divendres, 22 de gener de 2016

PER A REFLEXIONAR (VI)

La Catedral (1903) no és de les millors obres que pugues llegir sobre Blasco Ibáñez. Hi són presents la pobresa dramàtica, el costumisme i la crítica a l'església, tan característiques de les seues novel·les i tampoc falta la mort d'un personatge principal, un altre element notori de Blasco Ibáñez. Però serà que en aquesta es va allunyar del seu escenari natural, València o que és un manifest de 300 pàgines sobre la seua visió de la societat, és una novel·la no molt recordada. Tanmateix hi ha frases que apareixen en moments precisos de la teua vida i que per això es destaquen com una bengala en una negra nit.

"Després d'un llarg silenci, Gabriel va parlar amb dolçor, en vista del gest irònic i quasi agressiu del cadet.
A vosté li fereixen indubtablement les meues afirmacions. Crega vosté que ho sent, ja que no m'agrada ferir les sensibilitats de ningú, i més aquelles que formen l'ideal de la nostra vida. Però la veritat és la veritat. A vosté no li importa gens la qüestió social, no és cert? Ni la coneix, ni l'haurà preocupat un sol instant. El mateix ocorrerà a tots els seus companys de professió, i tanmateix el que vostés pateixen en el seu prestigi, en el seu amor a la pàtria i a la bandera, no té cap altra causa que el desordre social que hui impera en el món. La riquesa ho és tot; el capital és el senyor de la terra. La ciència regeix la humanitat com a successora de la fe, però els rics s'han apoderat dels seus descobriments i els monopolitzen per perpetuar la seua tirania. En el món econòmic s'han fet amos de les màquines i altres progressos, i els fan servir com a cadenes per a esclavitzar l'obrer, per obligar-lo a un excés de producció i limitant el seu jornal a l'estrictament necessari. En la vida de les nacions ocorre el mateix. Hui la guerra no és més que una aplicació de la ciència. Els pobles més rics s'han apoderat dels majors avanços en l'art d'exterminar; tenen ramats de cuirassats, milers de canons monstruosos, poden mantindre milions d'hòmens sobre les armes, amb tots els perfeccionaments moderns, sense que es trenque la seua fortuna. Als pobles pobres sols els queda el recurs de callar o indignar-se inútilment, com ho fan els desheretats davant d'aquells que detenen la propietat. El poble més covard de l'orbe, o el més sedentari, pot ser guerrer invencible o conqueridor gloriós si té diners. [...]"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada