LA SENYORA MARIA

-Bon dia, venia a per un póster de la Granadella...ai, que bonico. Hui en dia, la gent està desvanida amb la Granadella, però jo l'he coneguda quan no hi havia ni carretera, ixíem a les 7 del matí de casa i anàvem pel Camí Vell de la Granadella. Quan arribàvem al Trencall, descansàvem un poc i després cap avall. Jo portava un meló baix del braç i els dia als amics: ajudeu-me que pesa i ells dien: no haver-te-lo portat. Andespués arribàvem i au, almorzàvem i em dien els amics: qué no mos donaràs un poc de meló? I jo deia: quan acabe de menjar vos en donaré. I em menjava dos tallaes i els en donava. I en fi, així passàvem el dia. A les 7 de la nit ja estàvem en casa [nota: en eixa època a Espanya teníem l'horari de Greenwich i no hi havia horari d'estiu, llavors a les 19.00 ja era fosc, com diu el refrany]. Després un altre dia pujàvem al Montgó, tampoc hi havia carretera ni camí, per no haver, ni estava la creu. I pujàvem i au, almorzàvem. En 'cabant algú deia, podríem dinar a la Cova Tallà. I cap allà mon anàvem. Tot el món em deia: Maria, anem a la Cova Tallà i jo contestava: deixeu-me, que estic farta d'anar. Però tu teu coneixes tot, vine. La veritat és que era prou corredoreta.  Després es va posar a festejar la meua germana i vam dir: per què no anem a fer una paelleta a la Cova Tallà? I agarràvem el montante i mon anàvem. 

A mi m'agrada molt caminar. Tots els matins d'hivern i tot, el meu fill em du i passege amunt i avall. Antes passejava per dins l'aigua, però ara ja no. Quan tinc fam me'n vaig a ca' els meus nebots de la Fontana i en entrar per la porta ja tinc preparat el got de cafè amb llet, les tostaes i la confitura. I aixina passe el dia. Quan em canse, cride a un dels meus fills i m'arreplega. Antes agarrava l'autobús però ja no tinc força als braços. Tinc tres fills, un és viatjant i els altres dos són tosqueros ahí a la carretera. És que fa anys em vaig trencar la ròtula i el metge em va dir: ja no caminaràs més. I jo li vaig dir: veges si no tinc que caminar més. Ara, em va costar dos anys de fisoterapia però ara estic de lo més bé. Andespués vaig tindre una trombosis i el metge em va dir: ja no mouràs més el braç esquerre. Veges tu si no l'havia de moure. Cuine, cusc i faig de tot amb ell. Tot està aquí, en el cap i en la voluntat. 

A mi no m'agrà vore la tele, un poc el Geografic, les notícies si fan bou. Ai, a mi el bou m'ancisa. Però sóc més de llegir, sempre he sigut llegidoreta, em llig el diari tots los matins i també llig molts llibres. Mai m'ha agradat que m'ho contaren. 

(jo) Quants anys té vosté?

Ui, com tu eres jove, te'n diré que en tinc 68, però de veritat en tinc 88. Jo he viscut una guerra i una postguerra. Ara, la postguerra molt pitjor que la guerra. Però bé, com teníem l'hortet, aigua, lo més important, hi havia gent que no tenia ni aigua i com ganes de treballar tampoc mon han faltat mai. Mon pare, que en glòria estiga, treballava de sol a sol i bé, anàvem passant. 

 (jo) Pues està molt bé, per a l'edat que té.

Ai, gràcies, tot això heu fa el llegir, llegir et deixa el cap al puesto. Me'n vaig, que tinc que fer el dinar. Ja em passaré un altre ratet.