dijous, 26 de desembre de 2013

LA VIDA D'IAN

Degut a la popularitat de Ian, he decidit compartir una part de la seua història, tal com ens la contà una nit, entre confidències i pintes de Guinness. Abans de res he de dir que la memòria sempre és pèrfida i pot ser alguns detalls no siguen exactes o siguen confosos. 

Ian va nàixer en un petit poble d'Escòcia, en un moment en què l'Imperi Britànic, que s'havia estés des del Pacífic a la Mediterrània, començava a ensorrar-se, com una relíquia anacrònica. És important aquest detall, per a comprendre l'escletxa generacional entre els escocesos que s'aferren a tot allò britànic i els que volen llevar ancles i salpar. Ian és un gentleman dels que ja no queden, un senyor britànic, d'eixos que es passejaven amb bombí i bastó per carrers victorians, il·luminats per fanals de gas que abaixaven al Reform Club a conéixer les últimes notícies que arribaven des de Calcuta o Hong Kong.

Ian va nàixer en un petit poble escocés i des de xicotet l'apassionava el futbol. Als 15 anys el contractà un equip de Nottingham i així marxà al sud, amb un farcellet d'il·lusions i esperances juvenils. El contracte era per a dos anys, però després del primer any l'equip no travessava un bon moment i van haver de prescindir dels jugadors importats. Llavors va haver de tornar a casa. 

L'eixida per a molts joves escocesos d'aquella època era la mina, on va perdre el seu dit, el qual encara mou inconscientment. Com havia perdut Ian el dit índex era un misteri que no ens atrevíem a desentranyar. Personalment, m'havia fet una història que involucrava abordatges pirates en les illes del Carib. La realitat no sempre supera a la ficció.

Diuen que un any en la mina equival a 10 en la superfície terrestre i Ian no volia deixar-se més extremitats en els dominis de Plutó, així que quan una nit, en un pub de parets greixoses, un desconegut li oferí vendre-li el seu negoci, no ho dubtà. El treball consistia a abastir d'hortalisses i fruites els mercats que hi ha al voltant de la ciutat d'Edimburg. Cada matí, amb un camió, havia de recórrer milles i milles, intentant véncer en una cursa al sol.

Pocs anys després, l'emoció de treballar en la carretera s'havia esvaït i el seu esperit li demanava assentament. Així va comprar una petita botiga de pinsos i altres productes per als animals. Era modesta, però li permetia guanyar-se les seues lliures. Allà també va conéixer la seua dona, Mrs.Brennan. La senyora de Ian és com eixos personatges que en la tele menten a tothora i mai ningú veu. Nosaltres no coneguem ni el seu nom. Per les descripcions que fa, jo me la imagine com la dona de David, el gnomo, vivint en una soqueta d'arbre. 

El senyor i la senyora Brennan muntaren una botiga de calces i roba íntima. Eren els anys 70 John Lennon feia la seua carrera en solitari, altres grups com Queen, Abba o AC/DC començaven a sonar en la ràdio de la seua petita botiga. Els anys daurats del capitalisme s'aproximaven lentament al seu final, sense que ningú poguera adonar-se'n i Ian s'havia instal·lat en la còmoda rutina de la middle class. Per a sobreviure al tedi, començà a involucrar-se en un equip de futbol local, el qual acabà per entrenar. D'aquí li ve el sobrenom amb què tothom el coneix The Coach. 

Ian va portar l'equip lluny, jugaren en l'Alemanya Oriental, Txecoslovàquia o Iugoslàvia, països que ja no existeixen, eliminats pels vents implacables de la història. Els diners i la fama vingueren acompanyats, i també els conflictes i acabà per deixar-ho. Els anys 90 havien arribat, Freddie Mercury havia mort i el seu lloc havia sigut ocupat per les Spices Girls, una metàfora dels canvis que venien. Ian acabà per tancar les dues botigues (entremig de la seua aventura futbolística, havia obert una segona), es jubilà i començà a treballar de porter nocturn en l'hotel, on ens delecta amb la filosofia d'un home que ha viscut en directe mig segle XX. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada