divendres, 7 de setembre de 2012

CONVERSACIONS EN LA MARQUESINA

La filosofia va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'àgora, centre neuràlgic de la vida grega on s'hi trobaven des del ric comerciant fins a l'estranger, l'esclau o la prostituta. Allà entre peristils, parades de menjar i el vaivé de la gent, sota el sol mediterrani i sobre el sòl polsós la humanitat va començar a plantejar-se moltes qüestions què li treien el son, qui som?, d'on venim?, cap a on anem?, per què la torrada sempre cau pel costat de la mantega?. Allí mateix què es plantejaven dubtes, també es resolien. Primer els sofistes i desprès els filòsofs de tota índole transmetien la seua saviesa.

Anant el temps l'àgora es convertí en el mercat però avui en dia és impossible enraonar entre tanta cridòria. Per això les marquesines de les parades d'autobús s'han convertit en la nova àgora. Aquí sota el sol mediterrani i la calor del paviment s'hi reuneixen des de l'estudiant al fatxenda què presumeix adossat en la platja, el pidolaire què demana diners per tabac o la senyora major amb els cabells acabats de sortir de la perruqueria. S'hi parla del temps o sobre la ineptitud de la companyia d'autobusos, però al mateix temps la confiança fa derivar la conversa cap a altres temes, ja siga el tren Gandia-Dénia, el balafiament de la Generalitat Valenciana, el complot contra el corredor mediterrani, etc.. La conversa passa ràpidament de la banalitat a la preocupació pel funcionament de la polis.

D'altres vegades però, el tema gira de manera huracanada al voltant d'una sèrie de temes, els quals hom difícilment pot filar si no disposa de la traça de Penèlope. Així caminava jo despreocupadament cap a la parada de l'autobús quan un senyor de baixa estatura m'inquirí sobre com prendre el cotxe de línia cap a Dénia. Després d'explicar-ho per enèsima vegada, i ja va sent hora que Alsa hem pague per tasques d'informació, em vaig encaminar pel carrer Sant Vicent de la Rodeta per abastir-me de l'esmorzar. En tornar el senyor d'adès es trobava dins d'una entretinguda conversa amb un altre senyor què acaba de fer acte de presència. M'hi vaig apropar: ja estic aquí. I el senyor baixet deia: yo he tenido 7 amantes latinas, una por cada país de América Latina. A mi no m'eixien els comptes, a no ser: Nova Espanya, Perú, la Plata, Capitania de Xile, Florida, les illes del Carib i acceptem les Filipines com animal de companyia. A no ser que parlàrem de l'Amèrica Colonial.

De sobte la conversa giravoltava sobre si les monges podrien ser considerats éssers sexuals o no. El senyor nouvingut va afegir: hombre, si los curas pueden, ¿por qué no las monjas? El senyor primer, a qui anomenarem Nicasio per abreviar, va dir: los curas son todos maricones o pederastas. Acte seguit em va clavar la seua mirada: ¿tu no serás cura no? He de reconèixer que vaig estar temptat de respondre afirmativament, sols pel plaer de veure la contracció avergonyida dels seus rostres, però va acabar imposant-se el meu sentit de neutralitat: no, no, de ninguna manera. Continuaren parlant sobre les bondats del matrimoni fins que Nicasio em va dir: te voy a dar un consejo, un polvo pagau es el más barato. No sabia d'on era Nicasio, però pel seu ús i abús del leísme devia de provindre de la rància Castella, concretament de Talavera de la Reina, com 

Després van continuar parlant sobre la potència sexual de cadascun mentre jo mirava el rellotge compulsivament: no vindrà l'autobús ja? Com caiguda del cel, arribà una senyora carregada amb tres xiquets, tots tres vestits iguals, amb el seu polo i els seus mocassins. Per què vestiran a tots els seus fills iguals? No poden reconèixer-los per l'olor com la resta d'animals? Amb un buenas tardes escopit, la senyora estranya ens deixà la crialla i desaparegué corrents cap a l'estació. Convertits en improvisats cangurs, afortunadament la conversa es desvià dels terrenys voluptuosos. Anaven tots al seu bungalou de Dénia (bungalop en valencià de poble): vosotros no tenéis un bungalow? ens va preguntar qui pareixia ser el líder de la conillada. Nicasio tenia un mercedes i molts quilòmetres a l'espatlla, havia estat en Alemanya i en Rússia, però per un motiu mai explicat, prenia l'autobús.

Un dels xiquets jugava amb una navalla, la típica navalla què tenen els xiquets de classe mitja-alta. Anda, como McGivver, va dir Nicasio. ¿Quién es Mc.Givver? va preguntar. Els xiquets de hui no tenen cap tipus de cultura. Seguidament Nicasio els va preguntar si on vivien ells hi havia xiques què anaven en bicicleta vestides amb pantalonets curts. Li vaig mirar a l'esquena, per veure una closca de tortuga què expliqués tanta verdor però no hi tenia res, pot ser anava de paisà. Quan tornà la senyora irresponsable, Nicasio i el seu amic començaren a parlar de cotxes i d'emigrants en Alemanya però la conversa es va tornar d'allò més avorrida. Em va parèixer què hi feien una comparança entre els ferraris i les xiques de cabaret, però arribà l'autobús per rescatar-nos de tanta filosofia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada