IBN SIDAH I LA CORT DELS MUTS

 A voltes una frase al vol o un mot mal triat poden fer córrer rius i rius de tinta per a discutir sobre les seues interpretacions. Això li passà al lingüista murcià Ibn Sídah quan se'n queixava que el seu àrab no era del tot correcte per culpa de viure rodejat d''adjam (عجم).

 El mot 'adjam (عجم) vol dir en àrab estranger o bàrbar, que no parla de manera clara i ve d'una altra paraula أعجم [a'djam] que significa "mut", "que no parla", però té altres accepcions semàntiques subjectes a interpretacions que tractaré més avall, i clar, no ha faltat qui ha volgut llegir i interpretar eixe 'adjam com a "parlants d'una llengua romànica o mossàrab".

 Ibn Sidah al-Mursí fou un erudit que va viure entre els anys 1007 i 1066, d'origen murcià, va desenvolupar la seua carrera a la cort taifa de Dénia que llavors era un far de cultura. Va escriure diverses obres que tracten temes de lexicografia, poesia i crítica literària i en el pròleg d'una d'estes va escriure eixa asseveració de més amunt. És clar, que a la Dénia del segle XI encara es parlara una llengua romànica és una idea molt golosa.

 Però per a situar-ho en el seu context, un segle abans del naixement d'Ibn Sídah, els omeies de Còrdova gaudien d'una època d'esplendor i estabilitat política i econòmica, malgrat algun focus rebel d'origen amazic o hispanoromà. Tanmateix, a llevant bufaven núvols de tempesta. Un nou territori s'independitzà del califat de Bagdad a principis del s. X: el califat Fatimita de Tunis (es consideraven descendents de Fàtima, filla de Mahoma), que en vora un segle es va estendre pel Magreb, Sicília i Malta i Líbia i que aspirava a continuar cap a al-Àndalus.

 Hi havia força diferències ideològiques entre ambdós estats. Els omeies de Córdova eren xiïtes i els fatimites eren sunnites i mentre en al-Àndalus predominava l'escola jurídica malikita, en Ifriqiya i sota els fatimites, esta escola entrà en retrocés, quan no, fou perseguida. Breument (hi ha moltes diferències teològiques, jurídiques, rituals...) els sunnites són la branca majoritària de l'Islam, més ortodoxa i seguidors de la sunna o tradició de l'Alcorà i Mahoma i els xiites, els seguidors d'Alí el gendre de Mahoma, una més interpretativa.Pel que fa al malikisme, és una de les 4 grans escoles jurídiques de l'Islam, juntament amb el hanbalisme, el xafiisme i el hanafisme i cerca el consens dins de la comunitat musulmana a l'hora d'establir jurisprudència. Existeixen per a omplir els buits de l'Alcorà i la sunna.

Llavors l'amenaça dels fatimites era real i comptaven amb aliats interns com Omar ben Hafsun, que des de Ronda es va revoltar contra els omeies i encoratjà alguns terratinents hispanoromans. Anys més tard, els fatimites derrotarien la flota Omeia prop de Petxina (Almeria). Els territoris més vulnerables i per on s'esperava l'atac fatimita, eren els que es trobaven a l'est, els del Xarq al-Àndalus, entre el riu Ebre i Almeria i incloent-hi les illes Balears. Per això els omeies van organitzar la defensa tot seguint dues línies d'actuació. Per una banda, es van reforçar les defenses i es construïren ràbites litorals com la de Guardamar, la de Benissa o la de Sant Carles. També es bastiren fortificacions o alcàssers a les principals medines com el castell de Dénia o l'Almudaina de Palma. S'enfortiren les medines de la segona línia com és el cas de Xàtiva, Onda, Oriola o el de Múrcia. Es fundaren noves ciutats per a protegir el litoral, com Almeria que anant el temps aniria prenent la importància en detriment de l'antiga medina de Pechina.

L'altra mesura podria considerar-se una revolució cultural. En cas d'una invasió fatimita, els omeies volien que es trobaren amb una població nativa hostil i per a això calia islamitzar i estendre la ideologia de la cort, la llengua àrab, el xiisme i la doctrina malikita, una tasca que s'havia quedat pendent. Còrdova donà un gran poder als alfaquins que gaudiren de gran influència sobre l'ensenyament, la religió, la jurisprudència i fins i tot sobre el govern. Esta línia d'acció anava orientada no sols cap als hispanoromans, sinó també cap als amazics, que formaven un grup important. D'esta manera entendríem, segons Mikel d’Epalza perquè al Xarq al-Àndalus passem d'un silenci a les fonts a un floriment de poetes, lingüistes, gramàtics, juristes a les medines que continua a les corts de taifes de Múrcia, Dénia, Xàtiva, València, Mallorca, Tortosa, Almeria...

És, per tant, el segle X en què el bilingüisme de les societats andalusines romàniques/tamazigues es decantaria cap a l'àrab i provocaria la desaparició de les altres dues llengües i en este context (s. XI) trobem a Ibn Sídah que s'ha traslladat a la cort de Mujàhid de Dénia. Així mateix, quan els cristians conqueriren les terres del Xarq al-Àndalus, ja no trobaren parlants de cap llengua romànica i necessitaren torsimanys per a poder comunicar-se amb les autoritats. En canvi, l'hebreu sobrevisqué per la seua vinculació a la religió jueva.

Així filòlegs Dolors Bramon, Carmen Barceló i Mikel de Epalza qui estudià tot això, consideren que el terme 'adjam es refereix als no àrabs d'ètnia i fins i tot s'emprà per a nomenar l'àrab vulgar, aquell que no era el de la Cort ni l'Alcorà i d'això se'n lamentava Sídah. Però a més l'existència d'un àrab vulgar, l'àrab andalusí relacionat amb el del Magreb i el maltés, ajuda a demostrar la presència de població àrab, contra els negacionistes de la conquesta àrab, car si tots foren neoparlants, l'àrab no haguera pres estes característiques.

Al capdavall la nostra informació sobre l'època islàmica és sempre la punta de l'iceberg de tot el que realment es couria en estes terres fa mil anys.