EN DESPERTAR

La cridòria dels xiquets em va despertar. Corrien d'aquí cap allà, com petites bestioletes alliberades. Una dona tractava de mantindre el control, sense resultat. Un esclau perforava una paret amb un sorollós i estrany artilugi. No sabia on em trobava. Era una petita sala il·luminada tènuement, encara que no podia veure ni veles ni torxes.

Vaig intentar alçar-me, volia eixir d'allà, tanmateix les cames tenien una opinió distinta. Tampoc els braços o el cap em respongueren. El meu cos s'amotinava contra la meua ment. Els xiquets s'arremolinaven al meu voltant, mentre aquella fembra els parlava. Jo no podia entendre que els deia. Un d'ells posà la mà sobre el meu genoll i fou mormolat, a pesar de què no vaig sentir res en absolut. Tot era molt confós.

Quan se n'anaren, arribaren més esclaus i començaren a instal·lar un espill davant de mi. Aleshores, sobre la superfície del vidre, es dibuixà una imatge i vaig poder veure el meu rostre de nou, grisenc, sense vida, cobert per solcs. Aterrit, vaig voler cridar però la meua boca, unida a l'avalot corporal, romangué muda i la veu es perdé en les entranyes. La meua pell era de pedra!

I en eixe mateix moment vaig recordar la tremolor, l'explosió, el cel atzabeja, l'aigua enverinada, els crits, el pànic, les curses a cegues a l'encalç de la supervivència. Vaig cercar fugir d'aquell infern, com tots, però fou impossible. No veia res i després de mourem a les palpentes, ensopegant, vaig trobar un racó de la casa. Feia molta calor, m'asfixiava, em vaig posar a la gatzoneta i a poc a poc em vaig adormir.

Vaig caminar perdut pel regne de Morfeu fins que, de sobte, l'aire esdevingué fresc, les ombres es dispersaren i el silenci emmudí. En recuperar la consciència, vaig veure uns esclaus amb pales i fent crits de goig. S'apropà aquell que semblava ser el seu amo i m'examinà detingudament. Després va felicitar els homes i se n'anà. Llavors em descolgaren lentament i amb cura d'aquell llit cendrós, em prengueren les mesures, em llavaren i feren dibuixos. Em clavaren dins d'una caixa i em vaig tornar a dormir. Aquesta vegada la son fou més curta. La cridòria dels xiquets em va despertar.

Vaig examinar el meu reflex atentament, com si volgués o esperés trobar un últim pedaç de vida. Vaig pensar en els meus familiars, en els meus amics, en els meus veïns, vaig pensar en ella. Què hauria sigut de tots ells? Haurien sofert un destí similar? No obstant i per tota resposta, els dies començaren a passar com si res. A l'alba arribaven els visitants, em miraven amb curiositat. Moltes vegades venien acompanyats per algú que els parlava llàrgament. Al capvespre desapareixien tots i per única companyia tenia el soroll d'unes sabates sobre el sòl de fusta. El calçat del meu carceller, que sempre passava per davant de mi sense prestar-me atenció. Havia de ser l'únic a qui no interessava. I això complicava encara més poder entendre la meua situació.

Evitava fer-me preguntes per a les quals, òbviament, no anava a obtindre resposta i així la situació es feia més sostenible. Em vaig instal·lar en una còmoda rutina. Em quedava allà, molt quiet i derrotat per les meues extremitats. Un matí tornaren els esclaus amb una caixa. En obrir-la, vaig veure que era una dona en una situació semblant a la meua. I de nou tornaren les preguntes. Volia saber a quin nom responia, on havia viscut, com havia sigut la seua vida. Però clar, sense poder parlar, les preguntes estaven destinades a marcir-se en la meua ment.

Tot canvià quan vaig escoltar una veu que cridava la meua atenció. Era la seua veu, encara que al principi vaig pensat que m'havia tornat completament boig. S'anomenava Júlia, jo li vaig dir que el meu nom era Claudi. Sense moure els llavis, les nostres ments podien comunicar-se des de la distància. Així vaig saber que ella també havia patit la ira del déu Vulcà, la mateixa que havia arrasat la nostra ciutat en unes hores. La mateixa que ens havia condemnat a l'eternitat. 

Mai abans l'havia vista, pot ser, les nostres mirades es creuaren un dia en mig del carrer, sense prestar-nos atenció. Pot ser, d'alguna manera, sabíem que teníem tota l'eternitat per fer-ho. Li vaig preguntar per ella, tal vegada l'havia coneguda o sabés res sobre el seu destí. Mai l'havia coneguda. Així vaig saber que l'havia perduda per sempre i ara em quedava una eternitat per existir sol. Vaig veure el somriure de Júlia, que es dibuixava al seu rostre de pedra. No sé si fou la meua imaginació, però jo també vaig somriure.