LLIBRES DEL 2023

 1. Comence l'any amb una relectura, la del Guepard (il Gattopardo, 1958) del palermità Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957). La història del liberalisme en terres sicilianes, de la mort de l'Antic Règim i de l'adveniment d'una nova societat burgesa en la qual tot havia canviat, però tot continuava igual.

2. La Casa del mar celest (The House in the Cerulean Sea, 2020) del nord-americà T.J.Klune (1982) funciona com un hospici per a criatures màgiques que no poden viure en la societat civil. Fins allà envien un inspector de l'estat per a comprovar que el seu director estiga fent la faena que toca i això és l'excusa per a parlar-nos d'acceptació, de diversitat sexual i de prejudicis. Una de les coses que més m'ha agradat és la relació que s'estableix entre el director i l'inspector, una relació romántica i sexual normalitzada, sense que la relació en sí esdevinga el centre de la trama per a dir: mira, estem normalitzant.

3. Las amigas de postín i altres relats de l'escriptor i músic Álvaro Retana (1890-1970) ens parlen d'una societat Alfonsina ben diferent d'aquella que traspua de les obres de l'edat de la plata. Són una série de novel•les habitades per personatges sexualment no normatius que viuen en la fina línia que separa la transgressió de la decència, una mostra d'una literatura que es nodria del format de fulletó. Retana acabà en la presó per la seua vida transgressora tot i que pel que es pot desprendre de les seues entrevistes, era un personatge més aïna que encaixaria en l'esperit de la movida madrilenya, rupturista per fora i profundament conservador per dins. Al cap i a la fi, provenia de l'aristocràcia.

4. Amb l'aigua al coll (Acqua alta, 2001) de la nord-americana Donna Leon (1942): el comissari Brunetti investiga l'assassinat d'un treballador de l'empresa encarregada de depurar les aigües de la ciutat de Venècia, l'element aquàtic és per tot. La ciutat dels canals, lluny de l'atractiu que l'ha conduït a morir d'èxit, és una ciutat atapeïda de turistes i insofrible al ple de l'estiu, una visió alternativa de la Sereníssima.

5. Després de descriure les memòries de la seua família a Les cendres d'Àngela (Angela's Ashes, 1996) i Ho és ('Tis: a Memoir, 1999), l'escriptor nord-americà d'arrels irlandeses Franck McCourt (1930-2009) continuà explotant el filó a El Professor (Teacher Man, 2005) en el qual parla de les seues experiències com a s en diverses institucions de Nova York. Personalment, comença fatal, tot burlant-se dels intents de revifar l'irlandés al sistema educatiu irlandés, tot i que algunes de les seues reflexions sobre els seus alumnes dels anys 60-70 mostren que aquelles actituds que ens pareixen tan recents i de les quals sovint ens en queixem, no ho són gaire.

6. José Ortega y Gasset (1883-1995) és un dels principals filòsofs del moviment regeneracionista espanyol que buscava les raons de la decadència que havien dut a la pèrdua de les últimes colònies l'any 1898. En la seua España invertebrada (1921) explora més en estes causes per a acabar per arribar a conclusions que ens posen davant del que representarà el moviment feixista als anys 30. Lamenta que no existisca un poder fort que solucione tots els mals de la nació, ni que esta nació haja perdut l'ambició d'expandir-se en l'àmbit internacional.

7. La Comuna de París és un dels fets més apassionants del segle XIX i que sovint passa desapercebut, però va ser el primer intent seriós de dur a la pràctica les teories de Marx així com d'acabar amb les recialles de l'Antic Règim barrejades amb el monstre bonapartista. Malauradament, l'experiència acabà amb les elits aliant-se als enemics, els prussians, per a reprimir durament el poble. En l'obra Història de la Comuna de 1871 (Histoire de la Commune de 1871, 1876) el periodista tolosà Prosper-Olivier Lissagaray (1838-1901) dona veu a este episodi.

8. Piazza d'Italia (1975) és una novel•la d'Antonio Tabucchi (1943-2012) que va escriure en meitat dels anys de plom i que ens trasllada als marenys de la Toscana, on a principi del segle XX la gent encara vivia en barraques. Des d'eixe paratge inhòspit ens conta la història contemporània italiana, les guerres, l'auge del feixisme i la postguerra, tot servint-se del realisme màgic per a crear un relat que és alhora humil i fantàstic i fer una radiografia de la societat italiana, dels seus somnis i dels seus temors, de la misèria i de les migracions aldilà de la mar.

9.Un jardí a Baldapur (Le jardín de Baldapour, 1998) és la biografia ficcionada de la periodista francesa Kenizé Mourad (1939), descendent d'un rajà de l'Índia per part de pare i del soldà d'Istanbul per part de mare. Nascuda a París poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial i òrfena des de ben petita, Kenizé tardarà a trobar-se amb les seues autèntiques arrels, tanmateix, quan per fi arribe a l'Índia i conega la seua família, li vindrà el desencant per la distància entre allò que imaginava i la realitat. Paral·lelament és un retrat sobre l'esdevenir històric de l'Índia al llarg del segle XX, la construcció de la seua nacionalitat i la difícil convivència entre hindis i musulmans.

10. Alacant contra València (2005) d'Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940) és un assaig que intenta posar llum a l'animadversió que sent Alacant cap a València i a la ignorància que sent València envers Alacant. Esta manca d'enteniment beneficia, i per això ha estat potenciat, l'estat central. De tota manera em fa la sensació que no aprofundeix en cap idea i va repetint al llarg de les pàgines la mateixa tonadeta i parteix de pressupostos fusterians prou superats com considerar la burgesia l'únic actor capaç de fer canviar les coses.

11. El jardí dels Finzi-Contini [Il Giardino dei Finzi-Contini, 1962]. La vaig rellegir fa uns anys (en el 2017) i enguany he tornat a passejar pel jardí de la família Finzi-Contini de Ferrara, però en la llengua original en què fou escrita per Giorgio Bassani (1916-2000) allà pels anys 50. És la crònica de la mort anunciada de la comunitat jueva de Ferrara en la Itàlia de Mussolini. Per a no repetir-me i com que cada lectura és diferent, trobe que en este viatge m'he identificat més amb el desfici que sent el protagonista i l'animadversió que acaba per despertar en la protagonista. Supose que són coses de l'edat.

12. Paul Lafargue (1842-1911) provenia d'una família cubana d'arrels franceses i és conegut per ser el gendre de Karl Marx i introduir el marxisme en Espanya. En el Dret a la peresa (Le droite à la paresse, 1880) va més enllà dels postulats del seu sogre i defensa que en una societat ideal els seus individus haurien de treballar menys i així podrien dedicar més hores a l'oci, a gaudir i a formar-se, però per a això caldria que tots treballaren, incloent-hi l'aristocràcia i la burgesia. Així també s'evitarien les periòdiques crisis de sobreproducció i s'assoliria l'estat del benestar ideal. Ara amb això de les jornades de 4 dies crec que està més d'actualitat i que caldria rellegir-lo.

13. A través d'un relat que trontolla entre la realitat científica i la màgica, l'escriptor turc Orhan Pamuk (1952) ens endinsa en una Turquia que es debat entre trair-se a si mateixa i esdevenir occidental, fer un pas arrere cap a les seues arrels musulmanes o abocar-se en braços d'un nacionalisme excloent a través del viatge del protagonista que busca un llibre, el qual per revolucionari, també persegueixen les autoritats. L'estil de Pamuk a la Nova vida (Yeni Hayat, 1995) és justament una barreja d'allò que s'espera de Turquia, l'orient amb la seua màgia, i el que es desitja que siga, l'Occident racional. Tal volta això estiga marcat pel seu naixement a la ciutat dividida per antonomàsia, Istanbul.

14. Brigadistes, les Brigades internacionals a Benissa i Dénia (1936-1939) (2021) és un treball del benisser Robert Llopis que gira al voltant de l'estada d'estos voluntaris que arribaren per a combatre el feixisme i dels hospitals de repòs que el govern de la República instal•là als municipis de Benissa i de Dénia, tot oferint una instantània ben interessant de la vida a la rereguarda i de la dimensió internacional que assolí el conflicte.

15. Violeta i el llop (2018) és una història aparentment senzilla, però d'una gran profunditat escrita per Mònica Richart (1992) i situada en Anglaterra, lloc al qual es trasllada el protagonista, un jove de la Ribera acabat d'eixir de la facultat de filologia i amb ganes de menjar-se el món. Allà es trobarà amb dos jóvens valencians, Violeta i el seu estrany company de pis. Darrere de les extravagàncies de Violeta s'amaga una personalitat complexa marcada per l'autisme. Cal destacar la manera d'apropar-se a esta situació i a la de molts jóvens que han hagut d'emigrar per a cercar un futur millor.

16. La llarga vida de Marianna Ucrìa (La lunga vita de Marianna Ucrìa, 1990) és una novel•la històrica basada en la vida d'aquest personatge que va viure al segle XVIII. La seua escriptora, Dacia Maraini (1936) ens trasllada al regne de Sicília en plena època de les llums. La nostra Cicerone serà esta dama que fou obligada a casar-se de ben petita amb un oncle matxutxo. A més a més, a causa d'un trauma que se'ns revela cap al final, va perdre la capacitat de sentir, de manera que s'ha de comunicar amb la resta de membres de la seua família a través de paperets.

17. La bona lletra (La buena letra, 1992) de Rafael Chirbes (1949-2015) és una novel•la que m'ha resultat dolorosament familiar, les absències presents, els nusos deslligats. El temps que passa i ho rosega tot a miconetes. La tristesa que es converteix en costum i en mania. Una societat aspiracionista que ha anat traint els seus orígens amb la promesa d'una vida regalada. Chirbes retracta molt bé tot el mal que ens van deixar quaranta anys de dictadura i dels quals mai ens en podrem eixir. Els personatges d'esta novel•la podrien ser ben bé els que d'adults protagonitzen Crematori.

18. El portador de la flama (The flame bearer, 2016) és el desé exemplar de la saga de Víkings, saxons i normands de Bernard Cornwell (1944) i en el qual no succeeix res de rellevant per a la resta de novel•les. La meua teoria és que este escriptor ja té el final fet i es dedica a traure obres de palla mentre continue en vida per a poder mantindre's d'això i sense que res puga alterar el final que ja té fet. L'any 2020 es va publicar la darrera novel•la de la col•lecció i pareix que final. És una llàstima perquè els primers volums estaven bé i ha anat perdent interés.

19. Coses de la Cosa Nostra (Cose della Cosa Nostra, 1991) és una petita obra escrita pel jutge sicilià Giovanni Falcone (1939-1992) poc abans del seu assassinat en un atemptat i a través de la qual s'endinsa en el món de la màfia per a tractar de comprendre el fenomen. És força interessant, tot i que no aprofundeix en les dinàmiques caciquils i capitalistes que en formen part i acaba explicant-ho des de la perspectiva sudista, el sud incorregible que mai podrà ser civilitzat.

20. Gabriel Tortella (1936) és un economista i historiador català que en El desenvolupament de l'Espanya contemporània. Història econòmica dels segles XIX i XX (El desarrollo de la España contemporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX, 1994) analitza les principals qüestions econòmiques de l'estat espanyol per a entendre la seua evolució i la seua desigual relació respecte al context europeu. Trobe que tot ho analitza des d'una perspectiva liberal en què l'èxit o el fracàs es mesura segons el grau d'intervenció de l'estat. A més és un llibre que ha envellit malament perquè inclou moltes vegades a Tamames com a figura d'autoritat.

21. Isabel i Maria (1991) de Mercé Rodoreda (1908-1983) és una novel•la inacabada, concebuda a l'exili i parida pòstumament. Ens parla sobre la treseta entre dos germans i Isabel, de la qual naixerà Maria. La xiqueta no sabrà qui és son pare i viurà idealitzant l'home que va morir i odiant aquell que la va arreplegar ja d'òrfena. Una història contada des de diverses veus que ens transporta a la Barcelona de principis del segle XX i en la qual l'escriptora no sols aboca molt de la seua ànima sinó que prefigura alguns dels seus personatges més icònics que apareixeran posteriorment a la Plaça del Diamant o Mirall Trencat.

22. La Casa alemanya (Deutsches Haus, 2018) de l'escriptora alemanya Anette Hesse (1967) és una ficció històrica que transcorre a l'Alemanya de finals dels 50, durant els processos judicials de tots aquells involucrats en el camp d'Auschwitz. La protagonista que és contractada per a treballar d'intèrpret de llengua polonesa en els judicis, comença a descobrir fins a quin punt la seua família, uns humils taverners, hi estigué involucrada. Una reflexió sobre el paper de la societat alemanya en el nazisme i l'Holocaust, una ferida que mai ha acabat de tancar.

23. En el mes de juny m'he submergit en els escrits estoics de Sèneca i els seus Tractats Morals, un compendi de reflexions sobre la vida que no s'allunya massa de la literatura d'autoajuda de hui dia. El filòsof bètic instrueix de manera magistral sobre com afrontar les desgràcies de la vida i recomana una vida austera i allunyada dels plaers mundans, tot i que, i sovint se li retrau, ell va viure en un ambient molt diferent, en la cort imperial. Cal llavors, contextualitzar-ho en la seua experiència, en un ambient patrici i amb unes preocupacions que la majoria del poble no podia tindre o no tenia temps per a fixar-s'hi.

24. El Jurament (2018) de l'escriptora catalana Sílvia Romero i Olea (1962) és una novel•la històrica que ens situa entre el present i al segle XVII i que gira al voltant d'una obra de Rembrandt amagada davall d'un quadre anglés amb el tema del Gran Incendi de Londres de 1666. Els protagonistes intentaran descobrir la relació que hi ha entre les dos pintures. És una novel•la entretinguda i sense gaires pretensions que si haguera sigut escrita per un home i en castellà o en anglés hauria tingut més ressò, i més pàgines també.

25. No coneixia l'obra de Simone Weil (1909-1943) filòsofa francesa que lluità en la Guerra d'Espanya com a voluntària amb els anarquistes. De la seua experiència en el conflicte i del clima que es respirava a la França prèvia a la invasió nazi naix Escrits sobre la guerra (Réflexions sur la guerre). Ella mostra un total desencant cap a la violència i per això acabà caient en l'equidistància, i és el més decebedor de tot perquè col•loca en un mateix lloc agredits i agressors. L'obra també inclou pensaments sobre la Guerra de Troia i de quina manera viurien els seus protagonistes el conflicte.

26. La novel•la de Jules Verne (1828-1905) De Glasgow a Charleston (Les forces de blocus, 1865) és un fulletó situat en la dècada dels anys 60 del segle XIX quan la Guerra de Secessió als Estats Units va provocar una escassesa generalitzada de cotó en Europa i de retruc, dugué a la Gran Crisi del Capitalisme dels anys 70. Un comerciant britànic decideix embarcar-se cap al litoral de Carolina del Sud per a fer-se amb un carregament del preuat or blanc fins que acaba involucrant-se en la situació política del moment. És interessant per a vore les imatges que provocava el conflicte civil en la societat del moment. El pitjor és sempre la construcció dels personatges en l'obra de Verne, sempre molt plans i pobres.

27. El Raïm de la ira (The Grapes of Wrath, 1939) de John Steinbeck. Li vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi allargaré més.

28. La vista des del Vesuvi (The View from the Vesuvius, 2002) és un assaig de l'escriptor nord-americà Nelson Moe (1961) en què aborda el problema del meridionalisme, és a dir com Itàlia ha creat una imatge del sud d'Itàlia que tenia com a finalitat poder conquerir-lo i assimilar-lo sota la idea de crear una cosa nova de més positiva per a tots els italians. És interessant perquè podem traslladar la seua problemàtica a qualsevol altra relació seguint l'eix Nord-Sud o fins i tot Oest-Est.
29. Història de Finlàndia (A concisse history of Finland, 2006) de David Kirby, historiador britànic especialitzat en l'est d'Europa i el món Bàltic, és una introducció d'este país desconegut del nord del continent. Encara que posa el focus en els esdevenirs polítics i es deixa pel camí altres aspectes de tipus social, econòmic i cultural, a banda que com a bon britànic demonitza l'URSS i minimitza la relació que tingué Finlàndia amb el feixisme durant els anys 30 i 40.
30. Això (It, 1986) de Stephen King. Llibrot de vora 1500 pàgines que narra l'enfrontament entre un grup de set adolescents contra un monstre que s'alimenta dels xiquets de la població on viuen. Com sempre, en les novel•les de King més que l'ens sobrenatural de torn, el més paorós és la societat nord-americana farcida de racisme, xenofòbia, violència, violacions i armes. A més, a la novel•la es diu que eixe poble és el que més casos de desaparicions de xiquets té i a ningú li importa. Ho podem llegir com una crítica a una societat cada volta més individualista que no es preocupa per l'esdevenir de la comunitat i que solament mira pel mateix benestar.

31. Història Oxford de l'Antic Egipte (The Oxford History of Ancient Egypt, 2000 ), coordinada per Ian Shaw i amb la participació de diversos autors, és un repàs sobre la quatrimil•lenària història d'una civilització de la qual pareix que no s'ha acabat d'escriure tot. L'estil es fa un poc pesat en el sentit que està molt enfocat a arqueòlegs i que a voltes més que una obra de divulgació, pareix el catàleg d'un museu. D'això se'n queixava Jacques Barzun, que els historiadors havien perdut la capacitat d'escriure i de comunicar revestits d'un pretés cientificisme.

32. Canto jo i la muntanya balla (2019) d'Irene Solà (1990) és un conjunt d'històries lligades com a novel•la i que transporten a un temps passat dels Pirineus, fins que alguna paraula moderna com dron o facebook et torna a la realitat i llavors no saps ben bé on et trobes, un marge format per pedres entre les quals conviuen bruixes, gegants, assassins, soldats, el present, el passat i el futur. El realisme màgic eixamora les seues pàgines en un relat àgil i gens pesat que dona veu no sols als humans, també als animals i als accidents del paisatge.

33. Assortiment d'animals (Animal Crackers, 2004) de Hannah Tinti (1973) és un compendi de relats que tenen com a protagonistes directament o indirecta, els animals. La majoria d'ells d'una resolució força inquietant i que desdibuixen la ratlla que separa la racionalitat humana del fet animal. Hi ha per exemple unes girafes que es declaren en vaga per a aconseguir millores en el zoològic, una elefanta que maltracta els seus cuidadors, una dona que ha de cuidar la serp del seu amant desaparegut, etc. Són ben frescos i amb un estil senzill, però d'una gran profunditat moral, com una mena de faules del segle XXI.

34. Trenque la regla d'autor per any i llig per segona vegada enguany Chirbes (1949-2015), o millor dit rellig el seu Viatger sedentari (El viajero sedentario. Ciudades, 2004) perquè m'abelleix descobrir algunes ciutats a través dels seus ulls, de la seua mirada desencantada amb el món. Lluny de les guies de viatge genèriques, i pareix que sempre assegut a una terrassa, Chirbes contempla l'ànima de les ciutats, els seus viava, des del tràfec del port de Shanghai fins a l'animació de Puerto Vallarta, la Leningrad desapareguda o la delicadesa de ciutats com Salzburg o Zurich.

35. La maja desnuda (1909) de Blasco Ibáñez (1867-1928) és una novel•la poc ambiciosa, ja de maduresa en què es donen la mà l'Obra d'Émile Zola, publicada una vintena d'anys abans, i la trajectòria vital del pintor Joaquín Sorolla i amic de l'escriptor. El resultat és la història d'un pintor turmentat perquè el seu desig de retratar una figura nua, entropessa amb el sentit de la moralitat de la seua muller, per a la qual això és pornografia. Llavors el pintor cercarà venjar-se amb una relació fora del matrimoni.

36. L'any del diluvi (The year of the flood, 2010) de Margaret Atwood (1939). En una societat postapocalíptica un grup de membres d'una secta vegana intenta sobreviure en un món destrossat per un virus. Els supervivents intentaran no perdre la seua humanitat en un entorn hostil que replanteja el vell debat il•lustrat que esguita este tipus de novel•les: és l'home roín per naturalesa o és la societat la que el corromp? El món del qual provenen no és molt millor: hamburgueseries de carn humana, control de les grans corporacions, animals modificats genèticament, impunitat dels rics sobre els pobres. Em va costar entendre molt del neollenguatge que hi apareix, referit a plantes i animals i també perquè forma part d'una série.

37. Mireia de Purificació Mascarell (1985) és una novel•la que actualitza els mites romàntics, no amatoris, sinó del corrent cultural huit-centista, però a l'Horta de Xàtiva, tot seguint l'obra d'un psiquiatre que analitza la histèria femenina, aquella malaltia també d'època, una pintura arreplega l'encàrrec de fer el retrat d'un psicòleg que amaga un secret. Al mateix temps troba en el cementeri, eixe altre indret romàntic, un altre home ben paregut disfressat de Lord Byron. En poques pàgines ens desplega esta davallada als inferns de la bogeria.

38. Això diu que era... així comencen molts contes valencians i en aquesta obra, la seua autora, Pilar Carrillo fa una arreplega d'alguns d'ells, a partir de la tradició oral del seu poble, de la Romana. Ha emprat a més el valencià propi de la població, intentant mantindre's fidel al relat contat pels seus majors. Això sí, he trobat a faltar alguna explicació històrica o interpretació antropològica, especialment pel que fa a alguns contes que pareixen calcats dels germans Grimm o de Perrault i se'm queda el dubte de si formen part d'un corpus oral continental, o si es deu a la influència de la literatura sobre els informants.

39. Balzac i la petita modista xinesa (Balzac et la petite tailleuse chinoise) de Dai Sijie (1954) conta el viatge de dos jóvens urbanites a la Xina rural, a prop del Tibet, en plena Revolució cultural durant el govern de Mao Tse Tung. Allà els jóvens s'enamoren de la modista que dona nom a la novel•la. Gràcies als llibres prohibits que porten, la modista coneixerà el món que hi ha més enllà de la vall i començarà a covar un desig per anar-se'n ben lluny de les muntanyes.

40. L'emigració valenciana als Estats Units i el Canadà: el somni americà contra el caciquisme i la fil•loxera (2021) de Juli Esteve Carbonell és un treball molt extens sobre el fenomen migratori valencià cap a les Amèriques, des dels motius a les repercussions, passant per la integració, el retorn, èxits i fracassos i l'impacte dels fets històrics. Aporta gran valor pel treball de la memòria oral just en un moment en què molts dels seus protagonistes estan morint.

41. El cementeri de Praga (Il cimetero di Praga, 2010) d'Umberto Eco (1932-2016) és una faula sobre la manipulació i això que hom anomena més modernament postveritat. Situada en la Itàlia vuitcentista, el protagonista es veu involucrat en una série de conspiracions polítiques conservadores per a protegir els interessos de les elits. El dit cementeri fa referència als famosos Protocols de Sió que bastiren tota la propaganda antisemita anterior a l'Holocaust. L'obra fou pol•lèmica en el seu dia perquè ni l'Església ni la burgesia n'ixen ben parades. La manera de narrar és a dos veus, les dos personalitats que ocupen el mateix cos del protagonista i que es comuniquen entre elles a través d'escrits. En eixe aspecte em va recordar a la pel•lícula japonesa Your name.

42. Boccato di cardinale (1986) d'Ofèlia Dracs és un compendi de relats que giren al voltant del menjar i que tenen com a escenari un sopar a cal Papa Alexandre VI. Llavors es fa un concurs i els convidats conten alguna història sobre l'acte d'alimentar-se, són narracions preses dels evangelis principalment, per exemple el fruit de l'Eden, el Sant Sopar, les llentilles d'Esaú, el sopar a ca Emaús, el miracle dels pans i dels peixos... ben mirat la Bíblia n'és plena, de menjar. Ofèlia Dracs va ser un grup d'escriptors catalans que davall d'eixe pseudònim van desenvolupar la seua tasca literària principalment als anys 80 i que es va dedicar a la literatura de gènere.

43. Andròmines (2009) de Rafa Gomar és la història d'un vidu que tracta de superar la pèrdua de la seua muller mentre lidia amb la crisi de la mitjana edat. El punt de vista és el dels objectes que foren de la dona finada i que evoquen tants records, les andròmines del dia a dia. Ací la descripció pren una gran importància, més que la història en si, que està molt vista. La manera com aborda el tema del sexe és un poc incòmoda, perquè pareix més una autorealització de fantasies de l'autor que un aspecte que aporte a la trama un punt d'avanç.

44. El món de l'antiguitat tardana (The World Of Late Antiquity 1971) de l'historiador irlandés Peter Brown (1935) analitza la transició des de l'antiguitat a l'edat mitjana superant les velles interpretacions que parlaven de ruptura i subratllant els elements de canvi, i més interessant encara per les lectures actuals que s'hi poden fer, aventura que esta transició va ser un oportú canvi dirigit per les elits o almanco del qual se n'aprofitaren, per a poder retindre el seu poder en un context de forta crisi social i econòmica que feia inviable els sistemes que havien funcionat fins al moment.

45. Dotze contes pelegrins (Doce cuentos peregrinos, 1992) de Gabriel García Márquez (1927-2014) és una arreplega de relats escrits en diferents ciutats del planeta per les quals passà l'escriptor colombià. Fidel al seu estil, s'hi barregen la realitat i la fantasia alhora que fan un retrat social de ciutadans d'Amèrica Llatina i el xoc cultural que troben en uns altres contextos, que esdevé aleshores el fil conductor. En alguns relats apareix el mateix autor, acompanyat d'altres figures com Neruda i interactuant amb personatges sorgits de la seua imaginació, però que segons ell, tenen una base real.

46. Feixisme persistent (2020) d'Alba Sidera és una anàlisi de com ha anat creixent el neofeixisme a Itàlia al recer d'uns mitjans de comunicació cada volta més controlats per l'oligarquia, la desídia de l'electorat, el creixement del populisme i la despolitització provocada pels anys de Berlusconi en un context de crisi econòmica i social. Tot plegat és un espill on mirar-se per a vore el futur que ens espera.

47. Màrmara (1994) de Maria de la Pau Janer (1966) és una faula moderna que em recorda a eixes pel•lícules que barregen animació i acció real perquè Màrmara és per una banda, la típica novel•la costumista de Bromera sobre una jove que decideix buscar faena en Palma i per l'altra banda té un component de novel•la gòtica que evoca narracions huitcentistes amb un toc de dramatisme tràgic que és marca de la casa i que també apareix en Orient, occident. Tot plegat no acaben d'encaixar les peces, però també al mateix temps resulta renovador atés el catàleg tan poc ambiciós en la narrativa, que trobem normalment escrit en català.

48. L'home del llac (Kleifarvatn, 2004) de l'escriptor islandés Arnaldur Indridason (1961) és una novel•la policíaca ambientada en la Guerra Freda que pren com a punt de partida la troballa d'un cadàver no identificat en un llac que s'ha assecat. Escrita a dos temps, entre el Berlín dels anys 60 i principis del segle XX, s'endinsa en un laberint d'espionatge dins del Partit Comunista Islandés. M'ha resultat original per l'ambientació desacostumada, un poc repetitiva en el seu missatge "que roïns són els comunistes" mentre passa per alt les ingerències dels EUA en l'illa, i embolicada pels noms islandesos. Això sí, vaig haver de reprimir la temptació de començar a estudiar islandés.