dimecres, 20 de juny de 2012

SOBRE IMMIGRANTS, ALEMANYS I ALTRES GENTS QUE PASSAVEN PER AQUÍ

Alemanya té una població de vora 82 milions d'habitants, dels quals 15 milions són immigrants o descendents d'immigrants, ço és vora el 18% de la població no són alemanys de soca-rel. Si afegim que l'índex de natalitat de les dones alemanyes és un dels més baixos del món estem davant del malson de Hitler: en unes quantes generacions els alemanys seran minoria en el seu propi país (mentre paradoxalment són més i més en Mallorca). Molts alemanys, no solament de la vella escola, sinó també molts multicultis, contemplen amb preocupació com cada vegada hi ha més estrangers, sobretot turcs.

Els alemanys tenen una de les ràtio reproductives més baixes d'Europa, en contrapossició als turcs, què són la minoria més nombrosa i a conseqüència la més estigmatitzada. Per cada alemany que naix, naixen dos turcs, com si foren conills he sentit dir en converses informals. Curiosament d'això mateix es queixaven els valencians cristians del segle XVI respecte dels moriscos i els van acabar llançant a la mar. El tema turc en Alemanya donaria molt que parlar, des de la qüestió, per què emigren majoritàriament a Alemanya si els vincles entre ambdós països són pocs? Fins a  el mot turc es refereix a tots els que provenen, incloent-hi els seus descendents, de Turquia o qualsevol que siga musulmà?

L'estat alemany fa molts esforços per deturar aquesta dinàmica de natalitat, així les mares tenen moltes facilitats per conciliar treball i maternitat: treballs de mitja jornada (coneguts com a minijobs), subvencions per cada fill què naix, subvenció per cada mare que decideix criar els seus fills en casa en lloc de en un Kindergarten. Per a mi aquestes mesures van més encaminades a tornar les dones al seu lloc "natural", la llar domèstica (si, si, el Kinder, Kuchen, Kirchen en versió 2.0). Des que la dona s'incorporà al món laboral ments preclares i sàvies han subratllat repetidament que si les dones deixaren de treballar no hi hauria taxes d'atur (i si cremarem els boscos no hi hauria incendis forestals). 

Amb tot, el tema del què vull parlar és el de la immigració en Alemanya. Per a molta gent, és un drama veure com dia a dia hi ha més estrangers en Alemanya (i on escric Alemanya, pose el país que més li agrade: França, Itàlia, Bèlgica...). Pensàvem què després de Hitler aquestes coses s'havien superat però continuen latents, al mateix temps que s'estenen cap a països què comencen ara a viure aquest fenomen. I a l'hora que aquesta fòbia persisteix va fent-se més crítica, perquè hi ha moltes persones nascudes a l'Europa occidental que arrosseguen el pecat original de ser fills, néts i prompte també podrem trobar besnéts, d'immigrants. Aquests mai seran francesos, alemanys, belgues...sempre seran qualificats amb el gentilici de procedència de la seua família: àrabs, turcs, algerians, romanesos. Així i tot aquestes persones, criades en un ambient diferent, tampoc es senten plenament del país al què suposadament haurien de pertànyer. El resultat: conflictes socials què agreugen el problema. 

El més trist però, és que siguen altres immigrants els què es queixen de la immigració, és com tirar-se pedres a la pròpia teulada. Crec que vaig comentar el cas d'una reunió d'alemanys què es lamentaven de com en Alemanya cada vegada hi havia més estrangers, amb una deferència cap a mi, clar. El colofó fou: però a tu no et considerem estranger. No, si encara hauré de sentir-me afalagat, vaig pensar. I el més graciós, i quan dic graciós vull dir trist, i quan dic trist vull dir lamentable, és que la persona que més furibundament llançava atacs contra els estrangers és filla de croates (olé tu!) i què ara viu als EEUU. No, jo no sóc immigrant, jo simplement no sé on pondre l'ou.

L'argument més reiterat és el de la no integració però jo encara espere que algú m'explique clarament que significa integrar-se. No integrar-se és mantindre la llengua nativa?, mantindre els costums i les creences propis i transmetre-ho als fills? Aquesta croata que he esmentat té la clau de la integració, ella no sap parlar croata i ha aconseguit un grau perfecte de mimetisme alemany, això si els seus fills als EEUU estudien en un col·legi alemany, faltaria més! que s'integren els pobres. 

Per a mi oblidar les arrels no és integrar-se, és simplement caure en l'auto-odi, una anomia què a la llarga comporta més problemes, com el de la intolerància i pretendre ser més papista que el Papa què és sinònim de radicalisme i intransigència. 

Un altre exemple interessant és el d'un què treballa amb mi (no li dic company perquè és una paraula que conté accepcions que aquest individu desconeix). Baixet, veu aguda, cabells tallats al ras, té un caminar ben ert, com si cada dia es desdejunara una granera, entra a treballar a les 6 del matí i se'n va a les 5 de la vesprada i sempre està vigilant a tots els treballadors, furonejant com una fera afamada i insaciable buscant algú que no estiga treballant com cal, perquè ja sabem que el treballador és de naturalesa ociosa i irresponsable i necessita de la ma ferma de la patronal. Doncs bé, per totes aquestes característiques s'ha guanyat el meu apel·latiu del Führer. Aquest seria un dels alemanys de soca-rel, per a més motiu d'orgull, li diuen Klaus. Doncs bé, tinc comprovat que alemanys d'aquest tipus són animals mitològics, com els unicorns, els basiliscos o la democràcia.

Un dia a l'hora del cafè, un company obrí la capsa de Pandora i ens destapà el seu gran secret: sa mare és polonesa. Oh déu meu, això és horrible, és la fi del món, quina vergonya, deurien enviar-lo a la inexistent illa dels monstres (inexistent perquè en realitat és una península), etc, etc, etc. I com es va saber aquest detall? Doncs bé, perquè un dia va telefonar la seua mare al treball i de primera la dona ja parlava amb un alemany adquirit, no natiu (segons declaracions en primícia de la secretària que agafà el telèfon) i en segon lloc perquè quan pensava que ningú el sentia, es va posar a parlar polonès! Tota la vida muntant un teatre i al final se'n va tot en orris, descobert en un renunci. Després que aquest fet circulés com la pólvora, els més agosarats li van preguntar si algun dels seus pares havia nascut fora d'Alemanya (dit diplomàticament) i ell posant-se nerviós, encara hui, ho nega amb vehemència. 

Després hi ha dos germans, un d'ells idiota perdut, gran defensor de les excel·lències alemanyes: tenim els millors enginyers del món, els millors cotxes del món, els millors vins del món (en fi, tot el millor perquè si) i sempre acaba amb frases de l'estil: i en Espanya no teniu res, cultura? l'Alhambra? això no serveix per a res. I altres coses més fortes que convertirien Hitler en un adalil de la tolerància. Al principi m'esforçava en respondre però ara talle cantant-li el Deutschland über alles i deixant-lo amb la paraula en la boca. Doncs bé, aquest i el seu germà (ambdós jubilats però que continuen treballant, coses d'Alemanya) passarien per ser alemanys de soca-rel, amb noms hiperalemanys. Si, al principi hom pot pensar-ho, fins que un dia descobreixes que un és fill de suec i l'altre fill de belga. Hi ha un rumor alemany que diu què la majoria d'alemanys nascuts pels volts de 1945-1946, els anys de l'ocupació aliada d'Alemanya, realment tenen ascendència francesa, britànica, nord-americana, russa... 

Encara tinc més exemples, un alemany que va acabar confessant que són pare és holandès, un Kopfkäse (cap de formatge) apel·latiu carinyós que dediquen els alemanys als holandesos, amb les seues tulipes, els seus molins, el seu sentit de la llibertat moral i la seua reina. Per suposat no parla holandès, ja té prou càstic.

Quin sentit té tot açò? Hi ha actituds que realment no entenc, oblidar la llengua pròpia, renegar dels seus orígens, traduir-se el nom a la llengua local per caure en gràcia. De que serveix negar els orígens propis per cercar l'acceptació de la resta? Després està el cas oposat, el de viure d'esquena al lloc on es viu, el rebuig de la cultura local, el desconeixement de la realitat pròpia del país que s'habita, actituds com el háblame en castellano maleducado, el tindre supermercats amb el preu en lliures, el fet de viure en una urbanització aïllat de les comunitats indígenes i un, trístament, llarg etcétera. Perquè tots aquests també són immigrants per molt que fem malabarismes lingüistes i ens empenyem en distingir entre immigrant i resident (com si els immigrants no residiren o els residents no vingueren d'un altre lloc).

Per a mi, el model més acceptable què he vist fins al moment d'integració és el dels italians. Tenen ben clar d'on venen, parlen la seua llengua, de vegades les seues llengües, fins i tot dediquen l'esforç extra d'estudiar-les per a saber-les escriure i llegir també i sense viure al marge de la societat alemanya, tot i que al principi es desesperant veure com alternen italià, napolità i alemany en una mateixa conversa, a la fi he acabat adaptant aquest subdialecte sobretot pel que fa a conceptes alemanys relacionats amb el treball com anmelden, überstunden, frühsicht, spätsicht... i en parlar italià davant d'algun alemany, l'eterna reclamació: en (pose aquí la llengua que crega merèixer més respecte) per a que ho entenguen tots o el ja clàssic: estem en Alemanya, aquí es parla alemany (tot i que Àustria no és Alemanya i es parla alemany, veus quina cosa).

Com a bonus track, on treballe jo hi ha alemanys? Si clar, hi ha un alemany de soca-rel, si obviem el fet que els seus avis eren uns de tants alemanys de la Silèsia (actual Polònia) expulsats després de la Primera Guerra Mundial, però això ja seria entrar en el fascinant món de les fronteres europees. Si acceptem els silesians (i no salesians), llavors els austríacs, alsacians, suïssos i belgues de Lüttlich també són alemanys? Bé, això ja es enredrar massa, de moment acceptem als silesians com a antics prussians.

Doncs bé, aquest descendent de silesians és a més nét d'un membre de les Schutzstaffel, conegudes també com a SS. Un dia em va contar la història: després de ser expulsats de Silèsia, la família del seu avi es va traslladar a Osnabrück, una ciutat de la Baixa Saxònia. Amb l'auge del nazisme s'hi va integrar en aquesta guàrdia pretoriana de Hitler i no seria d'estranyar què entre la base electoral del nazisme hi haguera molts silesians, puix foren expulsats del seu país al so del cant de Wilson: una nació, un estat, per ressuscitar l'extint estat de Polònia (esbocinat i repartit a principis del segle XIX entre Prússia, Rússia i Àustria) i acabaren sent alemanys immigrants en Alemanya.  Acabada la guerra va morir de tifus, juntament amb la seua dona i 4 dels seus 5 fills (però no havíem quedat que eren els turcs els conills?). I millor que hagués mort així, perquè els americans assassinaven a qualsevol que dugués l'uniforme [de les SS] (assassins assassinant assassins, quin galimaties i quanta S junta) i si no, li haguessen donat un bitllet sense tornada a Nuremberg. 


A mi també m'agradaria creure en un món de piruletes en el què aquesta gent menyspreable hagués sigut jutjada i condemnada, però la realitat és ben distinta, sempre hi ha un segon camí amagat, així l'avi d'aquest company hagués pogut ser un de tants que es refugiaren sobretot en Argentina, via Dénia, i ara aquest company, en lloc de dur una existència gris entre les parets d'una fàbrica i cels metal·litzats, podria estar ballant tangos i plorant de devoció davant la tomba d'Eva Perón. Eixos nazis que encara queden pel món, sabran que ells són els immigrants en país aliè? I no som tota la humanitat immigrant, des que quatre australopitecs se'n van anar un dia de la Vall del Rift (Etiòpia) perquè tenien necessitat de veure món o de viure en unes condicions millors? Jo ja m'he perdut entre tant d'immigrant, emigrant, resident i dobles immigrants. Alemanya, un país de contrastos. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada