dimecres, 6 d’octubre de 2010

ÍDOLS CAIGUTS

Freqüentment ens mirem en el mirall d'algun ésser humà al qual prenem com a mentor. Emprem el seu reflex com a model a imitar, com a patró que seguir o per a construir les nostres experiències. Idealitzem eixe reflex que no és més que un miratge producte de la nostra ment subjectiva. Però els reflexos són dèbils i es poden trencar fàcilment per un gran cop o també per xicotets cops que clavillen la imatge fins desfer-la. Pot ser que ens adonem massa tard de la seua fragilitat de manera que ja no podem fer res per evitar la seua destrucció. És qüestió d'instants, en un moment t'hi fixes i veus com la imatge que tant havies admirat va esborronant-se fins esdevindre qualsevol cosa de diferent. És l'últim instant de vida del reflex, és en aquest moment quan la realitat pren la forma d'una gran massa que romp sense contemplacions el nostre ídol.

I una vegada el nostre ídol descansa descompost sobre el terra, què ens queda fer? Doncs hem de començar a confiar en el nostre criteri, ser nosaltres el nostre model a seguir respectant-nos sempre en les nostres idees, llavors és un pas natural en el procés de fer-se adult. Tot i que infinit nombre de persones en el món continuen vivint en la mentida dels seus ídols entronitzats, tal vegada per la mandra de construir-se un mateix, o pot ser per la covardia de destruir eixe ídol o fins i tot per la poca confiança que hom puga tindre en si mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada