dijous, 21 d’abril de 2011

NO APTE PER A RELIGIOSOS

I si un dia despertares i te n’adonares que és l’últim dia de la teua vida? Què has malbaratat una existència en actes que ningú no recordarà i en converses banals que es perden en el vent? I si un dia en alçar-te del llit fores conscient que has nascut amb un comptador i que està arribant a la fi? Què lentament els segons s’estan esgotant i arribant a zero?  I si un dia en vestir-te començares a plantejar-te que cada acte pot ser l’últim? L’última vegada que et poses els pantalons, l’última vegada que passeges per eixe carrer, l’última vegada que sents el piular dels ocells, l’última vegada que veus el sol ponent-se dins la mar, l’última vegada que parles amb eixa persona.

La vida és tan plena de moments que poden ser els primers, els de sempre o fins i tot els últims sense saber discernir quin és quin, que mareja de pensar-ho. Però i si fos així? Ens agradaria que l’última vegada que ens posarem els pantalons pel matí començàrem pel camal dret o per l’esquerre? Ens agradaria que l’última vegada que passejàrem per eixe carrer contemplàrem les façanes de les cases o miràrem el sòl? Ens agradaria que l’última vegada que escoltàrem el piular dels ocells oírem un soroll o una melodia musical? Ens agradaria que l’última vegada que veiérem el sol ponent-se dins la mar unes ulleres de sol estigueren enfosquint-nos la vista? Ens agradaria que l’última vegada que parlàrem amb eixa persona li diguéssem paraules amables o discutírem amb ella?

La vida és tan fràgil que no val la pena perdre-la acumulant poder, fotent els veïns, imposant creences a la resta, destruint el paisatge, odiant la gent, afanant riqueses, discutint per discutir, resant ídols per guanyar-se una segona vida. La vida que tenim és la que tindrem i si la perdem l’hem perdut, no hi ha segones oportunitats, no hi ha paradisos ni més enllà on endur-nos tot el que en aquesta vida hem fet. Després de la vida hi ha el no res, no hi ha sols que es posen ni ocells que canten, no hi ha persones amb qui parlar, carrers pels quals passejar ni roba per vestir, allà els sentits es perden, no ho podem veure ni palpar, afortunadament quan arribe eixe moment no ho sabrem ja. L’únic que quedarà de nosaltres serà el record que hem deixat en les persones del nostre voltant, i eixa memòria pot ser bona o pot ser roin i fins i tot aquest record un dia s’esmortirà dissolt en el temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada