Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho.
Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman.
Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de viure en el no res? A'vorem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada