dijous, 9 de juny de 2011

ALEMANYS, QUINA GRAN NACIÓ!

Què passa si ajuntes un grup d'historiadors i els poses a fer una tasca que els queda gran, ja siga fer un treball de sociologia, de didàctica o de psicologia? Les possibilitats són diverses. En primer lloc pot ser, tot i que és improbable, que acaben la tasca de manera ràpida, diligent i en mig d'un ambient de treball harmoniós. En segon lloc és probable, i quasi segur, que acaben discutint fins i tot pel color de la lletra. En tercer lloc, com que l'aigua sempre corre cap avall, el més segur és que comencen a divagar sobre les històries, i d'aquestes divagacions naix aquest post ofensiu contra els alemanys.

Estàvem immersos en l'apassionant món de les ideologies encobertes en els llibres de text quan, sorpresa, sorpresa, ha aparegut Marx per donar l'opinió de rigor sobre el tema i a partir d'aquí hem arribat a la conclusió que si cada nació europea ha aportat alguna cosa a eixa història comuna, l'aportació dels alemanys s'ha centrat en la creació de conflicte i distensió entre la resta de països.

Des que Alemanya és Alemanya, o bé, des que Alemanya no era Alemanya, sinó un mosaic d'estats en el què cadascú menjava en la mateixa casa, però cadascú al seu plat, han emergit periòdicament una sèrie de personatges que han arribat per sembrar la zitzània i confrontar els veïns.

En primer lloc, cal que ens remuntem al segle XI, les dues superpotències de l'època es disputen el dominium mundi, per una banda el Papat i per l'altre el Sacre Imperi Romano Germànic. El papa Gregori VII, un poc fins més amunt de la coroneta que els s'immisciren en els assumptes eclesiàstics els va recordar qui era ell i qui era el seu cap i tots s'acolloniren. Però heus ací que a l'emperador Enric IV el nom del Papa li deia poc i no estava disposat a que el Papa tinguera ninguna autoritat en el seus dominis i més fatxenda ell que ningú va nomenar l'arquebisbe de Milà (ciutat imperial en aquell temps). Clar, el Papa es va indignar perquè el que intentava evitar eren aquestes coses, que li furtaren atribucions. Total que van anar calfant-se i el Papa excomunicà l'emperador i aquest per no quedar-se curt va dir: -doncs tu també, i va excomunicar al Papa! I va proclamar a dit a un altre. La lluita de les investidures mai s'acabà de resoldre, va dividir la cristiandat entre els partidaris d'un bàndol i de l'altre i anirà rebrotant periòdicament al llarg del temps fins que tant la figura de l'emperador com la del Papa quedaran relegades a figures decoratives front a l'emergència de noves potències per l'occident europeu.



I arribem al segle XVI. Europa comença a oblidar les disputes creades pel cisma d'Avinyó i per la Guerra dels Cent anys (curiosament cap dels dos conflictes va estar motivat per un alemany, així que no els pararem atenció). Estem en plena efervescència del Renaixement, el Papa Lleó X vol tindre una capelleta discreta per al seu res i mana construir-se la basílica de Sant Pere. Aleshores mana crida a l'arquitecte de moda per aquell temps, Miquel Àngel Buonarotti. Li encomana que faja el sostre de la basílica: -No res, quatre teules per aquí, que quede asseat i bonico, que no queden degoters i au. Però el toscà, que devia ser el Calatrava de l'època, no podia pensar en clau de coses discretes i va idear una cúpula enorme. Quan li va presentar la factura al Papa, aquest va pensar: fotre! i això qui ho paga? Llavors Lleó X va cridar a la Generalitat Valenciana, per veure com podien arreglar-ho, però els síndics de la ciutat li van dir que la Gürtel encara no existia, que tornara a cridar 500 anys després a veue si li ho solucionaven. Com que Miquel Àngel no acceptava pagarés a cobrar en 2010 va trobar que el millor que podia fer era vendre el cel a parcel·letes i la salvació de l'ànima a un preu mòdic. Va enviar els seus recaptadors a totes bandes de la cristiandat per tal que passaren el caixonet de les almoines. (Continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada