dilluns, 11 d’abril de 2011

CREMAR LLIBRES


Un dels últims llibres que he llegit és el de Ray Bradbury, Farenheit 451. Aquest llibre publicat en 1951 segueix la línia de les distòpies com per exemple Un món feliç d'Aldous Huxley o 1984 de George Orwell. Aquests autors van viure un període de molta inestabilitat social, econòmica i política. En aquells moments país rere país com si foren les fitxes d'un dominó, anaven caient sota règims totalitaris (Alemanya, Itàlia, Espanya, la URSS i un llarg i trist etcètera). Són aleshores producte d'una ment descontenta amb el món que les envolta. Aquests autors adopten un poc l'actitud del grillat que crida en la plaça del poble i que tot el món ignora.

En el país on viu Guy Montag (protagonista del llibre) els bombers no apaguen incendis, sinó que els provoquen. Cremen els llibres perquè llegir està prohibit. Llegir fa pensar i la gent que pensa és infeliç. En el país de Montag tots han de ser feliços a la força. Les cases ja no tenen porxos on la gent s'asseu a l'estiu a conversar, la gent ja no conversa perquè conversar porta a pensar i pensar fa la gent infeliç. En el país de Montag no hi ha silenci, la gent viu rodejada d'estímuls auditius, dels televisors, de les ràdios, dels aparells de música. En el metro els altaveus repeteixen constantment anuncis per tal que la gent no estiga en silenci durant els viatges, perquè la gent quan està callada, pensa i pensar porta a la infelicitat. En el país de Montag els cotxes no poden anar a una velocitat inferior a 100 quilòmetres per hora, perquè la gent que condueix a poca velocitat pot pensar. I així anem trobant el teixit d'un país en el que la gent viu feliç, feliç sense pensar, sense qüestionar res del seu voltant. La felicitat imposada com la màxima expressió de l'ordre i la pau. En el país de Montag aquells que tenen conductes perilloses, com aquells que els agrada caminar sota la pluja, poden aparèixer un dia morts en mig del carrer atropellats per un cotxe de conductor invisible.

El país de Montag però, no és ni la Itàlia de Mussolini, ni l'Alemanya de Hitler, sinó els EEUU de Mc Carthy, president que a pesar de ser "democràtic" no va dubtar a perseguir tot aquell que qüestionara les meravelles del liberalisme i el capitalisme, mitjançant una caça de bruixes contra tot allò que fera olor a comunisme o socialisme.


Per acabar, una reflexió del llibre contra aquells que s'acomoden al sistema i no el volen canviar:

El meu avi sempre deia: deteste un romà anomenat Statu Quo, omple els teus ulls d'il·lusió. Viu com si anares a morir d'aquí a deu minuts. Veu el món. És més fantàstic que qualsevol somni real o imaginari. No demanes garanties, no demanes seguretat. Mai ha existit res així. I si existira, estaria emparentat amb el gran peresós que penja cap avall d'un arbre, i tots i cadascun dels dies, emprant la vida per dormir. Al dimoni amb tot això,  batzega l'arbre i fes que el gran peresós caiga sobre el seu cul.

2 comentaris:

  1. te aconsejo que veas la película, esta colgada en Internet.

    imagínate, hace unos 30 años, el impacto emocional que me produjo.

    saludos, magnifico blog

    ResponElimina