dijous, 25 de febrer de 2016

PER QUÈ DIUEN TURISME DE QUALITAT...?

Quan a principis del segle XX començà la crisi de la producció pansera a la Marina Alta, conreu que havia sigut el predominant i en condicions molt properes al monoconreu a molts pobles, alguns terratinents optaren per arrancar els ceps i plantar tarongers, producció que estava en auge. Això fou sobretot en la zona nord de la comarca, més rica en aigua. D'altres intentaren bastir una indústria que no acabà d'enlairar-se per la manca de suport i unes comunicacions secularment deficitàries. Això va ser majoritàriament a la faixa de segona línia litoral, la que travessa la carretera nacional. Un tercer grup insistí en el conreu de la pansa, esperant un reviscolament miraculós que tornés per art de màgia els bons anys. Els persistents foren gairebé els pobles de costa i sud de la comarca, més dependents d'una agricultura de secà. A aquest tercer grup li quedava al  davant algunes dècades d'emigració i subdesenvolupament econòmic fins que arribà un altre milacre econòmic, el turisme. Quasi cent anys després, la Marina Alta es troba en la mateixa situació, esperant que caiga el manà del cel.  

Ara bé fa cent anys encara podíem triar entre agricultura o indústria. Hui en dia sembla que estem condemnats al turisme o tal vegada perquè és la solució més senzilla. Tant l'agricultura com la indústria exigeixen esforços, produir béns o fruits, mentre que el turisme exigeix poc, esperar que vinguen els turistes i que amollen els diners. Vendre'ls una paella d'arròs empastrat i una nina vestida de faralà si insistim . En nom del turisme s'han perpetrat grans bestieses,  sembla que ho justifique tot. Com eixe atemptat conegut com a bombolla immobiliària dels anys 90-2000 que canvià la faç de la Marina Alta, a pitjor. Causà un dany irreparable, malgrat que la bena del xovinisme impedisca a molts veure-ho. Però és que ni tan sols a això podríem dir-li turisme, el turisme no té res a veure  amb la construcció i amb la destrucció. Més que dir que la Marina Alta viu del turisme, caldria dir que ha viscut de la construcció, la locomotora econòmica en direcció a un penya-segat. Oblidant que molts se'n dugueren les molles i a molts altres els tocaren els ossos, encara es repeteix el mantra que "la construcció du gent i treball". La construcció aportà uns profits ben grassos que alimentaren tot un exèrcit d'immobiliàries, propietaris de terres, gestories, notaris, tributs municipals, rentadores de diners, màfies i suborns. En segona instància se'n beneficiaren, curiosament, aquells que participaven activament de la construcció: obrers, fusters, lampistes, vidriers...Però el mantra continua en l'aire, en les xarxes socials i en les barres de bar.

Un dia esclatà la bambolla i pensàrem que eixe malson s'havia acabat i que sense tant de diners rodant podríem parar-nos a pensar quin model econòmic volíem per a la comarca. I ens hem encantat i ja tornen a brotar com a bolets grues i tanques amb promocions urbanístiques, arrapant els últims trossos de terra que s'havien salvat. Naturalment en un context de crisi econòmica, molts ho acullen amb alegria i defenent que si hem de quedar-nos sense paisatge perquè la gent puga treballar uns mesos, benvingut siga. Oblidant amb intenció o sense, que si la bambolla immobiliària ens dugué treball precari, turisme estacional i elevades taxes d'atur. Com ha de solucionar-ho una nova bambolla? Com pot ser el problema la solució?

Ara però, hi trobem també un matís. Si l'anterior bambolla era la de l'adossat en la platja, hui trobem el xalet de luxe. Hem estigmatitzat tant el concepte de turisme de sol i platja que ara ens presenten el mateix model de desenvolupament sota l'aura del turisme de qualitat. I què significa qualitat? Podríem dedicar extenses línies a desgranar les característiques d'aquesta modalitat de turisme o simplement. Però acurtant, segons ajuntament de turisme, empresaris i promotors, turisme de qualitat és igual a turisme per a rics. Com si la culpa de tot haguera sigut de la família menys acomodada, ara sols hem de vendre'ns als que poden pagar exquisideses gastronòmiques i cases de luxe. Sense voler revelar el final, crec que aquesta nova bombolla ens durà més precarietat, estacionalitat i destrucció del paisatge, això sí, tot de qualitat. 

2 comentaris:

  1. Uf, todo eso lo estuvimos viendo cuando hice el máster de patrimonio. El turismo en España es muy complicado, está lleno de contradicciones, y al final se acaba haciendo todo para "los de fuera", como la Comunidad Valenciana, que es está al servicio de los que vengan.
    Todo esto me recuerda a la polémica del Edificio España, en la que se ha tachado al ayuntamiento de "espantar inversores" al no permitir que el grupo Wanda violara flagrantemente todas las leyes de patrimonio. Pues lo siento, pero no todo vale. Está bien acercar a los ricos y animarles a invertir su capital, pero con cabeza. Hacer la vista gorda a la destrucción del patrimonio con la excusa de que "va a traer puestos de trabajo" no me parece la mejor solución a largo plazo, no sé qué opinarás tú.
    Un profesor de ese máster dijo una frase que me marcó, y es que si todo seguía así, cuando dentro de unos años alguien dijera "¿Destruimos el museo San Pío V y ponemos un plató de Sálvame?" nadie diría que no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hace tiempo escuché que el turismo es la delgada linea que separa el amor a uno mismo y la prostitución. ¿Y qué te parece la utilización de la etiqueta patrimonio como reclamo turístico? A veces creo que la popularización de un lugar no beneficia la protección del patrimonio.

      Elimina