LLIBRES DEL 2025

Ací hi ha la relació de llibres que vaig llegir el 2025

1. El misteri del priorat de Sion (Le Secret de l'abbé Saunières, 2005) de Jean-Michel Thibeaux (1949) és una novel·la de consum ràpid i ficció històrica sense gaires pretensions que s'endinsa en la figura de l'Abat Saunières que va viure a finals del segle XIX al Llenguadoc i que suposadament va descobrir un secret sobre l'Església catòlica en la població de Rènnas del Castèl i arran del qual arranca tot un gènere literari, un dels exponents més famosos del qual és El codi Da Vinci de Dan Brown. L'autor s'ha especialitzat en este tipus de ficció, i a voltes abelleix llegir coses lleugeres, especialment en vacances, però no em va paréixer gaire atractiu i a vegades se'm va fer pesat i llarg. 

2. Fa anys em vaig llegir El color de la màgia (The colour of magic, 1983) de Therry Pratchett (1948-2015) i trobe que algun més de la saga del discmón, però ho vaig deixar perquè era difícil trobar-los a les biblioteques, però enguany he decidit reprendre'l. Per a mi que l'alta fantasia se'm fa bola amb tanta èpica i mitologia, m'ha agradat, té molt d'humor britànic i no es pren seriosament a si mateix, de fet és més aïna una crítica a tot el subgènere del Senyor dels Anells, una mena de Quixot. 

3. En una societat dominada per un capitalisme salvatge que ha aconseguit posar preu a cada esfera de les nostres vides, la proposta d'Eudald Espluga (1990) en No sigues tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (2022) és d'acabar amb el discurs de la marca personal, individualista que posa l'accent en un mateix, però això és alhora un regal enverinat perquè ens fa responsables de tot el que ens passa i els nostres èxits i fracassos es donaran el mateix tracte, sense tindre en compte el context en el qual ens movem. 

4. Vaig descobrir l'escriptora nord-americana Lucia Berlin (1936-2004) en un pòdcast que parla sobre escriptors amb vides tràgiques i vaig vore en la biblioteca, una nit al paradís (Evening in paradise: more stories, 1981) que és un conjunt de relats en els quals retrata la societat nord-americana, tan fictícia, tan infeliç. Però si he de ser sincer, gairebé un any després no recorde cap dels relats, que és un dels motius pels quals no sol agradar-me llegir este tipus de novel·la perquè després ho oblide, tot i això, em fa plantejar per què llig si en acabant ho he d'oblidar? Per una altra banda, per això mateix és un bon material per a relectures. 

5. Un animal salvatge (Un animal sauvage, 2005) de l'escriptor suí Joël Dicker (1985) ens transporta a la típica població ideal on la gent du unes vides acomodades, però que amaguen els seus secrets, un passat fosc, perversions sexuals i crims a través d'un agent secret que s'obsessiona de la seua veïna i cada dia abans d'anar a treballar l'espia des del jardí. És lleuger de llegir i té una part d'intriga que convida a continuar entre tants llocs comuns. 

6. Contes, faules i la resta és silenci (Cuentos, fábulas y lo demás es silencio, 1978) arreplega part de l'obra ficcionada de l'escriptor guatemalenc Augusto Monterrosso (1921-2003), una série de relats breus i una novel·la curta. Quasi tot gira sobre el fet d'escriure, d'un escriptor que podria ser ell mateix. Ja he explicat que tinc problemes per a recordar els relats breus, però en recorde un perquè em sent identificat amb ell sobre un escriptor que parla sobre escriure i malgrat llegir molt mai escriu res. M'he sentit retratat i denunciat. 

7. L'Atles furtiu (2009) d'Alfred Bosch (1961) ens transporta a la Mallorca del segle XIV per a parlar-nos de Jafudà Cresques que ha passat a la història per haver fet un dels portolans més bonics de l'edat mitjana. A través dels seus ulls assistim a la marginació que patien els jueus en aquell temps. És una novel·la històrica amb tot allò que caracteritza el gènere: personatges maniqueus, girs de la trama, un protagonista que pateix com Job i moltes dades que ha aprés l'autor i que aboca gratuïtament en la novel·la perquè veiem com s'ha documentat. És entretinguda. 

8. La protagonista d'Així comença (And so it begins, 2018) de l'escriptora britànica Rachel Abbott (1952) pateix una série d'accidents domèstics que a la fi resulten ser no tan accidentats i els seus amics es demanen si patirà de maltractament. Ja se sap, matrimoni modèlic, guapíssims, rics, en una casa impressionant, alguna cosa amaguen davall de la catifa. Este és el plantejament d'un thriller que com més avança la trama més s'enrevesa i es complica. El que més m'ha incomodat és el tema de les denúncies falses en el context de violència sistèmica en el qual ens trobem. 

9. De les runes dels imperis (From the Ruins of Empire: The Intellectuals Who Remade Asia, 2012) és un assaig de l'escriptor indi Pankaj Mishra (1969) en el qual aborda l'imperialisme des del punt de vista asiàtic i a través d'una série d'intel·lectuals com el persa al-Afghani, el xinés Liang Qichao o l'indi Rabindranath Tagore, va desgranant l'existència d'un panasiatisme, les diferents modernitats que té el continent, si existeix un continent asiàtic des del punt de vista cultural o quines vies de reformes s'hi han proposat, des de perspectives socialistes fins a altres de caràcter més fonamentalista. 

10. Una història particular, 2025 és un conjunt de memòries de l'escriptor castellonenc Manuel Vicent (1936), un repàs mai vist a l'Espanya del franquisme, de la transició i de la democràcia des del punt de vista d'un intel·lectual. El que més em molesta de tots estos escriptors burgesos de l'ecosistema PSOE és la seua superioritat moral, confessen com un pecat de joventut haver sigut maoistes i ara són lliurepensadors accidentalment conservadors tot i que se senten socialistes, perquè una cosa és sentir-se i l'altra ser. 

11. L'amiga genial (L'amica geniale, 2011) d'Elena Ferrante (Nàpols, 1943) una escriptora que com a casualitat no es coneix la seua identitat real,  ens transporta fins al Nàpols de mitjan segle XX i ens parla de les dinàmiques d'unes famílies obreres des del punt de vista de dues xiquetes que inicien el camí cap a la pubertat amb tot de nous problemes que els apareixen. Lluny de la idealització, ens mostra una ciutat crua, almanco el barri que habiten els personatges, on la lluita per la supervivència pareix esborrar la humanitat de les persones. 

12. Espècies protegides (2004) és la continuació de Societat Limitada, l'obra de Ferran Torrent (1951) que retrata la societat valenciana de finals del segle XX, eixa societat emmirallada en el progrés i els diners fàcils i que tant estem encara pagant. En esta novel·la, Joan Llorís, l'empresari protagonista de l'anterior intenta renàixer comprant un equip de futbol que acaba aliant-se amb un prometedor partit nacionalista, el líder dels quals haurà de decidir si es deu a si mateix, als seus ideals o al partit. Separant l'obra de l'autor, trobe que és imprescindible per a entendre'ns com a col·lectiu, una altra cosa és el que opine Ferran Torrent sobre els drets humans. 

13. Suïssa és famosa a banda del formatge, el xocolate i els comptes bancaris secrets, pels seus rellotges. Així, no podia ser sinó en Ginebra que Jules Verne ambientara la seua novel·la El mestre Zacaries (Maître Zacharius ou l'horloger qui avait perdu son âme, 1874) en la qual un mestre rellotger està disposat a vendre la seua filla a un misteriós home a canvi de poder continuar construint rellotges. Ens mostra un Verne molt religiós i una crítica al progrés de l'era de la ciència quan s'aparta de Déu i l'home aspira a voler controlar-ho tot, fins i tot el temps. 

14. Un hipster en l'Espanya buida (Un hipster en la España vacía, 2020) és una sàtira política de l'escriptor aragonés Daniel Rodríguez Gascón (1981) que a mi personalment em va decebre. La idea de partida era interessant, un hipster de l'esfera podemita que idealitza la vida rural i se'n va a un poble de l'Espanya buida per a satisfer els seus desitjos i acaba topant-se amb la realitat, però està pèssimament executada i al final la sàtira, l'exageració acaben menjant-se tot fins al punt que pareix un guió per a La que se avecina. L'any passat se'n va fer una pel·lícula amb els actors de sempre, perquè tristament en Espanya sols hi ha 10 actors en actiu.

15. Hi ha voltes que empalmes llibres que no t'apanyen com és el cas de Pasions romanes (Pasiones romanas, 2005) de l'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer (1966). Solia agradar-me com a escriptora i a més el fet de compartir data d'aniversari em provocava simpatia, després vaig descobrir que esta novel·la va suposar un bot en la seua carrera perquè deixà d'escriure en català per a fer-ho en castellà, que és un mercat més ample, la clowneria, i a més s'afilià al PP i es presentà a les llistes amb l'infame de Jaume Matas. En fi, es comenta sol. Ha passat a ser una escriptora més en castellà que no destacarà per estar massa lluny de la Castellana com tants altres nostrats (pense en Blasco Ibáñez, Gabriel Miró, Azorin per dir alguns més coneguts). Sobre la novel·la? Bé, un poc de l'estil anterior goticista, amb girs dramàtics i un home que troba en un aeroport la cartera del marit d'una antiga amant i decideix seguir-lo. 

16. La hojarasca (1955) és la primera novel·la publicada del colombià Gabriel García Márquez (1927-2014) en la qual introdueix alguns elements que seran recurrents en la seua obra, com la població fictícia de Macondo, sent així una mena de preqüela de Cent anys de solitud. L'argument parteix d'un coronell retirat que insisteix a soterrar el metge del poble, personatge que els seus veïns odiaven i que en fer-ho arrossegaria cap a ell i la seua família l'animadversió popular. A partir d'ací va desenvolupant la vida dels diferents personatges i les conseqüències de les seues decisions, tot esguitat del realisme màgic que el va caracteritzar, una obra de joventut per a endinsar-se en la seua prosa. 

17. Em vaig llegir El Quixot (Don Quijote de la Mancha, 1605-1615) per primera volta quan anava a primer de batxillerat, en una edició en què les notes a peu de pàgina ocupaven dos terços del full i un castellà que no era l'actual, a més era una lectura obligatòria. Llavors li vaig dir al professor de castellà que estava segur que totes aquelles persones que deien haver-se'l llegit mentien perquè era un llibre molt avorrit. Ara amb l'experiència de l'edat vaig decidir rellegir-me'l, hi he invertit molt de temps, més de dos anys perquè no l'he llegit d'una, sinó que entre llibre i llibre em llegia un capítol per a no enfitar-me i la meua conclusió és que no és una lectura per a escolars perquè no és una novel·la sobre un cavaller vivint aventures, en el Quixot Miguel de Cervantes (1547-1616) fa una mena d'enciclopèdia de la seua època barrejant gèneres literaris amb cultura popular que és molt interessant, però per a apreciar-ho trobe que cal l'experiència de l'edat i en el meu cas, haver estudiat història per a poder vore-ho. 

18. Fa anys vaig llegir els Viatges amb Herodot (Podróże z Herodotem, 2004) del periodista polonés Ryszard Kapuściński (1932-2007) i enguany he tingut gust de rellegir-lo per a preparar el meu viatge a Grècia. No és una novel·la, és més aïna un recull d'experiències personals que va viure durant els seus anys com a reporter de guerra en els anys de la Guerra Freda, per tant, tampoc és un llibre de viatges a l'ús, però sí que comparteix amb el primer historiador eixa barreja entre realitat i ficció. En un dels capítols parla d'una mala experiència que va tindre en El Caire i el mateix dia vaig viure una situació que començava igual, però afortunadament va tindre un desenllaç oposat. 

19. La nit dels temps (La noche de los tiempos,  2009) d'Antonio Muñoz Molina (1956) ens transporta fins a la Guerra Civil Espanyola de la mà d'un arquitecte en auge que en plena crisi dels quaranta decideix abandonar la seua família i anar darrere d'una americana que va conéixer un dia. Encara que ens diu que la família de la dona és fatxa i molt fatxa costa empatitzar amb el protagonista per dues coses, una perquè s'ha servit de la família de la dona i els seus contactes per a progressar, i dos perquè és molt de l'univers Prisa, un intel·lectual que està per damunt del bé i del mal, que sí que hi ha uns feixistes i un colp d'estat, però alguna cosa roïna hauran fet també els republicans, i en eixa equidistància, el too many sides s'ofega una història que podria haver estat bé.

20. Per una casualitat vaig començar a llegir La cançó d'Aquil·les (The song of Achilles, 2011) de l'escriptora nord-americana Madeline Miller (1978) durant el meu viatge a Grècia, així que va ser una sort llegir i visitar al mateix temps escenaris com la ciutat de Micenes. El relat ens conta una versió de la Ilíada des del punt de vista de Patrocle i ho fa compaginant els episodis homèrics amb altres de la seua fantasia que omplin els buits psicològics que no trobem en l'Epopeia. 

21. Enguany en la biblioteca del centre hem encetat una activitat de tertúlies literàries en la qual els alumnes trien un llibre i l'exposen. Un dels llibres triats és Binding 13 de l'escriptora irlandesa Chloe Walsh i per a saber de què anava m'he llegit esta història sobre una xica pobra que acaba en un institut d'elit d'Irlanda i s'enamora de l'estrella de l'equip de rugbi i viuen un seguit d'equívocs i tampoc acaben junts perquè per descomptat és una série de més novel·les que explota la trama. Èxit en Tiktok, Amazon i Goodreads segons la contrapartida és prou aclaridor de la qualitat. No és per a mi ni per a la meua edat, malgrat que està ambientat a principis dels 2000 tampoc em reconec en aquella adolescència. A més el fet que l'autora done suport al país inventat en els temps que corren em fa descartar continuar amb la série. 

22. He fet una assignatura d'iconografia i iconologia en l'art i tocava posar-se al dia de molts mites grecs i romans, per això vaig llegir Mitologia clàssica en l'art (Mitología clásica en el arte, 2000) de Rosario Guarino Ortega, professora de literatura i mitologia a la Universitat de Múrcia. No deixa de ser un manual de classe, per tant, és molt concís i poc literari, però ha resultat útil per a refrescar la memòria de tant de conte clàssic. 

23. Marcel Schwob (1867-1905) va ser un escriptor simbolista francés i amb diferència El rei de la màscara d'or. La croada dels xiquets (Le roi au masque d'or, la Croisade des enfants, 1892-1896) és la novel·la més estranya que he llegit enguany, bé que és més un conjunt de relats breus que ens transporten a èpoques pretèrites. El primer conta la història d'un home misteriós que oculta el seu rostre darrere d'una màscara i això alimenta més la curiositat d'aquells que el coneixen. 

24. El jardí del Prado (El jardín del Prado, 2020) del professor de jardineria i paisatgista Eduardo Barba Gómez és una aproximació a l'obra pictòrica del Museu del Prado des del punt de vista botànic, és a dir a partir de les representacions vegetals d'algunes de les seues obres més emblemàtiques, acostant-se al significat que tenen estes, pels seus significats més simbòilics o profans. 

25. Moments estel·lars de la ciència (Breakthoughts in Science, 1960) de l'escriptor rus i nord-americà Isaac Asimov és una obra breu que repassa algunes de les fites científiques de la humanitat, sempre des del punt de vista de l'home com a creador i els grans noms. Una obra bàsica per a tindre un coneixement general. 

26. Sé el que vols és una còmica traducció de l'original (Woman on the Edge, 2021) de l'escriptora Samantha Bailey, encara com s'ha apartat de la tradició aquella dels noranta de traduir qualsevol títol amb "coses de", imagineu que podria haver sigut "Coses d'una dona que dona la seua filla a una estranya en el metro i a continuació es tira a les vies del tren". Amb esta premissa no podem parlar que siga una novel·la romàntica o d'humor, és un thriller que a partir d'un plantejament interessant es desunfla en un desenvolupament sense interés i un final avorrit. 

27. Les descàrregues del caçador (Los disparos del cazador, 1994) de Rafael Chirbes (1949-2015) ens trasllada a la ment d'un d'estos hòmens fets a sí mateix a còpia de xafar a qui fora necessari, una figura que tant de bo formara part d'un univers de fantasia. Des de la postguerra fins a l'actualitat, un home vell fa comptes de la seua vida i sobretot com progressar socialment sols li ha proporcionat un final marcat per la soledat. 

28. Allah Akbar: el morisc és una novel·la històrica breu de l'escriptor mallorquí Miquel Ferrà (1940) que conta la història fictícia d'Ahmed al-Farras un jove morisc que acabà en una expedició per a conquerir el regne de Tombuctú al servei del soldà del Marroc. El relat de la conquesta militar s'alterna amb les memòries de la seua vida al Xarq al-Àndalus. La novel·la és interessant, però no arribà a les 200 pàgines. Un argument així en mans d'un Ken Follett o un Santiago Posteguillo seria una rejola de 500 pàgines, i no és que estiga en contra del bo si breu, etcètera, però pareix que en valencià no es poden fer coses així, que la novel·la en valencià està destinada a novel·letes que participen en concursos literaris. 

29. La Història de l'art d'Ernst Gombrich (1909-2001) és una magna obra que repassa tota la història de l'art des de la prehistòria fins a l'actualitat i encara que té una vocació universalista, com passa amb estes obres sempre pesa més Occident. De tota manera, se li perdona per ser un senyor encara nascut en l'Imperi Austrohongarés que va publicar la primera edició el 1950  i per ser un referent a l'hora d'analitzar l'art més enllà dels noms i posant l'accent en el context social i polític. 

30. Els naufragis del cor (Els Vaisseaux du coeur, 1988) de la periodista francesa Benoîte Groult (1920-2016) ens trasllada a la Bretanya per a contar-nos un amor tràgic entre la filla d'una família burgesa i el rude fill d'una família de pescadors. Lluny de ser una novel·la pesada i ensucrada, el punt de vista és el d'una autora que ha participat dels moviments feministes nascuts arran del maig francés i per tant ens parla no sols de romanticisme, també de desig sexual, pragmatisme social, l'amor en la vellesa i realitat. 

31. És un bon temps per a llegir La invenció del poble jueu (מתי ואיך הומצא העם היהודי?) que l'historiador israelita Shlomo Sand (1946) va publicar l'any 2008 per a desmuntar alguns dels postulats sionistes que sostenen la política de colonització i aniquilació de Palestina. Fa una revisió de la història del judaisme per a demostrar que no existeix un poble jueu, és a dir que el judaisme és una religió i com a tal no està lligada a una ètnia que s'ha mantingut homogènia al llarg dels mil·lennis, que bona part dels jueus actuals descendeixen d'europeus, africans i asiàtics que anaren convertint-se al judaisme i que, per tant, els jueus de hui no són els descendents d'aquells que vivien en Palestina a l'època dels romans. Malgrat que esta relació entre ètnia i religió va ser un invent dels europeus per a justificar les expulsions, se l'han feta seua els sionistes per a desenvolupar un imperialisme. També revisa la història del sionisme com entre d'altres els sionistes britànics se n'aprofitaren dels pogroms en Europa de l'Est per a fer negocis immobiliaris molt beneficiosos en Palestina. 

32. La llum crepuscular (la Luz crepuscular, 2010) de Joaquín Leguina (1941) ens transporta al meravellós món del polític d'esquerres que prové d'una família de dretes i que després d'un festeig amb el socialisme (que rojos i que hippies que érem en els seixanta és marca de la casa de la PSOE), com la cabreta torna al corral i als braços del liberalisme sensat. Barreja elements de la seua pròpia biografia, va ser president de la Comunitat de Madrid durant dotze anys, amb altres inventats, encara que costa distingir que és possible del que és versemblant. 

33. El Gólem (der Golem) de l'austríac Gustav Meyrnik és una novel·la de terror alemanya publicada en 1915 i que conta sobre un monstre que habita la jueria de Praga, un gegant d'argila que obeïx les ordres del seu creador, un autòmat sense raó que recorda eixes masses que es llançaven al carrer demanant la sang dels veïns durant la Primera Guerra Mundial. El Gólem no és sols un ésser mitològic, podria ser qualsevol treballador que pobla les fàbriques d'una societat industrial, un autòmat en un món que es precipita al buit. Podria ser l'última novel·la romàntica, però és més moderna encara, és filla de l'expressionisme alemany, un univers poblats per altres diables com Nosferatu o el doctor Mabuse. 

34. Il·lustres execrables (2017) és amb diferència el pitjor llibre que he llegit enguany. La premissa partia bé, petites biografies de personatges històrics amb algunes banderes roges a l'esquena; tanmateix, l'execució que fan els periodistes Malcolm Otero i Santi Giménez és pèssima, avorrida i repetitiva, farcit de "bromes" que fan una volta i una altra i posant al mateix nivell cometre un genocidi, ser comunista o ser infidel, la relativització del mal i de la moral. El pitjor: han perpetrat dues parts més. 

35. La fruita del borrachero (La fruta del borrachero, 2018) de l'escriptora colombiana Ingrid Rojas Contreras (1985) ens trasllada a la Colòmbia dels pitjors anys del narco, a través dels ulls d'una xiqueta que es troba amb una realitat ben diferent de l'acostumada quan entra en sa casa una nova criada. Acostumada a una vida acomodada, descobrirà el món dels infrahabitatges alhora que patirà el segrest de son pare. M'agrada la manera d'escriure perquè es veu la influència de Garcia Márquez i eixe realisme màgic, alhora no és densa ni tan dramàtica com puga paréixer. El borrachero és un arbre tropical de nom científic brugmansia arborea que es pot traduir per trompeta del judici o de l'àngel o del Perú, però he deixat el nom en castellà perquè estos em pareixen anticlimàtics. 

36. Estem acostumats a llegir les novel·les en un sentit, del principi cap al final, de vegades es produeixen bots, però eixa estructura lineal gairebé es manté. Això no passa amb La caiguda de John Stone (Stone's Fall, 2009) de l'escriptor britànic Iain Pears (1955) que ens trasllada fins a l'edat daurada de l'imperi Britànic per a contar-nos la vida d'un empresari, John Stone que mor assassinat després de caure des de dalt d'un edifici. Llàstima de les traduccions amb les quals es perden els jocs de paraules perquè fall no sols és caiguda, també és fallida i a més el cognom del protagonista vol dir pedra, de manera que hi ha moltes lectures. La novel·la comença amb l'assassinat de l'empresari esmentat i després fa arrere en el temps per a contar-nos els esdeveniments que dugueren a eixe assassinat. Potser és massa llarga i amb molts personatges per a una estructura tan atrevida, no saps ben bé de quin personatge està parlant-ne. 

37. La guerra del llop (War of the wolf, 2018) de l'escriptor britànic Bernard Cornwell (1944) és l'onzena part de la série de Saxons, vikings i normands que conta les aventures d'Uthred de Bebanburg en els anys de l'Heptarquia Anglosaxona i la invasió víkinga de Gran Bretanya. Els primers de la série em van agradar, però les darreres se'm fan molt avorrides, no hi ha avanços en la vida dels personatges i giren sempre sobre el mateix. Em fa la sensació que l'autor vol continuar traent llibres fins a la seua mort i quan això passe es publicarà l'últim tom que deu estar escrit fa molts anys, per això eixa sensació de novel·les de farciment. 

38. I si mai ens férem vells? Si sempre visquérem joves com en aquella cançó d'Alphaville? Si la mort fora un simple contracte signat amb una empresa encarregada de gestionar el traspàs? Este univers distòpic és el que proposa l'escriptora catalana Mar Bosch (1981) a L'edat dels vius (2022). La protagonista sobreviu a una epidèmia misteriosa que mata tots els ciutadans de Ciutat Jardí i acaba en una illa que ha escapat d'això, on la vida ha continuïtat seguint les seues vies normals. 

39. La Vall de la meravella (The Valley of Amazement, 2013) de l'escriptora nord-americana Amy Tan (1952) ens transporta a la Shanghai colonial, on la protagonista, una mestissa mig xinesa, mig nord-americana, ha de guanyar-se la vida treballant en un bordell per a sobreviure en un món d'hòmens. Està tot molt romantitzat, és clar perquè disfressa la sordidesa d'elegància, i com a bon best-seller de 1000 pàgines la protagonista és un poc Maria Rispa i li passa de tot, no obstant és llegidor i amé, 

40. Una obra breu, però molt necessària per als temps que corrent és Feixisme i populisme, Mussolini hui (Fascismo e populismo, Mussolini oggi, 2023) del periodista italià Antonio Scurati (1969) en el qual explica estos dos conceptes per a ajudar-nos a dir feixista a qui realment feixista i no es puga amagar davall de "és que tot hui vos pareix feixista"

41. Presentes de Paco Cerdà (1985) és un relat interessant que parla sobre el trasllat del cos de José Antonio Primo de Rivera des del cementeri d'Alacant fins al mausoleu de Cuelgamuros. Pel llarg camí que feren els soldats a peu, van intercalant-se els relats de les víctimes de la guerra, els represaliats, aquells que patiren una societat injusta, els exiliats, els morts, les famílies trencades, però també d'aquells que se'n van beneficiar. No solen agradar-me els llibres sobre este període històric, però este m'ha agradat per la manera de contar les coses. 

42. Encara que la següent novel·la es diga Vox (1922) no té res a veure amb les dues anteriors. Pareix mentida, però abans d'internet ja hi havia maneres de lligar a distància, com mostra Nicholson Baker (1957). Dos desconeguts telefonen a una línia de contactes per a parlar amb gent desconeguda, com un chat roulette, però dels noranta. Com si fórem voyeurs, assistim a la seua conversa, a vegades molt pujada de to entre dues ànimes solitàries que habiten Nova York. 

43. L'home és roín per naturalesa o és la societat que el corromp? Este debat que entretenia els filòsofs del segle XVIII com Hume o Rousseau amagava una gran obsessió de l'època: l'origen de la civilització i el seu paper en la naturalesa, així que l'escriptor anglés Daniel Defoe (1660-1731) Robinson Crusoe (1719) s'atraca a plantejar la història d'un jove que acaba naufragant en una illa aparentment deserta. És una novel·la més interessant del que a principi em pareixia, va recreant com si fora un llibre d'història aplicada l'aparició de l'agricultura, la ramaderia, la navegació, l'artesania, el comerç... tot i que, però hem de tindre en compte l'època, peca de la superioritat moral de l'home occidental omnipotent. 

44. Quan s'apaguen els focus dels escenaris i la penombra ho envaeix tot, apareix una nova realitat, la que s'amaga darrere del glamour: infelicitat, malalties mentals, alcoholisme, addiccions... eixe és el panorama que l'escriptora nord-americana Jacqueline Susann (1918-1974) pinta a la seua obra La vall de les nines (The valley of the dolls, 1966) a través dels ulls de la confiada Anne Wells quan arriba des del seu poble de províncies a Nova York. Em va sorprendre perquè pensava que aniria sobre dones sense cervell vivint en Malibu, em vaig deixar enganyar pel títol que fa més referència a les píndores (les nines) a les quals són addictes molts dels personatges. 

45. No havia llegit mai La Ilíada (Ἰλιάς) d'Homer (s. VIII aC), solament alguna versió lliure com la de Robert Graves o la d'Antonio Baricco, és la típica novel·la que saps de què va i quins són els seus personatges per les referències d'altres, em passa el mateix amb tota la saga de Star Wars. M'ha costat de llegir, és un inconvenient que els trobe a les obres antigues, a voltes la manera tan barroca de traduir convida a la dissociació contínua. 

46. Tota una vida pareix que m'haja durat este llibrot de l'escriptor israelita David Grossman (1954). Per a començar la traducció del títol és molt lliure, en castellà apareix com a La vida entera mentre que la traducció anglesa és To the End of the Land. El títol original és més adient אשה בורחת מבשורה, és a dir. Una dona deixa un missatge. La dona és la protagonista, una mare que pateix quan el seu fill és cridat a files i se'n va a lluitar contra els palestins. Tement el missatge que li arribarà un dia, la mort del fill, se'n va de casa i es dedica a recórrer Israel a peu mentre divaga sobre la seua vida i els seus erros. Dit així és interessant, però les 800 pàgines del llibre es fan pesades perquè és com un totum revolutum de pensaments sense ordre. A més, abans de començar-lo, em vaig informar sobre l'autor i ell en teoria és molt crític amb tota la política sionista de colonització i extermini, especialment arran de la mort del seu fill en el Líban, tanmateix en la novel·la es blanqueja molt l'exèrcit i és recurrent el pensament de la mare que tot és culpa dels palestins, els quals a més gairebé són invisibles. 

47. Com a peix en l'arbre (Fish in a tree, 2015) és un llibre sobre la dislèxia de l'escriptora nord-americana Lynda Mullaly Hunt. La protagonista és una xiqueta d'onze anys que no sols té problemes amb la dislèxia, sinó que no sap llegir i dissimula esta mancança amb allò que la directiva del centre considera mal comportament. Llavors arriba un professor substitut que se n'adona i tractarà d'ajudar-la. És molt simple pel que fa al desenvolupament de la trama, però la idea és mostrar les dificultats que trobaria un alumne així en el sistema escolar. 

48. Iginio Ugo Tarchetti (1939-1969) fou un escriptor milanés de vida curta i Fosca (1969) fou la seua última i no acabada novel·la que fou finalitzada i publicada pel seu amic Salvatore Farina. Encara dins de la tradició romàntica, el protagonista pateix l'assetjament de la germana d'un amic que l'amenaça contínuament de morir si la deixa i explora així els límits dels sentiments i de les bones accions que es tornen viciades. 

49. A voltes cal separar obra d'autor i a voltes és millor no saber-ne res de l'autor. És el cas La soledat (La soledad, 2014) de Natalio Grueso, personatge del qual millor passar de llarg. No és sorprenent que siga de Planeta, editorial de la qual prescindiré en el futur per la qualitat de les obres que publiquen. El llibre? Una série de personatges prou estereotipats que tenen en comú sentir-se a soles. 

50. No havia llegit res sobre Benito Pérez Galdós (1843-1920), coneixia alguna obra de referència i la seua presència important en la literatura finisecular, així que La boja de la casa (La loca de la casa, 1892) és el meu primer contacte. El tenia com un escriptor sobri, de novel·la històrica i grandiloqüent, però arran d'esta novel·la he indagat sobre la seua obra i resulta que ell és l'inventor de la telenovel·la llatinoamericana, almenys això es desprén de l'argument de moltes d'elles, si no mireu, en esta un indià tornat a Catalunya demana la mà de la filla d'una família aristòcrata vinguda a menys i la filla menor que vol ser monja, renuncia als seus vots per a casar-se amb este home de modals rudes. Si en lloc de ser Barcelona, fora una finca de café de Colòmbia ens ho creuríem igual. És breu i sense molta introspecció psicològica, per a passar el temps. 

51. El Club Dant (Dante's club, 2003) de l'escriptor nord-americà Matthew Pearl (1975) és un thriller històric ambientat en els Estats Units després de la Guerra civil i que involucra un grup de senyors que volen traduir La divina comèdia a l'anglés quan llavors comencen a produir-se una série d'assassinats basats en els castics de l'infern de Dant. Jo pensava que anava a ser un Seven vuitcentista, però ha resultat ser una decepció perquè la investigació dels assassinats queda en un segon pla enfront de les baralles de superestrelles d'universitat i altres disquisicions burgeses. Diuen que l'escriptor va madurar després el seu estil, que és la primera novel·la; tot i això, se m'ha fet poc interessant de llegir. 

52. No sabia qui era Gabriel Janer Manila (1940) quan vaig agarrar Tigres (2007) de la biblioteca si no hauria tingut les meues reserves, no perquè sàpiga res d'ell, però sí per la seua filla, amb la qual, per cert, comparteix escriure de narrar. Tigres conta la història d'una nissaga d'empresaris mallorquins, que a voltes m'ha recordat a l'infame Joan March, que arrossega la infelicitat generació rere generació. A mesura que anem endinsant-nos en les pàgines, descobrirem que l'assassinat d'un famós banquer en el seu apartament de Ginebra, un homicidi que pareix sexual, acaba amagant intrigues de palau, molt típiques, per una altra part. 

53. Per acabar l'any, Italo Svevo (1868-1921) ens proposa un Breu viatge sentimental (Corto viaggio sentimentale, 1949) en un tren per a recórrer la distància que mena entre Milà i Venècia i reflexionar sobre les nostres vides, els nostres èxits i els nostres fracassos mentre contemplem la resta de viatgers com a persones que ens acompanyen breument, pugen i baixen de la màquina i el seu record es perd en la boira.