DE L'EGIPTE A CALIFÒRNIA, EL VIATGE DEL CONTE

A finals del s.XIX, el Museu Britànic comprà una col·lecció de documents d'un antiquari anglés, entre els quals hi ha el Papir Harris que conté poesies amoroses i alguns relats egipcis de l’època de les dinasties XIX i XX, és a dir de fa tres mil anys.

Un d’aquests relats conta la història del Príncep encantat, segons la qual hi havia un rei que anhelava un hereu, però els déus no li concedien el desig, així que després de pregar molt i finalment li va nàixer un fill. Ara bé, ben prompte les set sacerdotesses de la deessa Hathor van predir que l’infant moriria pel mos d'un gos, d'una serp o d'un cocodril.

El rei va embogir, no podia creure que el destí li arravatara allò que graciosament li havia atorgat i per a evitar eixe tràgic final, el rei manà construir un palau al bell mig del desert i hi confinà el seu fill. És una constant a molts mites de l'Antiguitat, els vans intents dels humans per desfer allò que els déus ja han decidit i com a la fi, succeïx tot com estava dit.  En passar els anys, el xiquet ara un jove, decidí abandonar el palau, llavors viurà aventures, fins i tot trobarà una jove a la qual son pare havia tancat en una torre.

El papir original està trencat i, per tant, no coneixem el final. Les últimes línies acaben amb el príncep que, fugint de l’atac del seu gos, cau al riu Nil i està a punt de ser devorat per un cocodril. Potser en el futur trobem una altra versió i coneixerem el final o no, i és el cas de cliffhanger més antic que conservem.

Viatgem ara a l'Índia per a conéixer la Surya Bay. Conta una llegenda hindú que era filla d'una lletera pobra que n'estava molt orgullosa, però que dues àligues que no tenien cries, li la furtaren i la criaren com a seua. Un dia, les àligues anaren a buscar-li un regal i la deixaren en el niu, protegida per set portes.

En eixes que un dimoni intentà entrar al niu infructuosament. Arrapà les portes i finalment desistí, però heus ací l'infortuni que una de les seues ungles enverinades restà clavada a la fusta d'una de les portes i per accident Surya Bai se la clavà. El verí provocà que entrara en un estat de letargia que pareixia ben bé morta, i així se la trobaren les àligues. Consternades, abandonaren el niu per a no tornar mai més.

Un dia un rajà que anava de cacera, veié el niu dalt d’una penya i encuriosit hi pujà. Aleshores trobà la bella dorment i s’enamorà d’ella sense remei. Aconseguí despertar-la del seu encanteri i la convertí en la seua muller. Ara bé, la madrastra del rajà li va prendre molta gelosia i provarà de matar-la diverses voltes fins que serà descoberta i castigada.

En un d’eixos intents, Surya Bai va ser cremada per la madrastra, però de les cendres va créixer un arbre de mango. Un dia de molta calor la lletera pobra va seure a descansar a l’ombra de les seues fulles i li caigué al cap un mango. La dona se l'en dugué a casa i ben prompte hi germinà una persona que resultà ser la seua filla perduda.

Com podem observar-hi, hi trobem tòpics que van repetint-se en una gran quantitat de contes populars.

En Occident trobarem versions de la història de Surya Bai en romanços del segle XIV, en concret en el romanç francés de Perceforest i en l’occità Blandin de Cornualla. Aquí el relat forma part d'un conjunt molt més gran.

El relat pren protagonisme en el romanç provençal-català de Fraire de Joi e Sor de Plaser. Sor de Plaser és la filla de l'emperador i per algun motiu misteriós cau en un estat de letargia en què no és morta, però tampoc conscient així que son pare, l’emperador l’abandona en una fortalesa aïllada protegida per un bosc impenetrable.

Fraire de Joi és un príncep que en sentir-ne parlar de la bella dorment del bosc, s'enamora i va a buscar-la. Quan la troba i dominat pel desig, la viola. Fruit d'este crim, mesos més tard naix un xiquet anomenat Joi de Plaser. Amb ajuda d'un ocell, Sor de Plaser desperta i es casa amb Fraire de Joi i a les noces acudeixen personatges com Virgili

Si fem ara un altre bot temporal, concretament fins a la Nàpols del segle XVII, coneixerem l'escriptor  Giambattista Basile. Es conegut per la seua obra Lo cunto de li cunti o Pentameró (1634), un conjunt de cinquanta contes, molts dels quals seran reinterpretats per altres escriptors com ara Charles Perrault o els Germans Grimm que els donaran fama universal.

Basile visqué en la república de Venècia i estigué en molts dels seus dominis de la Mediterrània Oriental. Imaginem que gràcies a això entrà en contacte amb la tradició literària oriental. Ell va fusionar narracions com la de Surya Bai amb la d'aquell príncep encantat egipci i així nasqué el conte de Sol, Lluna i Talia.

En el conte, un rei té una filla llargament esperada, Talia, però els endevins de la cort li auguren un futur funest, ja que havia de punxar-se amb un bri de lli i morir. Llavors el rei prohibí l’entrada de lli o cànem al seu regne. Com el faraó, intenta conjurar el destí que s'havia de complir de manera inexorable.

Quan creix Talia, troba una vella solitària que cus amb una filosa i encuriosida, acaba punxant-se amb un bri de lli i mor. El rei desolat abandona el cadàver en un castell i desapareix per a sempre. Anys passen i un rei de cacera, troba enmig del bosc el castell en runa.

En vore el cos de Talia, el rei la viola i nou mesos després naixeran dos xiquets bessons, Sol i Lluna, que buscant els pits de sa mare, li trauran el bri de lli del dit i ella es despertarà. Talia i el rei es faran amics, desafortunadament resulta que el rei ja és casat amb una reina i encara no existeix el poliamor.

La reina se sentí burlada i odià Talia i els seus fills bords així que va manar que els bessons foren assassinats i se servira la seua carn per a sopar. Un servent tingué pietat i matà dos cabrits al seu lloc i els feu passar per Sol i Lluna. És un altre tema recurrent, des de la Blancaneu fins a la història del rei Sargó d'Accad.

Finalment i després de diversos infructuosos intents més per desfer-se de Talia i els seus fills, la reina serà castigada. El rei es casarà amb la princesa adormida i els seus fills voran reconeguts els seus drets dinàstics. 

Unes décades més tard, en la cort del rei Lluís XIV un escriptor francés va publicar la seua versió del conte de Basile en una revista de París. Era l'any 1696 i el nom de l'escriptor, Charles Perrault. Anomenà el conte: la Bella Dorment del Bosc. Perrault feu alguns canvis en la història de Basile i eliminà el tema de la violació. És curiós perquè de Basile a Perrault sols ha passat poc més d'un segle.

També introduí un personatge nou que acabarà furtant-se el show: la fada agraviada que provoca la maledicció. Segurament un tema reciclat que ja trobem en l'Antiga Grècia en el mite de les noces de Tetis i Peleu i la deessa Eris que ningú ha convidat, però decideix aigualir la festa.

Cap a 1812 2 germans alemanys preocupats per la desaparició de la cultura alemanya contra la forta presència de la cultura francesa, els Grimm, decidiren arreplegar els contes alemanys de tota la vida i entre ells hi ha la història de Dornröschen, la seua versió del conte de Perrault. En realitat hi ha un debat sobre si els contes dels Grimm són realment populars o un refregit d'altres escriptors. Ells afirmaren que els havien arreplegat en poblacions rurals d'Alemanya, però pareix que una de les principals informants era una dona hugonota refugiada des de França.

Els Grimm acabaren el conte amb la bella dorment despertant. Eliminaren tota la història posterior de la reina gelosa i els seus intents d'assassinat i esta és la història que més fama ha conegut i de fet, és la història que molts prendrien per canònica si hagueren de contar-la.

L'any 1890 un compositor consagrat rus va estrenar en un teatre de Sant Petersburg la seua versió de la història dels Grimm. El compositor era Txaikovski i l'obra, el ballet de la Bella Dorment.

Finalment, l'any 1959 la Disney també volgué ̵t̵r̵a̵u̵r̵e̵ ̵b̵e̵n̵e̵f̵i̵c̵i̵ ̵contar la seua versió del conte amb la BSO de Tchaikovski. La pel·lícula era molt ambiciosa, especialment en l'aspecte tècnic tot introduint elements que acabarien abandonant-se perquè recaptà la meitat del que havien gastat així que acabà sent un fracàs en el seu dia i amenaçà de dur a la fallida l'empresa. 

La Disney amb el seu intent de continuar escorrent el conte, va fer una nova versió però contada des del punt de vista de l'antagonista de la versió de Perrault. De manera que aquelles històries de fa mil anys continuen evolucionant i adaptant-se al gust dels temps, mostrant com els valors morals també canvien amb el pas dels anys.