dimecres, 13 de juny de 2012

ESPORTS DE RISC

En Alemanya s'hi dedica la setmana a treballar, el dissabte a tindre cura del jardí, a fer petites reparacions en casa, a dur els xiquets als partits de futbol, a beure cervesa. El diumenge és el dia de practicar esport.  No és estrany veure gent que va a córrer, patina, va en bici, es desplaça en canoa pel Ruhr o camina amb una barreja grotesca de patí de línia i esquí. A mi m'agraden més els esports de risc. Per això el diumenge vaig anar a la Missió Italiana de Schwerte a veure el partit de futbol entre Itàlia i Espanya.

He de dir que en principi vaig intentar escaquejar-me. Quan em van enviar un event al facebook ho vaig ignorar, però al dia següent en arribar al treball els italians em van agafar per banda. No tenia escapatòria, havia de fer testament i després anar al futbol. No et passarà res, si nosaltres som com vosaltres. Per això mateixa tenia més por encara, perquè ens conec suficient per tindre'ls por. Estaria jo sol, si perdia Itàlia tindria problemes, si guanyava seria humiliant. Era un d'eixos moment en què siga quin siga el resultat, les conseqüències són nefastes.

Així que allà vaig anar, que siga que el Júpiter vulga. Els italians són el principal grup de residents en aquest poble. Napolitans, sicilians, calabresos en la seua majoria. Quasi tots són familiars, més o menys propers. Un degoteig de gent que arribà a Alemanya alguns fa 40 anys, d'altres 20, d'altres ja són nascuts aquí, però són més italians que la pizza. Tots venen d'una terra què sembla haver-se especialitzat en l'exportació de treballadors cap a Europa. 

La Missione Italiana és com una associació d'italians expatriats, on es reuneixen en les ocasions especials i es reafirmen en la seua italianitat. També hi celebren misses en la seua llengua, fan catecisme i s'hi donen classes d'italià per a que aquells que han nascut fora no obliden la seua llengua. I com no, s'hi projecten els partits de la RAI.

Afortunadament, al ser un centre catòlic no hi havia alcohol, aleshores els ànims estaven més o menys. Hi havia però, un jove enrotllat amb la bandera d'Itàlia que quan començà a sonar l'himne, es posà dempeus amb la mà al cor i pretenia que tota la resta el seguira, li va faltar posar-se a plorar de devoció en veure el president de la República. Per suposat eixes coses no van amb la gent del sud i el van fer callar. Aquest paio és el típic exemplar d'individu que no és ni d'aquí ni d'allà i pretén ser més papista que el Papa. Deu haver un bon nombre de població que flota en una altra dimensió, població que se sent d'un país en el què mai ha viscut i que es considera estrany en l'únic país que ha conegut.

A la fi el resultat fou 1-1 però els 90 minuts del partit, els vaig passar amb taquicàrdia. No sé si serà el més normal però a mi em va semblar que va haver molts intents de fer gol, per agreujar més encara la tensió. Hi ha molta gent pel carrer que quan veu el futbol es trastorna i jo tenia por que en cas de perdre el seu país, es llançaren sobre mi per espedaçar-me com a bacants furioses. Vora 30 italians destraletjant perquè una pilota no ha passat entre dos pals fa por, molta por. El proper diumenge optaré pel barranquisme sense arnès, em sembla més segur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada