manera s'amagà dins l'equipatge i el vaig dur amb mi de polissó.

En arribar a l'estació de Termini, un llamp creuà el cel i per un moment es féu de dia. Si existeixen els senyals de l'univers, eixe era el SENYAL que m'advertia que anés enlerta. En canvi, jo ho vaig prendre com una salutació de Júpiter. Als que estudiem història se'ns pressuposa i accepta un cert grau d'inconsciència i estupidesa. Això és a canvi de no servir per a molt.

I amb el cel atrotinat, vaig arribar a la pensió, prop de Santa Maria, la Major, sobre l'Esquilí, un dels set turons de Roma. Vaig tocar el timbre, però ningú va obrir i vaig haver d'esperar deu minuts fins que vaig veure, pujant carrer amunt corrent, Katia, la propietària. Això d'hostatjar-se en una pensió sona tant a pel·lícula europea dels 60, però no va ser per a tant. Em va explicar amb molta amabilitat tot el que podia veure en Roma, després m'inquirí on havia aprés italià i finalment va voler jugar a eixe joc anomenat: endevina l'edat que tinc. Anem a veure, per què els agrada tant torturar-se? Jo sempre tire per damunt o exageradament per davall, així que les llàgrimes estan garantides. Malgrat tot quan em vaig adonar estava tirant-me el rall, així que calia abandonar el lloc.

Era eixa hora tonta en què és massa prompte per anar a dormir i massa tard per a emprendre qualsevol exploració. Com que no estava gens lluny del Coliseu, vaig decidir apropar-m'hi, ja que sempre paga la pena contemplar-lo. No importa les vegades que vages a Roma, has de passar-hi. Un parell de rajos més es dibuixaren al cel. Si existeixen els senyals de l'univers, les gotes que començaren a caure mentre baixava per Via Cavour, eren un senyal. Però, només eren quatre gotetes. La pluja no mata, a no ser que siga una pluja radioactiva. Només eren gotetes. Només.

Va ser tot un,  plantar-me davant l'amfiteatre i obrir-se el cel. Sant Pere havia obert l'aigua de la dutxa i aquesta queia sobre la ciutat, sense pietat. El centenar de turistes que hi havia al voltant del monument va desaparéixer i llavors va començar la meua cursa de tornada a la pensió. Tot allò era obra de Murphy, en eixe moment ho vaig comprendre, mentre esquivava els venedors ambulants de paraigües que emergien de cada runa. NO! No anava a comprar-me un paraigua, això és el que pretenia ELL, que em rendira, que claudicara i no anava a fer-ho, perquè si ho feia, guanyaria ELL. Vist en perspectiva, crec que la meua tossuderia és autodestructiva. Però en el seu moment, allà sota la pluja, amb l'aigua que queia copiosament, tot tenia molta lògica.

Vaig continuar corrents, em vaig tapar primer amb la jaqueta però en un minut estava eixamorada, la samarreta pareixia de neopré i els camals havia d'arrossegar-los de com pesaven. Fins i tot la cartera se'm xopà. I a més m'entossudia jo a no comprar un paraigua, més forta queia la pluja. Tan fort que ja no s'hi veia res. De fons sols s'escoltava les gotes de pluja precipitant-se furioses sobre l'empedrat i un irònic violinista que feia sonar el Oh Sole Mio en un restaurant. I si les coses podien posar-se pitjor, arribà un moment en què ja no sabia on estava, si m'havia passat de llarg o no. Però no em vaig rendir i d'alguna manera vaig trobar la porta de la pensió.

Katia ja no hi era i al seu lloc hi havia Giulio, un d'eixos personatges que tenen una opinió formada sobre qualsevol cosa, costum altrament molt mediterrània. Va estar una hora per explicar-nos, a mi i a un altre hoste brasiler amb una barreja d'italià i castellà, on feien la millor pizza de Roma, però cada paraula servia de pretext per a començar una altra història que no anava a cap lloc. Odie quan la gent fa això, quan parlen i parlen i no diuen res i a la fi no vam saber quina era la millor pizza de Roma. Però el fet important és que jo havia guanyat la batalla, Jo-2, Murphy-0. La pluja cessà i vingué la calma, tanmateix encara no s'havia acabat la guerra, quedava la batalla final. Roma era massa petita per als dos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada