dimarts, 19 de juliol de 2011

LA VALÈNCIA MEDIEVAL, EL CALL JUEU I EL TEMPLE..

L'última part del nostre viatge medieval és tal vegada la més abstracta, aquella en la que la imaginació més s'ha d'esforçar per dibuixar en la ment les restes que ja no hi són. 

Anem a situar-nos en una ampla extensió que abraça gairebé els barris de la Xerea i de Sant Francesc (els barris més orientals de la Ciutat Vella). Aquest barri hui en dia té poc de medieval, podeu pensar. La reforma urbanística del segle XIX, dins del projecte de l'Eixample, va eliminar el seu traçat de carrers estrets, foscos i atzucacs substituint-los per carrers amples i de traçat rectilini. Però com que he dit que hem d'utilitzar molt la imaginació, imagineu un recinte tancat que envolte els carrers de la Mar pel nord, Colom pel sud  i la Plaça de la Reina per l'oest, més o menys entre aquestes vies aproximadament hi havia el call jueu, primerament obert i durant el segle XIV emmurallat.  En aquest barri trobaríem la casa de Lluís Vives (i encara la podem trobar) la sinagoga, el mercat de la sal i les portes d'entrada i sortida al barri, unes estaven prop de la porta de la Mar, les altres que encara es poden veure, estan en la sortida del metro de Colón, just davant d'on s'ubicava el cementeri jueu i sobre el qual en l'actualitat hi ha el Corte Inglés. Aquí podríem trobar prestadors i banquers, però també mercaders, i pocs dedicats a l'artesania, si més no, dedicats a l'artesania d'autoconsum (els jueus no podien ingressar als gremis, llavors no podien dedicar-se a l'artesania).

 Ara imagineu un matí calorós de juliol, hordes de fanàtics cristians situats a les portes, amb torxes a les mans, enderrocant els murs, conduïts per la beatífica mà de Vicent Ferrer, cap a l'assassinat i violació de jueus i el furt o destrucció de les seues propietats. Aquest fou el pogrom de 1391, però no el primer ni l'últim, si més bé un dels més esborronadors. Els que sobrevisqueren foren batejats a la força, els seus fills i nets (tan castellans, portuguesos, catalans, aragonesos, valencians, mallorquins o granadins com els que més) seran expulsats. Als murs dels edificis dels barris, a les nits quietes i tranquil·les de l'estiu, quan cessa el trànsit de vehicles, encara es poden escoltar els crits i els plors de centenars d'innocents morts.

Però continuem, ens dirigim ara a la Plaça del Temple, on hi ha l'Església i Palau del Temple, ambdós de finals del segle XVIII. I això que té de medieval? Espereu, hem d'utilitzar novament la imaginació. Ara ens hem de traslladar molt més arrere en el temps, fins al 1238. Aquí, sobre la Bab Ibn-Shakar, la porta que tancava la medina musulmana per l'est i la torre d'Alí Bufat, els cristians hissaren la senyera el 28 de setembre de 1238 per ordre de Jaume I que com digué: i nos érem a la Rambla, entre el Reial i la Torre, i quan veiérem la nostra senyera sobre la torre, descavalcàrem del cavall  i ens adreçàrem  vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta. 

Diuen que abans de marxar Zayan ibn Mardanix, senyor de la ciutat, cap al seu exili de Cullera i posteriorment a Tunísia,  digué al nou propietari: En la ciutat de Balansiya conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sàpiga governar-los per tal que continuen visquent en la mateixa harmonia i per tal que treballen aquesta noble terra conjuntament. Aquí, durant el meu regnat, sortien processons de Setmana Santa i els cristians professaven la seua religió amb total llibertat, ja que el nostre Corà reconeix Crist i la Mare de Déu. Espere que els concedisca el mateix tracte als musulmans de Balansiya... i així ho va fer...o no (però això ja és una altra història).

Sobre aquesta torre i aquesta porta el rei Jaume permeté als cavallers de l'ordre del Temple (templers o "templaris") instal·lar la seua fortalesa en pagament per haver participat en la conquesta. Quan en el segle XIV cauran en desgràcia, les seues propietats en el regne de València passaran a l'Ordre de Montesa




I aquí acaba aquest viatge per la València Medieval, m'he deixat moltes coses com l'església de Sant Nicolau, el convent dels dominics o les runes del Palau Reial però no acabaríem mai. L'objectiu d'aquestes entrades és el de mostrar una rica història de la ciutat de València sovint oblidada, centrant-me pot ser en un dels períodes de màxim esplendor. València és una ciutat bimil·lenària amb una història vastíssima amagada entre els carrers i les hortes, tot i que últimament sembla que abans de la construcció de la Ciutat de les Arts València i dels Grans Events,  devia ser poc més que un vilatge perdut de la mà de Déu sense cap història interessant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada