Tots els canvis econòmics i socials, i de retruc, culturals encara que menys explorats, associats a allò que anomenem revolució industrial van transformar el món per a sempre i el feren irreconeixible i d'aleshores ençà, encara lidiem amb els seus efectes com un trauma no resolt.
En la segona meitat del segle XIX la població europea començà a créixer, disminuí la mortalitat mentre que la natalitat es mantenia elevada i tota eixa teoria. La mecanització i la revolució liberal expulsaren molta gent del camp i la incipient indústria urbana absorbí la mà d'obra excedentària. Tanmateix, les ciutats no podien acollir eixa població al mateix ritme i començaren a créixer de manera desordenada fora de les muralles i al voltant de fàbriques i vies de tren. Abans hauria dit que les ciutats medievals havien crescut amb eixe caos, però després de dos assignatures d'art medieval, he de reconéixer que la ciutat seguia uns patrons més lògics que l'ordenament posterior. S'enderroquen muralles, apareixen ravals sencers, infrahabitatges a la vora de camins, rius i platges...
Paral·lelament, començà a aparéixer una preocupació per l'habitatge, l'urbanisme i el creixement ordenat de les ciutats. I hi aparegueren llavors noves propostes, algunes ben conegudes i vinculades al socialisme utòpic, com la de Cerdà a Barcelona i la de Soria a Madrid, que l'especulació immobiliària, gens nova, desvirtuaren.
Una proposta original és la que plantejà en Anglaterra l'urbanista Ebenezer Howard (1850-1928): una Ciutat-Jardí cooperativista, que eliminara les diferències socioeconòmiques dels seus habitants, que estretira els llaços socials que es difuminaven a les urbs i que acostaren l'home a la naturalesa, lluny de xemeneies, fum i parets per tot.
Les cases havien de ser una versió assequible de les cases burgeses o nobiliàries: edificació baixa, amb dos plantes i un jardí davant, model en miniatura dels grans jardins dels palaus. La il·luminació natural i la ventilació jugaven un paper destacat des d'una perspectiva higienista. En Anglaterra es poden vore a les poblacions de Letchworth i Welwyn.
A Espanya les Lleis de 1911 i 1922 de Cases Barates van afavorir la construcció de ravals com estos, per exemple la Ciutat Jardí de València que es construeix als anys 30 en el districte d'Algirós, Pedralbes a Barcelona, el Viso a Madrid, la Ciutat Jardí d'Alacant. Ara, moltes d'estes propostes pensades per a obrers, han esdevingut barris de classes aspiracionistes.
Acabada la Segona Guerra Mundial, s'abandonà este model, substituït per un altre de caràcter més racionalista, que permetera de traure més rendiment al sòl, edificacions ràpides i barates per a una Europa en reconstrucció i expansió. La màquina d'habitar de Le Corbusier era molt més sostenible per a la planificació urbanística perquè afavoria concentrar serveis.
Pel que fa a este model a la Marina, a finals dels 50 Xàbia visqué el seu període d'acceleració demogràfica, això i la riuada del 1957 que havia fet mal a moltes cases i fins i tot s'havia endut un raval per davant, el Raval de Baix, impulsen la construcció d'habitatges barats. Les Cases Barates o Cases Noves del Freginal.
El Freginal és un raval de Xàbia que fita cap a migdia amb el riu Gorgos i a ponent amb el Barranquet. Des de finals dels 90 ha romàs aïllat de la resta de la Vila per la construcció d'una carretera de 4 carrils mal anomenada Avinguda de Palmela, circumval·lació de la 734.
Les cases es construïren a finals dels 50 i principis dels 60, totes iguals, dos plantes i un jardinet davant. El plànol és de tipus ortogonal o hipodàmic amb un espai central vertebrador, la plaça de Xàtiva. De la part original hi ha 4 carrers paral·lels E-W i 3 transversals N-S.
A partir dels 70 s'abandona la construcció baixa i s'edifiquen les finques de 4 o 5 pisos que desvirtuen per complet l'essència original. Encara que este model no s'ha descartat, és el que s'ha seguit en urbanitzacions de xalets i bungalous, tot i que sense el vessant comunitari i fent de cada edifici una xicoteta fortalesa. Este urbanisme ideat per Howard no ha contribuït a crear una estructura social més forta, al contrari, durant els anys del boom immobiliari afavorí l'aparició de plans urbanístics allunyats dels centres, sense serveis, que accentuaven el caràcter individualista d'este tipus de casa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada