dimarts, 14 de febrer de 2017

T DE TURISME

El turismo es un gran invento
                                                   (Paco Martínez Soria)

Si voleu la versió resumida, vegeu estos dos fragments de la pel·lícula El turismo es un gran invento, 1968, crec que sintetitza molt bé tot. https://www.youtube.com/watch?v=_qXBkhatNzc
https://www.youtube.com/watch?v=6XL5IsJMAgE

La crisi de la pansa 
Anteriorment havíem vist que les primeres dècades del segle XX a la Marina foren de reconversió econòmica. La impossibilitat per competir amb altres productors havia conduït a una caiguda de les exportacions de pansa i el mercat sobrevivia d'una demanda interior que experimentava també dificultats. Llavors tres alternatives es barallaven, la taronja que donava molts bons rendiments en la Safor i en la Ribera Alta, la indústria o el manteniment del conreu de la vinya, orientat ara cap a la producció de vi i de raïm de taula. Al mateix temps creixia l'emigració i la conflictivitat social. La guerra de 1936-1939  i el període de l'autarquia (1939-1957) van alentir en molts casos aquesta reorientació.  De manera que cap als anys 50 l'economia xabienca es trobava endarrerida i era fonamentalment agrícola però d'escàs rendiment.

El primer turisme (1957-1997)
Mentrestant en Europa havia acabat la Segona Guerra Mundial i pel temor a un contagi soviètic, molts governs van haver de girar cap a la socialdemocràcia i això es traduí en una ampliació dels drets laboral dels obrers, per exemple majors sous i vacances retribuïdes. Aquest fet unit als avanços del transport conduïren a una democratització del turisme, activitat que fins al moment havia sigut un assumpte de privilegiats. Així la Mediterrània esdevingué un lloc popular en el nord d'Europa pel seu clima atemperat i el sol i reconeguem-ho, pels seus preus més barats.

La fi de l'autarquia el 1957 va seguida de l'accés al Ministeri de Turisme de Fraga el 1961 el qual va apostar pel turisme per a vendre una cara amable de la dictadura enfront d'Occident. En Xàbia va apadrinar els projectes del Parador i la urbanització del Tossalet ambdós molt ambiciosos dirigits a un turisme de les elits del règim i també per a europeus rics. El Tossalet mereixeria una entrada pròpia, no sols per ser l'únic model d'urbanització planificada que trobem a Xàbia (amb perdó de les Cases Noves del Freginal), sinó també pels que l'habiten, les històries sòrdides que hi tingueren lloc o els privilegis que encara gaudeix.

Per als xabiencs allò havia de ser el més semblant al mannà que envià Déu als israelites en el seu vagar pel desert. De sobte la terra valia molts diners i a més roïna fora, més cara era perquè penseu, quins són els llocs més estimats pels xalets? Penya-segats, vora mar, sobre tossals, justament les terres més complicades de treballar i que menor rendiment proporcionen pel fet que tenen poca terra, poca aigua i una excessiva exposició als vents salats de la mar. Prova d'això és que les millors terres, les que hi ha vora el Gorgos, continuen encara en conreu.

A finals dels 60 i començaments dels 70 el turisme nacional ja era quasi tan important com l'internacional i apareixen les torres d'edificis. Per fortuna se'n feren dos grans abans que la legislació municipal posés limitacions a la construcció vertical, però una de les torres es va construir sobre les restes del castell de la Fontana, una pèrdua per al nostre patrimoni. Que en Xàbia no hi haja gratacels és un motiu d'orgull i es repeteix com un mantra que  "Xàbia no és Benidorm". a manera de consolar-se. Tanmateix en absència d'una edificació vertical s'ha desenvolupat una edificació horitzontal que ocupa quasi tot l'espai edificable del terme, amb tots els problemes de desenvolupament d'infraestructures que això comporta. Efectivament Xàbia no és Benidorm perquè aquesta té un model més sostenible. Però la qüestió no ha de ser si construir cap amunt o cap als costats, hauria de ser, per a què construir? Hi ha una necessitat real al marge de l'especulació?

Aquesta expansió urbanística es va fer en molts casos sense ordre i el resultat és un plànol laberíntic, ple d'atzucacs i sense connexió amb transport públic. Les urbanitzacions més antigues no tenen il·luminació ni voreres, tampoc hi ha canalització d'aigües residuals, tot va a parar a pous negres que acaben contaminant els aqüífers i debilitant el subsòl i com a conseqüència, els freqüents lliscaments de terra que hi ha als penya-segats. Les cases  s'han erigit com a petites fortaleses, envoltades de tàpies i tanques que separen clarament l'espai privat del públic, sense espais intermedis ni llocs d'interacció social. Tot va dirigit a una ocupació individualista en què no hi ha gaire relació amb l'entorn, fet que també ha afavorit l'aïllament dels molts dels seus habitants.

El fenomen del turisme residencial necessitaria una entrada pròpia però millor vos recomane el llibre Un peu dins, un peu fora de Carles Simó i Jordi Giner que reflecteix tota la problemàtica de la qüestió. Aquesta Marina em recorda molt a l'Alexandria del protectorat britànic d'Egipte, la de la Justine de Durrell,  idealitzada com una ciutat multicultural en què convivien diferents cultures i religions. Clar que menys es parla de l'Alexandria de les elits de britànics, italians i grecs que dominaven clarament sobre una gran massa social  autòctona d'egipcis amb els quals no hi havia interrelació. Els egipcis eren els servents i habitaven en barris separats.  Era Alexandria ad Aegyptum, Alexandria al costat d'Egipte i no dins d'Egipte. Doncs bé, aquestes urbanitzacions prenen la mateixa forma, no estan dins la Marina perquè no participen d'ella, estan al costat i al marge.


El boom immobiliari 1997-2007
Arribem als noranta i l'escalada de la construcció ja és un cavall desbocat directe a l'abisme. En plena bambolla immobiliària la construcció de xalets es va mantindre estable, en part perquè ja no quedava molt més terreny on construir però proliferaren les grans promocions d'apartaments, adossats i bungalous de baixa qualitat i promocionats per musses del PP. És l'era de la producció fordista aplicada a la construcció d'habitatges. Es continua edificant sense planificació, cada promotor feia el seu tros de carrer i el resultat és ben visible, mireu la Via Augusta, l'exponent més gros d'aquesta construcció a pams. Cada illa de cases d'una manera i el traçat del carrer sobre un espai pla és una línia dibuixada per una persona èbria. Tot això acompanyat de corrupteles de tot tipus i una pressió assetjadora sobre el paisatge. I no, la fi d'aquesta època no va vindre marcada per cap política ecologista, sinó pel mateix mercat que fagocita els seus fills amb la mateixa ferocitat amb què els pareix. En vint anys, entre 1991 i 20011, Xàbia havia passat de  10.573 habitatges per a 16.473 habitants  a 25.934 habitatges per  a 28.936 habitants, és a dir, havien passat ja d'una proporció elevada d'un habitatge per a dues persones a una proporció d'un habitatge per persona.


Deu anys de respir 2007-2016
L'esclat de la bambolla va anar aparellada amb una crisi econòmica internacional que repercutí en una caiguda de la demanda, mentre l'ocupació queia en pica i de nou la gent havia d'emigrar. Com amb la pansa, s'havia jugat tot a una carta,  un tot o no res. Va haver tímids intents de reordenar el desastre: paralització de les llicències d'obra (ja era quasi inútil perquè s'havien paralitzat totes soles), planificació urbanística i intent de canviar el model turístic de sol i platja per un altre que buscara la qualitat. I en aquest aspecte s'ha millorat en tractar de recuperar la identitat pròpia de Xàbia, més enllà de la platja on passar el dia torrant-se al sol. Turisme de qualitat és la nova tendència tot i que per qualitat molts han entés un turisme classista, per a les elits. No, en Xàbia ja no es fan bungalous i apartaments per a obrers, ara sols es fan xalets de luxe per a les classes acomodades en llocs privilegiats del terme, llocs que s'havien salvat de la massacre de la bambolla. Fins que a finals del 2016 han tornat a fer acte de presència les grues i les promocions urbanístiques d'antics alcaldes. Ja estem de nou enganxats, no hem aprés res de la crisi ni de la bambolla. Aquesta tendència contrasta amb la retòrica de lluitar contra la massificació i els lloguers turístics il·legals perquè a més cases hi haja disponibles, més creixeran aquestes tendèncis.


El futur. Nova bambolla o el col·lapse total?

El futur és negre perquè és un sector econòmic que no produeix res i que té una empremta ecològica de difícil regeneració. Com es desenvolupa el Brexit serà un primer avís de per on aniran els tirs, car els britànics constitueixen els principals demandants del turisme residencial. També caldrà tindre en compte les legislacions laborals perquè l'Anglaterra o l'Alemanya dels mini-jobs difícilment poden generar demandants de residències a la Costa Blanca. La massificació i degradació del paisatge conduiran a un canvi de gustos cap a destins més virginals i el nord d'Àfrica pot ser un dur competidor. Finalment hi ha la qüestió ecològica, la Marina s'enfronta a un problema molt greu d'abastiment d'aigua i cap dels ajuntaments pareix voler enfrontar-se a eixa bèstia.

Enfront a les fotos boniques i els eslògans que busquen tornar a l'essència cal abordar una sèrie de problemes que origina el nostre model econòmic:
-És un model que fomenta el masclisme, en què la majoria de dones pareix que sols tinguen accés a servir, netejar i exposar-se al turista.
-És un model classista perquè serveix als interessos, els gustos i les necessitats de determinats grups socials enfront de la resta.
-És etnicista perquè ofereix tot un seguit d'avantatges a determinats grups socials exclusivament pel seu origen.
-És etnòfob perquè menysprea la cultura pròpia en aquells aspectes que no poden ser venuts al turista i la substitueix per una falsa cultura cosmopolita que pretén ser neutral i lliure però que no ho és.
-És destructiu, està pensat perquè capitals de fora empren el municipi com una vaca a la qual munyir fins a exhaurir-la i després marxar.
-No garanteix els drets dels treballadors. Fomenta la precarietat laboral, l'estacionalitat i el treball en negre.
-És antiecològic perquè destrueix recursos no renovables com l'aigua i el sòl, així com el paisatge.
-Amenaça els valors democràtics, dona major veu a determinats grups de pressió econòmics i afavoreix la corrupció.

Volia ser una entrada sobre el turisme i he acabat barrejant moltes coses però es troba tot tan intricat en Xàbia que és difícil separar unes coses de les altres. Vegem aleshores que moltes situacions no són una conseqüència directa de l'activitat turística però sí de la concepció del turisme que ens han venut durant anys, d'un turisme que es fonamenta en l'especulació immobiliària. No es tracta d'eliminar el turisme, ha tingut coses positives, per exemple  la revalorització del patrimoni de tota classe. Però sí que cal canviar l'orientació econòmica i començar a comprendre Xàbia com un municipi i no com un ressort de vacances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada