dimarts, 7 de juny de 2011

Fent neteja, m'he trobat aquest cant angoixós. Devia tindre el dia toix.


Amor que captiva,
Amor que destrueix,
Amor que empresona,
Amor que derrueix.
Per què l’amor és necessari, si assoleix més ments preclares de les que basteix? 
L’amor és un parany, un fals tel darrere del què s’amaguen tot un seguit de processos químics que alteren la ment més disciplinada. 
Quants imperis han caigut per un amor? Quants regnes s’han venut? Quants principats s’han regalat?
És un invent demoníac que s’alimenta de la desesperança i de la insatisfacció.  Per què quan més impossible,  més atractiu és? O, per què quan més atractiu, més impossible és? 
Ambrosia dels nostres dies, destinada solament a déus i a uns quants mortals afortunats, mentre la resta pena anhelant i kamenat, no tastar-ne mai, ni un glop, d'aquest brou,  d’aquest dolç verí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada