divendres, 8 de juliol de 2011

CULLERADES DE REALITAT.

Et passes tota la vida estudiant perquè et diuen: "calfa't el cap si no vols calfar-te el llom", és una mena de contracte que acompleixes amb més o menys gana, et deixes els millors anys de la teua vida entre les pàgines dels llibres, amb la teua suor escrius pàgines i pàgines d'apunts fins que el canell de la mà es converteix en una peça mecànica, et passes la vida fent malabarismes econòmics, subsistint de beques, perdent tots els estius entre plats, graneres i somriures falsos (i damunt, amb sorna et diuen: ah que vius a Xàbia? quina sort, menut estiu et pegaràs!! si clar, és meravellós viure a Xàbia tot l'estiu, plé de madrilenyos tocaous i de valencians que es passegen com si açò fos Mumbay i ells els fills de la mare pàtria, i tot són cotxes i soroll i molta calor) i tot això quan acabes amb una carrera que damunt has de defendre a mort contra comentaris del tipus: i això s'estudia? i això per a que serveix? (i et mossegues la llengua per no dir: té la mateixa utilitat que tu, però a tu et permetem continuar existint) i després, per si encara no n'estaves tip, estudia un màster! que això és una eixida fixa! i tu fas el màster, més renegant que a gust, i quan acabes una a una, totes les portes se't van tancant als nassos. Benvingut al món real! a la lletra petita del contracte! I tornar de nou, a veure amb impotència com de lluny et duen una llicenciatura i un màster, a suportar comentaris idiotes, mentre els anys van passant i arribarà un dia que ja no valdrà la pena posar-se a treballar, perquè s'hauran passat els anys mínims per cobrar una pensió, i acabaràs sent vell, vell i amargat, tan amargat que gaudiràs de la infelicitat de la resta, i amb els pocs diners que tindràs et compraràs un balancí i una colla de serps i amb tanta mala sort que una de les serps se't menjarà una mà i hauràs de passar la resta dels teus dies miserables veient la gent passar pel carrer i els xiquets et tindran por, passaran per davant la teua casa (una casa que hauràs heretat, amb més o menys sort) amb por i diran: mireu! aquí viu el vell del garfi i les serps! i passaran corrent, i s'inventaran històries sobre tu, assassinats esgarrifosos, crims antropòfags (una vida, certament més interessant) i així finirà la teua vida,  i solament tindràs per demostrar que has existit una paret amb dos títols. Afortunadament les serps es menjaran el teu cos i estalviaràs als veïns ocupar-se del teu cadàver putrefacte. 

I no, no és pessimisme, ni postmodernisme, és simple i pur realisme, viure amb els peus a la terra. Amb aquest futur dramàtic i desolador qualsevol cosa que et passe, per poca que siga, serà benvinguda. Bé, tal vegada hi ha un poc de pessimisme, però és el meu estat natural, de veritat que he intentat ser optimista i viure en el país de la piruleta i l'arc de Sant Martí on conceptes com la voluntat i la retribució i d'altres buits de contingut a força de ser repetits, encara tenen sentit, però no està en la meua sang, perquè jo visc en el món real i per món real vull dir el món perceptible, no el món de les idees en que molta gent viu instal·lada.

2 comentaris:

  1. a mi no em passarà aixó de les serps perqué jo tindré gats!

    ResponElimina
  2. un exèrcit felí, sona interessant

    ResponElimina