ELS PRÒXIDA I LA BARONIA DE LLUTXENT

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua.

Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’ennoblir-se prendrà el nom de l'illa, els Da Procida.

Per aquells anys la ciutat de Salern era coneguda per la seua prestigiosa escola de metges i on va estudiar el tercer senyor de Procida, Joan III. Lluny de ser una perifèria, el sud de la península italiana era el pont on es trobaven dos mons i així a Salern arribaven tant els romans com els grecs de Bizanci i els musulmans. Acabats els seus estudis, Joan III entrà a  servir a la cort dels reis de Sicília com a metge i després com a canceller. Eren aquells anys de tensions entre el Papa i l’emperador del Sacre Imperi romanogermànic, senyors de Sicília i després dels daurats regnats de Frederic Hohenstaufen i el seu fill Manfred, l’any 1266 el Papa excomunicà la família regnant i entregà els seus dominis al francés Carles d’Anjou.

Joan III de Procida, que havia servit fidelment als seus senyors, patí la pèrdua del seu senyoriu i hagué d’exiliar-se primer a Venècia i més tard a la cort del rei Jaume I d’Aragó. Desitjós de recuperar la seua terra, cercà una aliança amb els reis del casal d’Aragó, atés que l’infant Pere era casat amb Constança, filla del rei Manfred de Sicília. D’esta manera, Joan de Procida tingué una participació destacada en les Vespres Sicilianes de 1282, aquell avalot popular antifrancés que permeté al rei Pere el Gran intervindre en Sicília i tot fent valer els seus drets hereditaris com a gendre del desposseït Manfred, cenyir-se la corona del regne de Trinacria. Aquelles Vespres sicilianes foren reivindicades al segle XIX com un episodi en el qual la nació italiana havia fet valdré el seu desig de llibertat oposant-se al jou dels francesos, els mateixos que en el segle XIX tractaven de condicionar el seu esdevenir. Tot en clau presentista, clar, però la qüestió és que Joan III es convertí en una figura destacada en la construcció nacional italiana. Per exemple, en l'òpera Les vêpres siciliennes de Verdi, té una participació destacada amb el cant O, tu Palermo, un cant (anacrònic) a la llibertat i a la pàtria.

Però lluny de ser un patriota, Joan III era un senyor feudal i polític amb la seua agenda particular, en la qual la llibertat de Sicília era secundària (a banda de Pere el Gran, va oferir el regne a un parell de monarques més). La qüestió és que la fortuna del rei suposà l’ascens de Joan III que en agraïment va poder fer més grossos els seus dominis, ara en el regne de València, ja que entre altres, rebé la baronia de Llutxent, així com estengueren la seua autoritat sobre Palma, Gavarda, Almenara, Xilxes o Benissanó.

Centrant-nos en la baronia de Llutxent, estava formada per dues viles cristianes, Llutxent i Quatretonda, i una série d'alqueries poblades per mudèjars com Pinet, Benicolet, Xetà, Benovaire, l'Alqueriola, Benicalvell, Benicava, Benigelví, Benifarbia, Benifat, Benifus, Rafal, Mesquita o Vivella. A finals del segle XVI el rector Antoni Joan Ripollés va fer un mapa per a la visura dels termes de Quatretonda i de Llutxent i observem que, a banda d'aquestes dues, sols es conservaven Pinet, Benicolet, Xetà, l'Alqueria de Vives i la Granja dels Frares com a llocs habitats, mentre que la resta havien sigut abandonats.

No tenint-ne mai prou, els Procida o valencianitzat Pròxida, es vincularen via matrimoni amb la família de l'almirall Roger de Llúria i amb altres regnícoles, com ara els Centelles, els Carròs o els Vidaure i anant el temps, d'una branca dels Pròxida eixirà al s.XIV la família de Jofré de Borja, pare d'Alexandre VI.

Fou en temps de Francesc de Pròxida, descendent de Joan i de Roger de Llúria, quan s'inicià la construcció d'una fortalesa a la vila de Llutxent. Una construcció de planta quadrada, amb quatre torres coronades per merlets, molt similar al castell de Forna o al d'Alaquàs.

En morir Francesc, la seua vídua Maria de Vidaure, decidí residir permanentment a Llutxent i manà condicionar la fortalesa com un palau. Tot i que l'aspecte actual ja el devem al s.XV i els nous senyors que compraren la baronia, els Maça de Linaça. Maria de Vidaure entra ja en una categoria de dones de la baixa edat mitjana que quan pogueren prendre les regnes de la seua vida, demostraren un notable interés no sols per engrandir els seus dominis, sinó també per cuidar-los i traure’n el màxim partit, a més de fomentar la cultura, un poc com Maria Enriquez de Gandia o salvant les distàncies, Isabella d’Este de Ferrara.