divendres, 1 de juny de 2012

UNS QUE SE'N VAN

Últimament el panorama laboral en la fàbrica està mogut, des que li vaig dir al cap que me n'anava ja se n'han anat cinc treballadors, incloent l'albanès que havia entrat no feia ni dos mesos i un macedoni què va començar un dimecres i se'n va anar un divendres. Alguns d'ells foren acomiadats, d'altres se n'anaren perquè han trobat un treball millor, les diferències són abismals. Els primers se'n van sense dir res, reptant pel clavegueram i amb el cap ajupit. Els altres se'n van per la porta gran, fins i tot porten un kuchen i s'acomiaden de tots.

 Però uns i altres són sotmesos a la damnatio memoriae i el seu nom i les seues restes desapareixen de la fàbrica. La damnatio és eficaç, durant la meua estança per terres xabienques, se n'anà un altre i jo no m'hi vaig adonar fins la setmana passada, quasi un mes després. La damnatio té la funció de fer-te dubtar si eixa persona hi ha treballat realment o és un producte de la teua imaginació. S'arriba a l'extrem de no parlar mai més d'eixa persona, com si no hagués existit. És esgarrifós.

Però el pitjor és quan aquell què se'n va és algú que t'havia arribat a caure bé. L'últim en abandonar el vaixell ha sigut un xic rus, de Sant Petersburg, immigrat a Alemanya amb els seus pares tan aviat com el teló d'acer caigué, un d'eixos nous alemanys que no arriba a ser ni d'aquí ni d'allà, demasiado niño para la ciudad de los monstruos, demasiado monstruo para la ciudad de los niños. Ell va ser el primer de tots que em va dirigir la paraula, una vesprada de novembre, quan el sol ja estava ponent-se i no devien de ser ni les quatre de la vesprada i jo era jove, inexpert, com un animalet que hagueren canviat d'ecosistema. I quan es va acomiadar l'altre dia, va ser estrany el fet de pensar: aquesta persona ja no la tornaràs a veure mai més en la vida. La vida ens du per camins què de vegades van en paral·lel al d'altres persones i arribats a una cruïlla, aquests es separen per a no creuar-se mai més. I ara qui m'aconseguirà bolígrafs quan el polonès amargat me'ls furte? Amb qui prendre cafès furtius a mitja vesprada? Qui m'acompanyarà mentre espere l'autobús? Amb qui practicaré el meu rus rovellat?  I aquest és el preludi del que vindrà en unes quantes setmanes quan haja de deixar-ho tot per seguir marxant.

Canviant de tema, l'altre dia el cap de personal ens cridà a tots a l'oficina. El tema a tractar sempre sol ser la incompetència dels treballadors o un d'eixos discursos motivadors tret de les pel·lícules nord-americanes. Normalment jo sempre em salve pel tema de l'idioma i em vaig preocupar quan em digueren que jo també havia d'anar. Se'm glaçà la sang. A la fi tot el què havia de fer era signar una targeta de, no sabia ben bé com dir-ho, el format era el d'una targeta de felicitació, però en aquest cas seria de mal gust anomenar-ho així. És la típica cosa què encisa als alemanys. De fet en qualsevol supermercat hom pot trobar prestatges sencers amb targetes i xocolates d'embolcall personalitzat i dedicat (un xocolate per a un aniversari, altre per a un casament, un altre per demanar disculpes). Sobra dir que en la targeta el cap havia escrit un extens paràgraf i que nosaltres solament havíem d'estar d'acord amb allò i estampar la nostra signatura i tornar al treball, que el temps és or.

Hem de remuntar-nos uns dies en el temps per a saber perquè estàvem signant aquella targeta. Aquell dia era com un altre, probablement tots ens hauríem alçat del llit, hauríem desdejunat, hauríem llegit el periòdic o revisat el correu, hauríem fet diverses tasques per casa, després atendre les comandes i dinar i hauríem marxat al treball, però aquell dia per a un de nosaltres la vida anava a canviar completament en el transcórrer d'unes hores, aquell dia anodí seria el preludi d'una nova i pot ser dolorosa, etapa.

Aquella vesprada va vindre la policia al treball. Jo pensava que eren els de immigració què venien per mi. Havia de buscar algun lloc pel qual fugir i aconseguir, probablement segrestar, un cotxe que em dugués fins la frontera amb Bèlgica, en un parell d'hores probablement estaria en Brussel·les, des d'on podria volar fins al Congo Belga i començar una nova vida com a cap d'una quadrilla dedicada a l'exportació de diamants i coltan.

Però no, la policia no em buscava a mi, havien vingut per a informar què havien trobat morta la dona d'un dels meus companys de treball, un infart pel que sembla i a pesar de tindre solament 45 anys. En eixe mateix moment el temps i tot i estar darrere de la barrera, el temps s'atura, tots els problemes es minimitzen, sents la necessitat de telefonar totes les persones que aprecies per saber si estan tots bé. 

Així és la vida, vivim com si tinguérem garantida una existència eterna i una altra de reserva, tal vegada per la influència del cristianisme, no som realment conscients que des de que arribem al món el nostre final és morir, més tard, més prompte, mai ho sabrem, simplement un dia ens alcem i pensem en totes les tasques que tenim per davant, preparem plans de futur, pensem en el cap de setmana però mai ens plantegem que eixe tal vegada siga l'últim dia. Desgraciadament no tindrem cap recompensa en el paradís, un dia un cotxe, un llamp, un assassí, una malaltia, un terratrèmol i tot s'ha acabat però la vida continua.

Al sortir de l'oficina, després d'haver signat una targeta lamentant la mort d'una persona que no coneixia de res, un company sicilià em va dir: pensava que anaven a pujar-nos el sou a tots. Jo li vaig contestar: jo pensava que anaven a acomiadar-nos a tots. Sempre pensava que la mort ens igualava a tots, però fins i tot la capacitat d'indiferència que ens genera, ens diferencia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada