MISSIÓ: TROBAR EL LLOMBARD

Estes vacances he passat uns dies a Milà, en el nord d'Itàlia. La meua idea era visitar algunes ciutats de la Llombardia, fins i tot pujar a Suïssa, a Lügann; tanmateix, Trenitàlia, o millor dit la seua homòloga llombarda, Trennord m'han fet canviar molts plans. Bàsicament perquè trobar la informació dels trens és complicada i la relació entre el que apareix a Internet i la realitat és pura fantasia. La qüestió és que un matí després de quedar-me en el bitllet a la mà per a anar a Pavia, i com que feia molt de fred, vaig estar vagarejant per l'Estació Central que és enorme i vaig descobrir una llibreria. No una d'eixes llibreries petites d'estació que venen periòdics, mots encreuats, la Pronto i quatre best-sellers, no, una llibreria enorme de dues plantes. 

Després de constatar les mateixes tendències que es veuen a Espanya, és a dir la moda d'eixes novel·les de tiktok d'edicions molt boniques, tapes recarregades i lloms de colors, però d'argument tan simple com les instruccions d'una llapissera, em vaig dirigir a la secció de llengües. Recorde a Pisa una llibreria prop de la universitat, molt més petita i amb molts llibres per a aprendre llengües inimaginables. Ací, en canvi, era un prestatge del qual la meitat era de manuals d'anglés i la resta de tot un poc: espanyol, alemany, francés, xinés, àrab, coreà, però res que em cridara l'atenció. Jo buscava algun volum sobre la llengua llombarda. Però rai, no en vaig trobar cap. De tota manera ja me n'anava quan vaig descobrir un prestatge sobre lingüística i novament vaig covar esperances de trobar res de trellat. Il·lús de mi, allà hi havia molts assajos, però tots sobre l'italià. 

Vaig tindre la mateixa experiència en altres llibres, una que hi ha a la mateixa plaça de la catedral, una altra a la Gal·leria Vittorio Emmanuel i a la ciutat de Pavia, totes molt grans; tanmateix, cap espai a cap llengua italiana que no fora l'italià. 

El segon desengany el vaig tindre a Bressa, una ciutat mitjana que hi ha entre Milà i el llac de Garda. Tenia curiositat perquè alguns italians que he conegut, en sentir-me parlar valencià sempre m'han fet referència a la llengua d'esta població, que si pareixia d'allà. Aleshores hi vaig anar amb l'esperança de sentir parlar el seu llombard. Tampoc ho vaig aconseguir, llevat d'algun topònim de la ciutat o algun cartell d'esperit folklòric, no hi ha res, ni vaig sentir res. 

El llombard és una llengua de gairebé quatre milions de parlants que es reparteixen entre Itàlia, Brasil, França, Mònec, San Marin i Suïssa. De fet, quan parlem de la Suïssa italian`òfona en realitat hauriem de dir la Suïssa llombardòfona, però això és un altre debat. Forma part d'una llengua gal·loitàlica que a l'estat italià comprendria els territoris del Piemont, la Llombardia, l'Emilia-Romanya, el Trentí i la Ligúria. Forma un continu lingüístic amb l'occità i comparteix alguns trets com el tancament vocàlic i la preferència per les paraules acabades en consonant, i este tret trobe que és el que als italians els du a relacionar-lo amb el valencià, perquè com sabeu l'italià prefereix les terminacions en vocal. 

A Bressa, trobe sí que vaig llegir alguna referència del llombard que indicava que hui és una llengua en retrocés, que a les ciutats no es parla llevat d'algun terme concret (com quan ací la gent utilitza comboiet, o esmorzaret) i on sí que s'ha mantingut més o menys és en entorns rurals, especialment als Alps. Curiosament, el nacionalisme llombard no n'ha fet bandera, de la llengua perquè el seu nacionalisme és més de caràcter aporòfob. 

Postdata: al final em vaig enfadar amb les llibreries i no vaig comprar cap llibre.