AMSTERDAM V

No gaire lluny de la plaça Dam hom troba la plaça Spui, un antic braç d’aigua (en neerlandés spui vol dir reclosa) que en el segle XIX fou reblit amb terra i esdevingué una plaça. Són famoses les seues llibreries que s’hi arrepleguen al voltant però a banda d’això no té res que a primera vista puga cridar l’atenció del visitant. Ara bé, si ens hi fixem, hi veurem que en una de les fronteres hi ha una porta amb arc de mig punt sobre el qual una imatge en pedra de Santa Úrsula ens convida a travessar-lo. Si així obrem,  arribarem al Begijnhof o pati de les Beguines.

Per a saber qui foren estes beguines cal que viatgem arrere en el temps fins al segle XIII. Europa vivia un moment d’efervescència religiosa. Les doctrines medievals ja no satisfeien a gran part dels fidels, llavors molts buscaren noves fórmules i així proliferaren nous ordes religiosos i també, heretgies. Les beguines formaven part del primer grup tot i que foren sempre sospitoses de formar-ne part del segon i sovint hagueren d’enfrontar-se a la desautorització del Papa, car la seua manera de viure la religió les aproximava a corrents herètics com el catarisme. Este moviment havia nascut a Lieja i s’estengué ràpidament per Flandes i la vall del Rin.

La primera vegada que tenim documentat el moviment a Amsterdam fou l’any 1346. Un clima d'especial intensitat religiosa s'havia fet amb la ciutat. L’any anterior havia tingut lloc el famós miracle d’Amsterdam: el 15 de març un home moribund havia vomitat una hòstia consagrada i la criada la va llançar el foc. En extingir-se les flames, la criada va trobar l’hòstia intacta dins la llar i va córrer a cridar un rector, que després d’estudiar-la, decidí endur-se-la. L’hòstia tornà a la llar on l’havia trobada la criada i novament el rector l’arreplegà.  Així actuà el rector tres vegades amb el mateix resultat, fins que este decidí dur-la a la catedral amb una processó solemne i llavors l’hòstia es quedà en el temple. És un d’eixos miracles relacionats amb l’eucaristia que donaren lloc a la processó del Corpus. A la ciutat fou molt important però com que es prohibiren les manifestacions religioses catòliques a finals del segle XVI, els fidels hagueren de continuar amb la processó en un estricte silenci i discreció. Així s'originà la Processó del Silenci o Stille Omgang per a commemorar el miracle que encara hui se celebra.

Tornant a les beguines, elles eren un grup de dones, bé vídues, bé solteres que volien dedicar la seua vida a Déu sense haver de prendre els vots com feien les monges, és a dir que formaven una associació laica. Vivien en comunitat, en patis com este que ens ocupa i eren propietàries  a títol personal de les seues cases, a diferència dels ordes religiosos, per això quan el catolicisme fou prohibit i els ordes religiosos expropiats, les beguines pogueren mantindre les seues cases. Com que no rebien rendes, havien de dedicar-se a l’ensenyament i als oficis manuals, sobretot al teixit. Això explica que fóra un moviment urbà perquè a les ciutats trobaven més oportunitats laborals.

El beguinatge consisteix en un gran pati, al voltant del qual hi ha les cases de les beguines. Conforma una comunitat tancada que l’aïlla de l’exterior, això era més evident en el passat, car a l’edat mitjana conformava una illa dins de la ciutat, envoltada per l’aigua en tres dels seus costats. L’entrada que hem fet servir no existia llavors i solament es podia accedir-hi per una altra entrada en un carreró. Al bell mig del pati hi ha l’església que a finals del segle XVI fou expropiada a la comunitat i donada als presbiterians anglesos. Les beguines es manaren construir una altra, de més discreta just d’enfront, una que des de fora no pareguera una església. 

Malgrat ser l’única institució catòlica permesa a la ciutat des de finals del segle XVI, el beguinatge comença a recular en la centúria següent. El declivi de la indústria del teixit, tan vinculada al grup potser influí a l'hora de dificultar-los el manteniment. No era cosa sols d’Amsterdam, fou una tendència general a totes les comunitats de beguines. L’última beguina d’Amsterdam morí l’any 1971 i des d’aleshores el pati s’ha conservat com una residència per a dones sense recursos, ancianes sense família o estudiants. Les visites al pati estan permeses però al mateix temps es preserva la intimitat de les seues habitadores.