LA FI DE LA HISTÒRIA?

Batalla de Missolonghi, Theodore Vryzakis

En 1989, l'historiador nord-americà Francis Fukuyama va declarar la fi de la història en The end of history?, un polèmic article publicat al periòdic The National Interest. En un període històric crucial, com el que s'estava vivint a finals de la dècada dels anys 80, l'historiador considerava que l'ensorrament de la URSS i dels règims soviètics als països de l'Europa Oriental significava el triomf de la democràcia liberal com a únic sistema polític i del neoliberalisme com a sistema econòmic. Així com també afirmava la fi de totes les ideologies, les quals mancades ja de tota utilitat, s'havien rendit a l'economia, l'únic motor capaç de regir els destins de les societats.  El comunisme havia sigut l'última alternativa possible al liberalisme i el seu fracàs representava la victòria de la democràcia i del seu màxim representant, els Estats Units.

Òbviament, com es va demostrar als pocs anys, la història no havia acabat, si no, més bé havia entrat en una nova etapa caracteritzada per la incertesa de cap on s'anava dirigint la nau. La guerra del Golf, la crisi econòmica dels anys 90, l'esclat de l'olla balcànica i molts altres esdeveniments van acabar amb la festa i va començar la resaca.

L'escrit de Fukuyama, a banda de ser un manifest neocon, no té cap credibilitat, però si que va deixar a tot el món occidental una certa idea de que almenys als països desenvolupats si s'havia arribat a la màxima perfecció de tots els sistemes i que des d'ençà, la història ja no seria més que el tranquil fluir d'un rierol. Ho teníem tot, una democràcia que no ens exigia massa feina més que dipositar una papereta cada 4 anys en una urna, un sistema econòmic que ens permetia acumular grans riqueses amb poc d'esforç, un sistema social que ens protegia, ens educava i ens guaria de manera gratuita. 

I un dia de 2008 vam començar a despertar del somni. La crisi va arribar i des d'aleshores des dels mitjans de comunicació a tota hora ens han parlat de la crisi, han creat l'alarma social justa i necessària per a que s'entregue el timó al neoliberalisme, què amb les seues receptes màgiques ens han de traure  de la crisi. Sota el pretexte de la crisi ens estan llevant totes les conquestes socials aconseguides pels nostres avis, ens condemnen a una vida precària, ens obliguen a reviure escenes que ja creiem oblidades,: emigració, revolució, fam, precarietat, pobresa,  eren paraules que estàvem acostumats a escoltar tots els dies però que no veiem aquí, que tenien lloc en altres mons. 

Joan Romero, el Gran, ja ens advertia a les seues classes que la nostra generació no anava a viure millor que la dels nostres pares, que anavem a ser la generació més preparada i també la que viuria pitjor en relació a aquesta preparació, que ningú anava a garantir-nos el manteniment de l'Estat de Benestar.  Ara de sobte, hem de tornar a recuperar tot el terreny perdut, tornar a començar. Ens hem adonat a la força que no tot és etern, que la història no ha acabat ni molt menys evoluciona sempre cap a millor, sinó que hi ha daltabaixos i retrocessos.  

Theodor Rossevelt va dir fa 100 anys: "Darrere un govern aparent seu entronitzat un govern invisible que no deu lleialtat ni reconeix responsabilitat a la gent". Hui en dia podem veure com aquesta sentència no ha perdut gens de vigència. Aquest govern continua entronitzat i  és el que decideix que hem de renunciar a luxes com l'educació o la sanitat públiques en favor del creixement econòmic. Una hecatombe humana en favor d'uns pocs.

Hui és Grècia i demà pot ser Portugal, Espanya o Itàlia. Però, no serem els únics que despertarem del somni.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL