dijous, 13 de desembre de 2012

Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho. 
Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman. 

Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de viure en el no res? A'vorem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada