divendres, 8 d’abril de 2011

QUI ENSENYA ELS PARDALS A FER-SE EL NIU?

Hi ha matins en els que les coses semblen funcionar perfectament, com una maquinària perfecta,  fins que una peça de l'engranatge es desprèn i es llança tots a rodar. Hi ha matins que desitges amb molta força tindre algun tipus de poder sobre el temps i te'n penedeixes de no tindre'l. Aquest ha sigut un d'eixos matins.

Després de sortir de l'institut he agafat el tren fins a Gandia i allà m'he comprat el bitllet de l'autobús. Res estrany, tot com sempre. De fet em sobraven trenta minuts des que havia arribat a l'estació i fins que sortira l'autobús. Així doncs, he esmorzat tranquil·lament i una vegada m'he menjat l'entrepà, he decidit esgotar el temps restant en una cafeteria. Mentre m'incorporava del banc on estava assegut, he sentit una sensació estranya que em recorria tot el cos. Era eixa sensació de que falta alguna cosa, que s'ha oblidat quelcom. Ha sigut l'acció inconscient d'intentar agafar l'invisible el que m'ha fet confirmar les pitjors sospites. M'havia oblidat el portàtil al tren! 

He corregut, cames ajudeu-me, cap a la taquilla, per tal de donar l'avís al revisor. Aleshores m'he adonat que el tren amb el qual havia arribat encara no havia marxat. Esperançat, he corregut més depresa cap a la cúa i embarbussant una sèrie de sons inconnexes he intentat explicar la situació al primer de la cúa per poder colar-me. Malgrat no poder emetre una frase coherent m'ha deixat passar amb cara de pocs amics. He aconseguit explicar-me millor a la dona de la taquilla i de seguida m'ha obert les portes per baixar a l'andana, sota l'advertència que el tren no trigaria en anar-se'n. He saltat els graons de tres en tres i m'he llançat dins del tren. Després he començat a córrer com una persona pertorbada, pels vagons fins que he trobat el meu portàtil, allà dalt del portaequipatges. He agafat la bossa i m'hi he aferrat com si fós la meua vida. Però el dia encara no havia acabat.

Encara no m'havia sobreposat del moment estressant quan he notat que el tren s'havia posat en marxa. Amb la cursa no me n'havia adonat que estava sonant l'alarma de tancament de portes. I allà estava, direcció cap a València de nou, mentre mirava pel vidre com Gandia quedava en la llunyania i amb ella el meu autobús. No, no, no, repetia amb to llastimós. M'he girat cap al seient on havia oblidat el portàtil i he segut amb resignació, mentre una xica que hi havia allà  em mirava amb cara de por: -estàs bé? vols seure aquí?- va dir (em va donar la impressió que pensava que jo era una espècie d'ésser obsessiu que sols podia seure en un únic seient, en el seu,  com Sheldon Cooper) - no, no passa res- li he dit -solament que estic atrapat en este tren...la xica ha pensat que era millor no seguir donant-me conversa i ha optat per callar. Fins que he saltat i li he dit: clar!  si baixe en Xeraco encara puc arribar a temps a Gandia!. I la xica ha posat cara de: val, però no em fages cap mal, per favor!

Així, amb ànims renovats he esperat arribar a la primera estació per baixar i fer el canvi de tren. Però quan he arribat a l'estació, el tren que anava direcció a Gandia ja estava allà i l'única alternativa viable era saltar a les vies i creuar però era massa arriscat. M'he comprat aleshores, un bitllet direcció a Gandia i he esperat novament resignat, el següent tren. Com he comprovat de seguida no arribaria fins les 12:05, el meu autobús sortia de Gandia a les 12:00, era impossible arribar a no ser:  a) que tingués la facultat de retrocedir el temps; b) que el tren passara abans d'hora. Tenint en compte on vivim, la primera opció era més factible. 

Mentre esperava en un banc, m'he adonat que sota el para-sol de l'estació, uns petits ocells s'estaven construint el niu. El pardal mascle anava col·locant aquí i allà petites branques, s'allunyava un poc per veure des de la distància la seua creació i tornava a retocar. Mentre la femella s'esperava a sobre d'uns fils de la llum, mentre contemplava l'obra i donava indicacions al seu company. I allà, abandonat en l'estació de Xeraco, mentre em feia a la idea que havia perdut l'autobús, em fixava com feien el que feien i intentava esbrinar per què aquell para-sol i no els pins o els tarongers que hi havien pròxims per fer-se el niu i  em preguntava: qui ensenya els pardals a fer-se el niu? com saben que han de fer el que han de fer?

pd: arribaré a Gandia a les 12:10, l'autobús haurà marxat cinc minuts abans per més inri. Hauré d'esperar fins les 15:00, al següent autobús. La xica de la taquilla m'intentarà consolar: almenys tens el portàtil. Si, li respondré, sobretot perquè hi tinc tots els treballs que he d'entregar en poques setmanes. Seuré en un parc a llegir fins que arribarà Paola i em farà companyia (moltes gràcies!). 

I així, un dia més en la meua vida tragicòmica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada