dilluns, 23 de gener de 2017

PAVIA

Pavia no era part del viatge, fou una parada improvisada, un pensat i fet. Lugano era originalment el lloc pensat, una xicoteta ciutat del sud de Suïssa, la principal ciutat de la Suïssa italianòfona. Què hi ha a Lugano? No gaire des què la baronessa  s'emportés totes les obres d'art del museu Tyssen a Madrid. Però Lugano representava sobre tot el fet de poder visitar un nou estat després de dos anys. Trencar la maledicció. Tanmateix el destí, o millor dit, el sistema ferroviari italià i la seua xarxa de difícil comprensió s'interposaren en el camí. Recordava l'existència de Pavia vagament i desconeixia que es trobava tan a prop de Milà així que buscant un pla B, em vaig decantar per l'antiga capital dels llombards. Quina manera millor de tancar el viatge per la Llombardia?





Pavia és una ciutat de 70.000 habitants i es troba a la vora del riu Tesin o Ticino, a un tir de pedra. Això sí, si pogueres fer un tir de pedra de 30 quilòmetres. Fins fa pocs anys les comunicacions entre ambdues ciutats es resolien mitjançant naus, a través d'un canal d'aigua que unia ambdues ciutats. No vaig tindre sort i vaig haver de prendre el tren. 20 minuts va durar el viatge. És graciós si penses que necessites gairebé una hora i d'aquí cap amunt per al trajecte entre Calp i la Vila Joiosa (32 km) si les condicions són favorables, és a dir, mai.

I malgrat trobar-se tan a prop, és una ciutat tranquil·la, sense quasi turistes. De fet, dels vora set milions de turistes que rep a l'any Milà, únicament 300.000 van a Pavia. Crec que la resta opten pels llacs del nord o no eixen de la ciutat, cosa més difícil d'imaginar. Tanmateix l'absència de turistes no vol dir que la ciutat no tinga cap vitalitat, ja que gràcies a la seua universitat té un centre molt animat.

Com que Pavia no és molt gran, vaig tindre temps de sobra per a recórrer-la amunt i avall diverses vegades. Fins i tot vaig tindre temps de perdre'm buscant una cosa que la tenia als morros però que no veia perquè en la meua ment la imaginava diferent. Era el Navili Grand, el canal que uneix Milà amb Pavia. Com que en Milà sembla un carrer amb palaus i d'aspecte venecià, esperava trobar el mateix. Tanmateix el que vaig veure era una séquia no més gran que les que unien València amb l'Albufera i sense cap edificació.

Els llocs de Pavia que més em van interessar:

Els carrers
Quan els romans arribaren al Po per lluitar contra Hanníbal, Pavia ja existia com un poblat celta a la vora del riu. Els romans decidiren romandre en la regió i batejaren l'assentament amb el nom del riu, Ticinus. L'actual ciutat deu molt a la fundació romana, de fet encara s'hi distingeixen el cardus i el decumanus, els dos carrers que dividien tota ciutat romana en dos eixos N-S i E-O. El centre de Pavia és encara un recinte rectangular com els campaments romans amb les Vies Cavallotti i Cavour com a record d'aquests eixos esmentats. Aquesta disposició també ha provocat que totes les esglésies construïdes abans de la dominació espanyola tinguen una orientació oest-est en els seus absis. Això també ens indica que la ciutat no cresqué gaire abans del segle XVI. Durant el Renaixement i sota dominació hispànica s'enderrocaren els murs romans i es bastí un nou recinte emmurallat, a partir d'ara trobarem una major diversitat d'orientacions de les esglésies.

Plànol de Pavia amb els murs romans i els eixos castrals (font: http://www.paviaedintorni.it)


L'església de Sant Miquel o La Gesa de San Michel Magiur.
L'església era originalment la capella del palau reial dels llombards, el lloc on eren coronats els seus reis però després que un incendi l'arrasés al segle XI, fou reconstruïda amb l'estil i dimensions actuals. Destaca pel seu estil romànic llombard, estil que es caracteritza per l'ús de materials pobres, com la pedra arenisca. Com a elements decoratius empra els arcs cecs a l'exterior, element que influirà en el romànic català, per exemple. Els edificis poden tindre tres o cinc naus amb una diferència acusada entre la nau central i les laterals. Aquesta diferència es deixa veure en les façanes que a més, semblen separades de la resta de l'edifici, a manera del teló d'un teatre.

Façana de l'església de Sant Miquel amb els seus arcs cegats i les distintes alçades



Les torres de Pavia

Pavia, la ciutat de les Cent Torres, amb perdó de València i  de Varsòvia i  de Praga i de Mont-real i de Saragossa i de...no, de veritat, per què no comencem a ser més originals amb els epítets de les ciutats? És com allò de la Venècia del Nord o la Califòrnia d'Europa, alces una pedra i te n'ixen milers. Ara que ja m'he quedat a gust, fa sis-cents o set-cents anys a ulls d'un viatger, Pavia podia semblar una mena de Nova York medieval. Bé, si Nova York haguera existit per aquell temps, de segur que ho hauria pensat.  Més de cent torres ocupaven la ciutat, torres esveltes i llarguerudes d'entre quaranta i cinquanta metres d'alçada que representaven la potència de les distintes famílies senyorials. I és que hui, com ahir i com demà, vivim en societats falocèntriques en què tot acaba girant al voltant del sexe i de qui el té més gran. Torres més altes han caigut i amb raó perquè d'aquell centenar hui se'n conserven cinc i no sabem fins quan perquè pareixen tan fràgils que una mala ventada puga enderrocar-les.

En Pavia et trobes les torres per tot arreu, igual que la gent desconeguda (font: jo)


L'església de Sant Teodor o La Gesa de San Teudor.
Aquesta església es troba al bell mig de l'antic barri de pescadors, fet que ja sorprén perquè la costa més propera, la de Gènova, és a més de cent quilòmetres. Eren pescadors de riu? O a través del Po podien descendir còmodament fins a la Mar Adriàtica? A banda de pescadors també hi vivien barquers i comerciants que gràcies al Ticino podien arribar al Po i d'aquí al món mediterrani.  L'església fou construïda sobre una anterior en estil romànic llombard, les característiques del qual ja hem vist en Sant Miquel. La diferència és que aquí, en lloc d'arenisca s'ha emprat maó, una tècnica que proliferarà en l'arquitectura industrial del segle XIX. En una de les parets podem observar un fresc del segle XVI que ens conta la vida de Sant Teodor i és com llegir un còmic. Sant Teodor fou un bisbe de Pavia del segle VII que evità el saqueig de la ciutat per part de les tropes franques. Imagineu un ciutadà de Pavia que a principi del segle XVI es veia amenaçat per les tropes franceses. De segur que no li costaria cap treballa associar francesos amb francs i per això aquests frescs que representaven una història de huit-cents anys abans podien ser tan d'actualitat.

Fresc de la vida de Sant Teodor (font: http://wikimapia.org/47016/it/Chiesa-di-San-Teodoro)



La Universitat
És una de les més antigues d'Europa i fou fundada el 1361 sota patrocini de l'emperador Carles IV que observava amb preocupació com els seus súbdits itàlics anaven a estudiar fora, sobretot a Bolonya que era la gran universitat papal. Les facultats es troben repartides entre diferents edificis d'estil renaixentista del centre i pots passejar-hi sense que et diguen res. O pot ser, ningú no em digué res perquè pareixia un estudiant? Mai ho sabrem. I aquí una altra reflexió, per què totes les universitats antigues d'Europa continuen en ús i els de València hem d'estudiar en edificis horribles que pareixen l'atrezzo de Cuentamé? Perquè les universitats estan en els centres i aquí ho releguem tot als afores? Per què condemnem els centres a morir mentre alimentem polígons impersonals?

El pati renaixentista de la ciutat igualet que el de la Universitat de València però amb estudiants (font:jo)


Com a curiositat, diuen que en la Biblioteca pot trobar-se una urna amb les cendres de Cristòfol Colom, qui suposadament hi va estudiar. Així Pavia juntament amb Gènova, Sevilla, L'Havana i Santo Domingo es disputa tindre les restes del navegant. Espereu que Bilbeny no ens diga que en realitat està soterrat en Pavies, població de l'Alt Palància.

Altres llocs que paga la pena visitar són:  la Catedral de Sant Esteve i de l'Assumpció de Maria o Domm de San Steven e de Santa Maria amb la seua cúpula, la tercera més gran d'Itàlia després de les de Florència i el Vaticà;  el Castell dels Visconti, una monstruositat renaixentista, amb fossar inclòs, els terrenys del qual s'estenien per 10 quilòmetres; el Pont Cobert un pont renaixentista semblant al Pont Vell de Florència i reconstruït després de la Segona Guerra Mundial; les restes del Pont romà que es poden veure quan el nivell del riu és baix; o la plaça del Broletto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada