diumenge, 18 de novembre de 2012

LA PRESÓ D'URALITA



De vegades el temps es calça patins de línia i corre com el vent de ponent. Ja fa més de dos anys discutia amb una professora del màster sobre la vocació laboral. Ella ens venia la burra què per a treballar de professor s'ha de tindre vocació. Jo li replicava que el treball solament era un mitjà per adquirir diners amb els quals satisfer totes eixes necessitats materials què ens hem dibuixat com a necessàries i per a pagar els impostos, naturalment.

Fa un any vaig aprendre com d'equivocat estava i diantre, que la professora tenia raó, però espere que no se n'assabente mai. No vull ser eixe seu antic alumne imaginari què es va trobar un dia en un pont de València i què li va servir per justificar tot el seu esquema de valors. De segur que em va llançar una maledicció, jo tenia un pla de vida ben muntat, una escala perfecta de graons ben segurs... uns mesos més tard estava sota un sostre d'uralita sostenint llargues converses existencials amb un braç mecànic, què al remat va ser un dels pocs què realment m'entenia.

Duia tres setmanes en Alemanya i ja tenia treball, a més l'entrevista l'havia superada en anglès. Era com entrar tard al casino i cantar bingo en cinc minuts. Què féiem en aquella fàbrica perduda al bell mig de la vall del Ruhr? Bé, ho he explicat tantes vegades què ja em costa repetir-me, llavors diré que fabricàvem somnis, de textura metàl·lica, fets amb bronze i níquel. Ningú pot imaginar-se com embruta i la pudor que fan els somnis.

Al principi jo era poc més que ningú; la piràmide de càrrecs l'encapçalava el cap, després una sèrie de persones què no sé ben bé a que es dedicaven, les secretàries, els treballadors, les plantes, la màquina de café i per últim jo. És clar és molt difícil competir amb una màquina de café, especialment d'eixes que igual fan un cafè, un té o una sopa de verdures. Podien passar hores i hores i ningú era capaç de manar-me cap tasca, així que m'amagava per tal que no em veiés el cap. Arribà un moment en el què pensava que havia mort i era un fantasma purgant algun crim, passaven els dies i jo no existia o millor dit solament existia fora d'aquell recinte, era un esperit, absort en el meu món de fantasia. Hi vaig aprendre però, que quan el cos es troba encadenat, la ment pot recórrer distàncies inimaginables, vagar pel món i pel passat i permetre't ser lliure entre quatre parets d'uralita.

Tot començà a millorar, paradoxalment en el moment en què em vaig rendir. Un dia qualsevol, la gespa del jardí estava coberta de blanc i el cel s'havia pintat de gris, el sol havia desaparegut en combat, els corbs grallaven i jo vaig tindre una epifania. Vaig decidir que ja no volia seguir treballant allí, que allò era un infern en el què jo mateix em tancava, que no m'importava que em fessen fora. Des d'ençà, tot començà a anar com la seda. Quan hom perd la por és quan realment les coses comencen a canviar, quan és més senzill sentir-se còmode en el món. La por és un dels grans frens de la humanitat i un dels principals coartadors de la llibertat. Així vaig suportar 6 mesos més i vaig veure una desfilada de treballadors què se n'anaven fora. Jo vaig tindre el privilegi de dir "fins aquí he arribat, esta experiència ja no pot ensenyar-me res més" i ser jo mateixa qui s'acomiadés.

El més dur de tot, però era el pas de les hores. La ment em jugava males passades i alguns dies, quan pensava que devien haver passat dues hores, solament havien transcorregut vint minuts. Tanmateix, fins i tot això començà a canviar quan vaig aprendre que la ment no és solament un magatzem de dades. Imaginava històries, fins i tot algunes les posava per escrit però els papers acabaven tan emmascarats pel sutge del níquel què són illegibles. Feia viatges introspectius i retrospectius, tenia epifanies, cantava. A un alemany li vaig ensenyar a cantar la cucaracha, d'un altre vaig aprendre algunes paraules en romanés. Reflexionava. Vaig arribar a comprendre millor la societat alemanya i què l'herba a cal veí no és sempre més verda.

Però el que més vaig aprendre d'una presó d'uralita és que mai més em tancaré en una presó d'uralita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada