B DE BOUS

Bous, o t’agraden o els odies, però no pots romandre neutral, encara que el ben cert és que a mi em fan igual.

En un context en què sembla que haurien de retrocedir aquestes festes de caràcter tan irracional, analitzem-ho fredament, la festa consisteix a veure un bòvid estressat corrent amunt i avall per una plaça i sent perseguit per homínids, en aquest context el lobby boero de Xàbia es demostra força poderós i ha aconseguit instaurar una nova festa de bous a Xàbia, de manera que ja no se’n fan, de bous ni una, ni dos, ni tres, sinó fins a quatre vegades a l’any. 

A més a més,  si la tendència cívica era anar apartant-los a poc a poc del centre històric, per evitar molèsties als veïns i per allò d'un turisme de qualitat i blablabla, han aconseguit plantar-los de nou al bell mig del centre històric, apel·lant a la indiscutible argumentació de: és que tota la vida s'ha fet aixina. Tota la vida equivaldria a cent/cent cinquanta anys, però bé, rieu-vos vosaltres del lobby jueu als Estats Units. No teníem prou amb eixos rajols de la Xina que no es netegen ni amb sofre, ara hem d'afegir caguerades de bou + alcohol + corfes de pipes, triple combo.

Sembla que un poble sense festa de bous estiga coix però la bona veritat és que hi ha pobles on no se’n fan. I no, no són pobles d'Alemanya, són pobles del País Valencià en què si hi ha hagut intents d’introduir-los, han fracassat i la gent ha continuat sent feliç, fent festes, bé passejant sants, bé disfressant-se de moros o cristians, bé cremant coses. Si als valencians la idea més peregrina ens aprofita per a fer una festa. Al cap i a la fi que són les festes de poble si no pretextos per a què la gent es reunisca a sopar i beure cassalla?

Segons la wilipendia “aquestes festes solen ser protagonitzades pels joves del poble, que demostren el seu coratge i habilitat amb el bou”. Crec que no cal comentar-ho però estem parlant que els bous són vaquetes, criades en captivitat, llançades a la gentada com si foren condemnades a mort en un patíbul i són animalets estressats, perquè els animals també s'estressen, no sols els homes de negocis i les senyores que organitzen actes benèfics. Si en lloc de vaquetes, parlàrem de robots assassins que dispararen míssils o abelles verinoses, posar-s’hi si que demostraria coratge i habilitat, però davant d’uns simpàtics artiodàctils remugants, crec que no.

Però no hi participen, dels bous únicament el jovent, també hòmens adults i dones que normalment es queden dalt dels cadafals perquè l'alliberament femení a penes ha arribat a les places. Això sí, la seua funció des del cadafal és vital, algú ha d'escridassar alarmat: xica, xica, xica, cada vegada que un bou està a punt d'agafar algú o criticar a la del cadafal d'enfront en complicitat amb la veïna. Perquè d'alguna manera el bou fa la funció del teatre al segle XVIII, hi acudeix tot el món, tant els de l'elit com la plebs i s'hi va a veure i a ser vist.

Això no és obstacle perquè de tant en tant hi trobem algun turista despistat, imbuït de l'esperit de Hemingway i a la recerca d'eixa Espanya indòmita, la del bandoler, la sang de bou, la gitana i el ganivet fàcil. Eixa Espanya exòtica i romàntica que és l'Àfrica de la middle-class europea.

I d'on ve eixe extravagant costum? La referència més antiga data del 1373 quan l'infant Joan, el Caçador (fill del rei Pere, el Cerimoniós) vingué a València amb la seua esposa Mata d'Armanyac i per celebrar-ho s'hi instal·laren cadafals en el Mercat (actual carrer de la Llotja) per al joc de bous. Que a saber en què consistia eixe joc de bous. Haveu vist mai la roba que vestien al segle XIV? Amb tant de faldó no crec que pogueren córrer molt lluny. Pot ser, el joc del bou consistia a: anem a seure al voltant d'aquest animal a vore que ens conta. I el bou deia: aneu a morir tots pels vostres pecats. En fi, les coses del dia dia a l'Edat Mitjana.

Amb tot antigor no vol dir qualitat, en eixa època cremaven bruixes i jueus, pensaven que l’Apocalipsi estava en cada cantonada i creien que dutxar-se era roín per a la salut.  Però la vertadera explosió arriba al segle XIX amb el romanticisme i tota eixa caterva d’estereotips de la Ibèria indòmita i salvatge que servia de reclam turístic. De fet la majoria de festes i tradicions mil·lenàries són del segle XIX, del XVIII a tot estirar, però no anem a entrar en eixe debat ara.

A Xàbia sembla que el bou va arribar a mitjans del segle XIX per agrair al Nazareno que ens havia salvat del còlera morbo d’una pesta, una malaltia provinent de l'Índia i que matava a la gent per mitjà de fer-la vomitar i defecar sense control. D'alguna manera científica, Xàbia es va salvar i la gent va dir: milacre, ha sigut el Nazareno. Bé, si voleu saber-ne més, haureu d’esperar a la N. Amb el temps s’ha anat escampant a la resta de festes:  Sant Joan, el Loreto i Sant Sebastià.

L'únic graciós relacionat amb els bous és quan han escapat del recinte i han intentat fugir buscant la llibertat. Com una vegada, fa molts anys,  que el bou es llançà a la mar i aparegué per la platja i començà a atacar els banyistes. Bé, aquesta segona part no ho sé cert, però m'agrada pensar que va ser així. Tot ple de banyistes amb eixos banyadors de l'any de la picor i gorros florejats, corrent per la grava i bramant: oh my Godness!

Els bous del Loreto (són eixos bous que segons la llegenda, fan al costat del baret dels bous) són els bous a la mar que Dénia ha fet tan populars malgrat que com va dir una dona de Xàbia: “quan a Dénia van fer bous a la mar per primera volta, aquí ja estàvem farts de vore’n”. Però ara no parlaré de l'ancestral rivalitat Dénia-Xàbia, caldrà esperar a la D.