diumenge, 10 de juny de 2012

EL CEMENTERI ANTIC DE BONN

Monument al soldat caigut

De la visita a Bonn em vaig deixar per parlar de l'Alten Friedhof o Cementeri Vell, del qual volia esplaiar-me i li dedique una entrada sencereta. Malgrat que Bonn és una de les ciutats millor senyalitzades que mai he pogut visitar, em va costar un poc trobar-lo, vaig pegar milers de voltes pel centre buscant-lo, car si és antic, pensava, ha de trobar-se prop del centre. Em vaig perdre pel barri turc, em vaig ensopegar amb restes romanes i vaig conèixer a una família de Burgos, però del cementeri res de res.

Tomba del naturista Nöggerath

Ja havia decidit rendir-me, vaig arribar a l'estació de tren i en un gir argumental, propi d'una pel·lícula de Hollywood, un panell assenyalant el cementeri aparegué com un miracle, una música celestial sonà i en cinc minuts vaig arribar-hi. Havia comés un error de base i per això no podia trobar-lo. El cementeri data del segle XVIII i no està en la ciutat vella, sinó en un dels barris d'eixample  que es construïren en aquesta època. Va pagar la pena el temps perdut, tot i que em llevà temps per visitar el Museu Egipci o passejar pel port.



Quan ja hi era a les portes, vaig recordar que no m'agraden aquests llocs, em fan sentir incòmode. A més, vaig començar que pot ser seria una falta de respecte començar a passejar entre les tombes com si fora un vulgar ghoul. Però per a tranquil·litat de la meua consciència, el Cementeri Antic es troba adaptat a les visites turístiques, podem trobar des d'un mapa que ens assenyala la localització de cada tomba i ens conta la història del cementeri, fins a un guia, què una volta al dia realitza una visita guiada per l'indret. És com visitar les Piràmides o unes catacumbes i una bona manera de que llocs com aquests no queden en l'oblit i abandó.



El cementeri fou bastit l'any 1715 per ordre del príncep elector, què desitjava situar-lo fora de les muralles de la ciutat, ja que en aquell temps existia la creença que els cementeris dins les ciutats eren pernicioses per a la salud dels seus habitants. Aquest cementeri fou una revolució, perquè per primera vegada, segons deia el príncep "soldats, gents pobra, estrangers, ciutadans, xiquets i empleats domèstics" havien de soterrar-se en el mateix recinte, la mort els igualava a tots. Fins aquell temps, aquells què podien pagar-s'ho eren soterrats a les esglésies i monestirs, mentre que els pobres feien servir petits cementeris escampats per la ciutat. Això si, els jueus havien de seguir soterrant-se en un cementeri propi a l'altra banda del riu Rin. Cap a 1820, en un clar signe de que els temps estaven canviant, es permeté als jueus tenir el cementeri a aquesta banda del riu, però havien de continuar segregats fins i tot en la mort.



El cementeri gaudí de poca popularitat, curiosament entre la gent menys benestant. Aquesta situació portà al príncep elector el 1787, a prohibir utilitzar qualsevol altre cementeri que no fos el vell (que en aquell temps seria el nou). La normativa fins i tot, s'aplicà no sols a la ciutat, sinó al territori que corresponia a l'Electorat de Colònia (més o menys tota la meitat sud de l'actual estat de Renània del Nord-Westfàlia). Però encara hagué d'arribar Napoleó per a que la mesura es fes efectiva.


Des d'ençà el museu continuà creixent i ampliant-se, afavorit per les guerres i epidèmies. S'amplià fins a 4 vegades més fins que el 1884 ja no quedava terra adjacent i s'hagué de clausurar i fundar-ne un altre al nord de la ciutat. Des d'aleshores sols tingueren el dret a ser soterrats la gent il·lustre de la ciutat, o aquells que tingueren un familiar ja soterrat. Cap als volts de 1950 ja ningú més s'hi soterrà i el cementeri quedà abandonat. Pels volts dels anys 70 es constituí la societat d'Amics del Cementeri Antic de Bonn. La societat s'encarrega de tenir cura de les instal·lacions. També tenen un sistema de patronat de tombes, pel qual qualsevol pot apadrinar-ne una i fer-se càrrec d'ella, netejar-la, llevar les brosses que creixen, posar-li flors, així sembla que el cementeri encara estiga en ús.


El cementeri fou dissenyat no sols com un simple dipòsit de cadàvers, sinó com un lloc agradable en el qual passejar i descansar i al mateix temps, com un pulmó verd dins la ciutat. Així és agradable passejar-hi, sembla que hom estiga en un parc, rodejat de roures, plataners i fins i tot alguna sequoia. Això si, mentre siga de dia i les portes estiguen obertes. Si fa poreta hi ha que pensar que els morts no fan cap mal, més damnosos poden ser els vius, com els dos yonkarres que em van aparèixer de darrere d'una làpida, darrere de la qual estaven xutant-se. Als vius si que hi ha que témer.



A banda de tombes, també podem veure la capella de Sant Jordi, construïda al segle XIII i que fou traslladada dins del cementeri al segle XIX. O el monument als caiguts alemanys i francesos en la guerra franc-prussiana (1870-1871). Fent memòria, aquesta guerra va ser orquestrada per Bismarck que delejava  annexionar-se l'Alsàcia i la Lorena, dos territoris pertanyents a França però habitats per alemanys. El casus belli fou la recerca de pretenent a la corona espanyola per part de Prim. Ambdues nacions tenien un pretenent i un mal creuament de telegrames entre ambaixades fou l'excusa perfecta. Prússia s'annexionà aquests dos territoris (que retindrà fins el 1918) i es formalitzà el naixement d'Alemanya com a estat. Per a França va suposar una mena de crisi del 98, l'emperador Lluís Napoleó III caigué en descrèdit i fou enderrocat, naixent així la III República Francesa.

Capella de Sant Jordi


Soldat caigut en la guerra franc-prussiana


Pel que fa als habitants del cementeri, trobem des de músics com Robert Schumann, familiars de músics com la mare de Beethoven o l'amant de Wagner, historiadors com Niebuhr, l'esposa i el fill de l'escriptor Schiller, militars, rectors de la universitat, membres del parlament anglés. La flor i nata del romanticisme europeu-alemany. Destaca sobretot la tomba de Schuman, lloc de pregrinació per a molts amants de la música d'aquest compositor romàntic.

Tomba de Robert Schumann

En conclusió, em sembla una visita interessant i diferent. Tenim molts tabús respecte a la mort en la nostra societat actual i és una manera d'apropar-se a un pas inevitable de les nostres vides, per molt que intentem ignorar-lo. També em sembla la manera més adient de conservar el patrimoni sense permetre el seu abandó i posar-lo en valor. Pel que fa al patrimoni, els alemanys ens duen anys d'avantatge a pesar que trobem el mateix problema de sempre, tot està pensat per a un potencial turista alemany, llavors qualsevol informació està escrita en alemany.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada