AMSTERDAM VII

Des de fora, el número 40 del Oudezijds Voorburgwal no deixa de ser la típica casa burgesa del centre d’Amsterdam, una casa de cinc planes, llarga però estreta per allò de l’especulació urbanística i coronada per les golfes amb teulada a diverses aigües i el remat característic en punta. El seu propietari fou Jan Hartman, un senyor alemany, de Coestfelt (Westfàlia), que s’instal·là en Amsterdam per a provar fortuna i es va fer ric amb el vi, va llogar a la municipalitat l’impost sobre esta beguda. Amb les butxaques farcides de diners va decidir comprar-se una casa al costat del canal i dos cases més, contigües,  amb un projecte en ment.

Era l’any 1661 i Hartman l’adquirí per vora 40.000 florins.  La casa, hui visitable, paga la pena per conéixer un habitatge burgés de l’època, ara bé, al visitant li espera una sorpresa en pujar a la cambra perquè, en lloc de trobar allò que esperaria: ferramentes, queviures, mercaderies, abastiments... el que troba és una església. No una capella privada, no, una església com la que podríem trobar en qualsevol aldea d’aquell moment,  Ons’ Lieve Heer op Solder l’església del Nostre Senyor de la Cambra.

I com ha arribat una església allà dalt i per què? Bé, cal que retrocedim de nou al segle XVI, l’any 1578 el culte catòlic, a banda d’altres com el luterà o el baptista, fou prohibit en la ciutat però a les diferents comunitats se’ls permeté de continuar practicant la seua fe sempre que no ho manifestaren públicament. Les esglésies catòliques havien sigut expropiades i no se’n pogueren construir de noves, allà on es reuniren els catòlics havia de ser un lloc discret i que des de fora no semblara un temple catòlic. Així que d’aquí vingué la idea de Jan Hartmann de construir una església a la seua cambra, unint tres cases. Anant el temps la ciutat es faria més coneguda per una altra cambra en què la gent s’havia d’amagar. 

L’església consta d’un altar barroc del segle XVIII, una “nau” per als seients i dues gal·leries superiors per a escoltar la missa. Hi havia llocs per als rics i d’altres per als pobres, ni la clandestinitat serveix per a unir-nos. També hi havia un púlpit, un orgue, una capella dedicada a la Mare de Déu, confessionari,  una xicoteta sagristia i un apartament per al rector. Òbviament de tot en treia redit el senyor Hartman, que el movia més l’interés que la filantropia, car cobrava un lloguer per l’ús de l’església i l’apartament del rector. 

 En el segle XVIII l’església s’havia quedat menuda però els intents d’ampliar-la comprant una nova casa foren frustrats per la Junta de l’Església Reformada. L’església estigué en funcionament fins al segle XIX, s’havia alçat la prohibició contra el catolicisme i llavors es construí una nova basílica per la qual cosa, esglésies com esta perderen la seua funció. El 1886 s’inaugurà la Basílica de Sant Nicolau i l’any següent es tancà l’església de la Cambra. Afortunadament es convertí en un museu el 1888 i se celebren algunes misses puntuals i casaments.

Hartmann havia viscut per damunt de les seues possibilitats i en morir l’any 1668 no deixà altra cosa que deutes. La seua vídua i filla hagueren de mudar-se i la casa la comprà un protestant, Joan Reynst que mantingué l’església pels beneficis econòmics que se’n treien, pagà per l’immoble gairebé la meitat d’allò que havia pagat Hartman. Encara hui queden escampades pels Països Baixos una trentena d’esglésies d’aquest tipus, entre diverses ciutats com ara Utrecht, Maastricht, Gouda, la Haia o Delft. Són el record d’eixa dèria religiosa que recorregué Europa des de finals del segle XV i fins al segle XVIII i que afectà jueus, musulmans, protestants, catòlics...