SURIMI GALLEC

 A bacs amb l'enèsima polèmica al voltant de la llengua, ha sigut prou decebedor descobrir com molta d'eixa gent aparentment sensible amb les llengües minoritzades, es lleva la careta quan es tracta d'assolir una igualtat lingüística real. Al remat tot es redueix a què aquests aliats et permeten de parlar la teua llengua sempre que no pretengues posar-la al mateix nivell de la seua. Llavors enarboren la bandera de la llengua que ens uneix, la llengua que s'ha imposat a la resta per decisió lliure de tots els habitants de l'Estat, sense cap coacció. Però al cap i a la fi i com vaig dir en l'anterior entrada, hi ha gent per a la qual el conflicte lingüístic mai ha existit perquè sempre han viscut en el costat de la llengua majoritzada. 

Vivim en una societat que no és gens igualitària malgrat que hajam bastit una civilització al voltant del concepte d'igualtat, juntament amb el de llibertat i fraternitat. Una part de la societat sempre estarà per damunt de la resta i aquell que és dalt mai entendrà el que sent el de baix i acabarà per veure com una amenaça qualsevol intent d'anivellament. Aquestes diferències poden vindre per la llengua, el sexe, el poder econòmic, l'ètnica o l'orientació sexual, però no sols. Per això, els aliats que formen part dels que es troben a sobre, que empatitzen amb els de sota, tard o d'hora acabaran per sentir-se molestos i concebiran com a excessiu qualsevol intent d'igualtat real. No es pot esperar una empatia completa d'aquell que no viu el fet d'estar per baix. Un home no pot entendre la discriminació de gènere, com un occidental mai entendrà el racisme i un ric no viurà la discriminació per motius econòmics i un heterosexual no sabrà que és ser discriminat per la seua orientació sexual. Així que qui parla una llengua majoritzada tampoc no es veurà mai en la situació de viure experiències diglòssiques i com que no ho viurà, l'únic que s'hi pot esperar de la majoria d'ells és condescendència i paternalisme.


Comentaris

  1. D'inconsistències d'aquestes a cabassos; però no ja de llengua sinó d'altres també importants. Per exemple, Palestina i el Sàhara respecte dels Països Catalans; Turquia i la Xina respecte d'Espanya; Nelson Mandela i Palden Gyatso respecte del Jordi Cuixart. Per tant, des de l'àmbit espanyol, citaré el Josep Pla: "El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres."

    Ara, no estic d'acord amb ço que dius que "qui parla una llengua majoritzada tampoc no es veurà mai en la situació de viure experiències diglòssiques". Sí que la viurà i et posaré com a exemple el castellà respecte de l'anglés als Estats Units. Quants espanyols (molts fins i tot catalanoparlants) es planyen amargament de la situació d'indefensió que té el castellà en les zones frontereres i històricament castellanoparlants?

    https://www.youtube.com/watch?v=yuTMWgOduFM

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em referia més aïna a aquells que parlen una llengua majortizada en un estat que la majoritza. Un francofon del Canadà o un castellanoparlant d'Arizona en contra del francofon de la Provença i el castellanoparlant d'Alacant, no viuran mai experiències iguals ni tindran gaire oportunitats de viure-les. Però bé, després hi ha d'altres que canvien de jaqueta com el Cantó, com els nerlandofons de Bèlgica que quan venen aquí no tenen cap respecte pel valencià, encara com els que viuen pel meu rodal.

      Xé, que els de Manel tenen la versió de la Gent normal
      https://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ&ab_channel=Manel

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL