NOSTÀLGIA AMB OLOR DE SAL

Passegem pel port de Xàbia una tranquil·la vesprada d'hivern, al fons el Puig de la Llorença pareix el Mont Vesuvi en una estampa napolitana, amb la mar com una bassa d'oli i el cel rosat producte de les calmes de gener i entre l'olor de salobre i a humitat sempre resta un regust amarg a nostàlgia verinosa. Cada racó és una porta evocadora al passat, a un passat que sols existeix en la memòria. Ací hi havia...allà estava...quan eixia d'escola passava per ací...em sabia este camí de memòria...jugàvem entre les roques de l'escollera...entre les runes d'un riurau abandonat i que ara és un bloc de cases d'estiueig...a l'antiga caserna de carrabiners que ha deixat pas a una plaça perquè els bars tinguen més terrasses...en una cala que la mar es va engolir...

Passejar pels espais de la infantesa arriba a ser traumàtic perquè tots es constata el fet que tots eixos llocs han sucumbit substituïts per una anodina modernitat que ho ompli i ho despersonalitza tot. M'embarga la melangia i em pose trist. Tot canvia, ja ho sé, però cal que canvie tot tan de pressa? Construccions i més construccions, destruccions i més destruccions. Tot de turistes i visitants que seuen per unes hores, que consumeixen un espai i desapareixen per a sempre, com tot, fins que també el temps esborre els records.