divendres, 17 de juny de 2016

L'ÚLTIM ENCONTRE

Aquest relat el vaig presentar a un concurs de narrativa breu de Teulada. La premissa era que comencés amb la frase: Tot va començar aquella nit d'estiu. 


Tot va començar aquella nit d’estiu. Jo fugia del soroll d’una revetla d’estiu. Tu escapaves d’una vida de dolor. Però en aquell instant no ho vaig saber. Ens creuaren sota l’ombra del vell castell, la lluna realçava la blancor del teu vestit. En una mà duies les sandàlies. Els teus peus descalços s’enfonsaven en l’arena de la platja amb cada passa. La remor de la mar va encobrir un tímid bona nit que vaig dir. No em vas contestar. Les nostres pells estaven recobertes d’una pel·lícula de suor, sal i arena. La calor no respectava ni la nit. Jo estava atordit per l’alcohol barat de la barra. Si no haguera estat borratxo,  haguera pogut llegir en els teus ulls el crit d’auxili que demanaven. Després d’uns minuts que paregueren hores, vaig reprendre el pas i tu també, enfonsant-te en l’arena.


Al sendemà trobaren el teu cos embolcallat amb el vestit blanc. De les sandàlies no hi havia ni rastre. La mar t’havia depositat delicadament a la seua vora, com si volguera vetlar-te. Vaig pensar que havies sigut un somni fins que vaig veure la teua fotografia en el diari local. Llavors vaig entendre el crit dels teus ulls, però ja era massa tard. I  d’ençà d’aquella nit no he trobat ni la pau ni la tranquil·litat. Cada vegada que tanque els ulls et veig caminant sota la lluna i cada nit, una oportunitat de salvar-te dels braços de la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada