dilluns, 17 de febrer de 2014

REPTES

Reptes. Són els obstacles que ens apareixen al davant per mesurar-nos. La vida és plena d'ells i la majoria d'ells són més o menys grans en funció de les nostres ments. Hi ha un parell de reptes que m'abelleix recordar o millor dit, que necessite recordar.

Una de les coses de què més orgullós em sent és d'haver aprovat totes les assignatures de la carrera en primera convocatòria. Totes? No, afortunadament tinc dues petites màcules, una a què mai em vaig presentar i una altra que vaig aprovar en segona convocatòria. L'assignatura es deia Història de la Corona d'Aragó i el seu Cèrber era el medievalista Garcia Oliver. Era una assignatura prou exigent i no és per posar-li mèrits. A més molts dies havia d'entrar amb la classe començada, perquè em coincidia amb una altra i el professor em tenia fitxat. Però a banda d'això, quan arribà l'examen final, allò era la diferència entre la plètora d'aspirants a historiadors i els afortunats supervivents. Constava de dues preguntes: un document en llatí medieval per analitzar i una pregunta a desenvolupar relacionant la conquesta de Sicília per Pere, el Gran i la reforma del sistema fiscal de la Corona. Naturalment l'estampida de nyus del Rei Lleó era una agradable passejada de ruminants, en comparació amb els alumnes marxant espaordits de l'aula. Com si dels conductes de ventilació haguera començat a sortir napalm. Jo vaig intentar resistir un poc més, per això de morir amb dignitat, però així i tot vaig acabar renunciant.

Quan suspens una assignatura de caràcter optatiu el més normal és buscar-se'n una altra i provar més sort, a poder ser una que tinga fama de Maria i la done un professor fàcil. Però jo vaig intentar jugar-me el tot pel tot en la convocatòria de juliol. Em vaig llegir els apunts de cap a peus, repetides vegades. Recorde que per aquells dies estava preparant un viatge a Rússia i havia d'anar a Barcelona per temes de visats. Així que em vaig endur darrere els apunts i durant tot el trajecte (entre anar i tornar, unes 8 hores) me'ls vaig llegir fins a saber-me'ls de memòria. Vaig arribar a l'examen (i encara que ja he oblidat quines eren les preguntes) va ser un veni, vidi, vici en tota regla. Vaig traure un 7 que per a mi sabia a 10 i de resultes d'això vaig aprendre a no donar-se per rendit en cap batalla. Les batalles es perden quan l'últim soldat ha mort o quan la pel·lícula acaba i apareixen els títols de crèdit.

L'altra història es desenvolupa en medis més aquàtics. Em vaig apuntar a una de les piscines municipals de València aprofitant el descompte d'estudiant universitari. La monitora era una mena de tinent O'neil rediviva i en veure la meua tècnica, a mig camí entre peix lluitant per no morir i ànec amb les ales trencades, se'n va riure i em va recomanar que m'apuntara a un torn per a persones amb una tècnica menys depurada. O siga la piscina xicoteta, amb els jubilats. I tot això amb el gorro i les ulleres preceptius que accentuen la imatge ridícula. Després d'aquella humiliació vaig pensar de no tornar més. De comprar un passaport fals. De col·lar-me en un vaixell de plaer i començar una nova vida com a Jack, el pintor de xiques franceses en Nova York,  Però vaig decidir tornar perquè no perdia res i perquè no sabia on adquirir passaports falsos. Vaig aprendre a nadar decentment i recorde com la sergent monitora li comentava a una companya, que estava orgullosa de veure la meua evolució natatòria en un parell de mesos. D'aquí vaig aprendre a què malgrat fer el ridícul, cal intentar-ho tot. Més ridícula és la covardia. L'únic de què em penedisc és d'haver hagut de contemplar un dels meus professors en banyador i participant en una classe d'aquagym. Això no hi ha drogues que ho solucionen.

I dic que necessitava recordar-ho perquè davant el proper gran repte dos temors em sobrevolen. El primer és trobar-me una muralla infranquejable tan lluny i el segon és que en tornar em trobaré de nou en la casella d'inici, sense saber ben bé que fer amb la meua vida. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada